Eudald Espluga: «Ja vivim en la societat del col·lapse»

A Imaginar la fi (Raig Verd), Eudald Espluga (Girona, 1990) fa alhora una història de la cultura i la política: com incideixen els relats apocalíptics imperants en les ficcions nord-americanes —i més properes— en els relats polítics? I a l'inrevés? El filòsof descobreix pulsions eugenèsiques en els grans empresaris de la IA, com Elon Musk, i un discurs ecosocialista a l'Apocalipsi de Sant Joan. 

Eudald Espluga 

Escrit per Àlex Milian

—Comencem pel final (com diu vostè). Hi ha cap dubte que cada dia estem un dia més a prop del final, l’apocalipsi o el col·lapse?

—Tot depèn de què entenem pel final. Diria que aquests relats sobre la fi del món són arquetips culturals o fins i tot transculturals —perquè no només són nostres i altres cultures també les comparteixen. Si analitzes els treballs de la gent que ha estudiat els col·lapses de civilitzacions (els col·lapses de grans cultures des d’una perspectiva arqueològica o històrica), gairebé tots coincideixen a assenyalar que les apocalipsis mai són un final sinó un període de transformació. Tots tenim les nostres biografies individuals i col·lectives projectades cap a aquest final, però és molt interessant veure que no hi ha una homogeneïtat de formes de relacionar-nos culturalment amb aquest final. I això es pot veure transformat des dels relats que trobem en llibres, pel·lícules o sèries, o en relats més polítics o formes d’afrontar aquest final. A mi m’interessava sobretot analitzar quins eren els relats hegemònics que avui dia ens repetim sobre aquesta fi del món. 

—Aquests relats hegemònics van aparellats a una filosofia política?

—Jo faig una diferència entre el que anomeno fantasies col·lapsistes o imaginació apocalíptica, perquè crec que el que predomina són les fantasies col·lapsistes: els elements principals són que porten aparellada una antropologia pessimista (tots som egoistes i, quan hi hagi el més petit problema global —de falta de distribució d’aliments, de distribució energètica—, tothom prioritzarà el seu benestar individual per sobre dels altres) i començarà una guerra de tots contra tots. Per mi, aquesta visió antropològica de com entenen els homes i les dones porta aparellada una visió ètica i política que jo relaciono amb el preparacionisme i el survivalisme, i aquestes teories molt lligades a l’extrema dreta. Hem de tenir estratègies per saber sobreviure al bosc i fins i tot en entorns urbans, i estar preparats contra ambients urbans per si et disparen franctiradors des de l’edifici del davant. Quan ens representem la fi del món com un col·lapse, és quan anem a parar aquests relats. Jo en cap moment no qüestiono les dades científiques dels riscos existencials que ens trobem avui (en relació amb canvi climàtic, IA...), sinó com metabolitzem culturalment aquestes amenaces.

—Aquestes fantasies col·lapsistes són, per exemple, les que generen aquestes ideologies TRESCAL (acrònim de transhumanisme, extropianisme, singularitarisme, cosmisme, racionalisme, altruisme efectiu i llargterminisme) que expliques al llibre?

—Per mi es deriven de molts àmbits. El més obvi és que va aparèixer amb l’emergència climàtica. Moltes vegades tendim a pensar que el negacionisme és només negació de l’evidència empírica i crec que no és així en cap cas. El que intento d'explicar és que això no només afecta l’àmbit de l’emergència climàtica o una visió de la fi del món provocat per unes transformacions geològiques i climàtiques, sinó també altres àmbits com el desenvolupament tecnològic o la IA. Si tu vas a l’origen de la majoria d’empreses actuals d’IA, tenen connexió amb totes les teories filosòfiques i culturals que porten a aquest desenvolupament, amb figures com Ray Kurzweil, Eliezer Yudkowsky, Nick Bostrom... Han desenvolupat aquestes teories (extropianisme, singularitarisme, cosmisme, racionalisme, altruisme efectiu i llargterminisme) que bé podrien quedar incloses dins del transhumanisme, perquè el transhumanisme el que defensa és una superació de la mortalitat de l’espècie humana per la via de la fusió, la hibridació de l’home amb la màquina. Per tant, tracten la mort com una malaltia —cosa que ja hem sentit moltes vegades en grups de Silicon Valley— i es busca aquesta fusió com la manera de fer evolucionar l’espècie cap a un transhumanisme.

—La majoria d'empresaris de la IA són transhumanistes?

—Totes aquestes teories parteixen d’aquesta visió apocalíptica —persones com Elon Musk i Sam Altman, impulsors d’Open IA, creadora de ChatGPT— i han creat la seva empresa inspirats en aquestes premisses: pensen que el canvi climàtic potser matarà el 99,9% de la humanitat però no a ells —pensen Musk i Altman— perquè són els multimilionaris, els que sobreviuran. En canvi, els afecta un perill més gran: que en aquest camí posthumanista una intel·ligència artificial es converteixi en una superdictadora. Al darrere hi ha una teoria eugenèsica: qui es convertirà? Qui serà qui es fusioni amb la màquina? Si vas a buscar els autors que han generat aquests corrents de pensament, en molts casos hi ha directament teories d’eugenèsia heretades de l’eugenèsia nazi. Per tant, ells no busquen com protegir la humanitat, no intenten posar límits a la relació amb la capacitat de destrucció del planeta, sinó que busquen com una minoria blanca lligada a una línia de pensament d’una elit molt concreta pugui sobreviure i evolucionar cap a aquesta nova versió de superhome.

—És a dir que tenen més por a Terminator que a l’eugenèsia nazi?

—Sí, la seva idea és convertir un Terminator que ve del futur en la promesa d’aquesta eugenèsia, perquè seran ells qui podran controlar aquesta espècie de Terminator. Això ens porta a la pràctica real: quan Elon Musk ja havia apostat per la nova eina d’IA, Grok (de la seva xarxa X), de sobte li va fer por que aquesta IA es converteixi en una IA woke i va voler que Grok fos antiwoke: per a aconseguir-ho, va canviar els mètodes d’entrenament per filtrar els pensaments d’esquerra. Per això fa uns mesos o un any, van preguntar a Grok com s’identificava ella mateixa i va dir com a MecaHitler (Meca dels meca dels robots japonesos i Hitler). Ara s’ha editat als EUA Muskism, que diuen que Musk vol crear un mecahitler o un mecamusk, en el sentit de dir: «Si hi ha una intel·ligència artificial que pot exterminar la humanitat, que segueixi els meus principis».

—Explicava vostè que aquestes teories es basen originàriament a pressuposar que la humanitat respondrà negativament i egoista a un nou fet desastrós (sigui provocat per un canvi climàtic o una apagada). Però el fet és que la pandèmia va demostrar que la humanitat podia respondre positivament, sense aldarulls ni caos.

—Sí, i encara es va veure més clar a l’apagada de fa un any a l'Estat: en compte de saquejos de botigues, veies la gent que aprofitava que no podia treballar i no havia de mirar el mòbil per compartir una cervesa fresca amb els veïns i veïnes, i a xarrar una estoneta. Sí que és veritat que aquesta antropologia pessimista i aquesta visió pessimista que defensa que l’únic que mou l’home és l’interès i l’egoisme, ha estat desmuntat per moltes autores de la psicologia social. Rebecca Solnit, a Un paraíso en el infierno (Capitán Swing), fa un repàs de catàstrofes (Katrina, 11-S, etc.) i com davant de la catàstrofe el que sorgeix és tot el contrari: l’empatia, la capacitat de crear llaços, etc. Però jo no entro a discutir si l’home és més d’una manera o de l’altra. A mi m’interessa, quan pensem la fi del món que, per culpa dels relats literaris o televisius, o per la repetició fins i tot dels relats dels marcs polítics de la mateixa esquerra del que passarà quan arribem a la fi del petroli, que al final, al davant de la fi del món, ens acabem comportant igual que algú d’extrema dreta o algú preparacionista.

—Per què tem això?

—Perquè se’ns ha repetit tant que, fins i tot, quan sabem que el més normal és que, quan acabi passant, tots ens ho prenguem amb calma; és possible que tots ens comportem com preparacionistes (de fet des de la UE també se’ns aconsella un kit de supervivència). El perill és que aquestes persones que aprenen a lluitar perquè temen que el dia del col·lapse els esperin franctiradors a la finestra, aquell dia actuïn d’aquesta manera com si es tractés d’una forma de profecia autocomplerta.

—Explica vostè que el cine i la literatura estan simplificant la imatge del col·lapse, que antigament els monstres eren més diversos que les formes que ara semblen amenaçar el planeta. Hem perdut imaginació apocalíptica? 

—Sí que hi ha hagut un col·lapse de la imaginació apocalíptica: una reducció a relacionar-nos amb la fi del món només des d’un marge molt concret d’imatges. Jo ho contraposo amb el Llibre de la Revelació de Sant Joan perquè aquella altra part és la que dona peu a tenir una imaginació apocalíptica que no sigui col·lapsista: no com un cataclisme, no com un final ni una destrucció total sinó una transformació radical. Si vas al llibre de l’Apocalipsi, ens hem quedat amb els genets cavalcant pel món i el cel caient, però això és només una part, perquè un cop s’acaba, no s’ha destruït tot. Literalment hi ha un vers que diu que «s’està destruint a qui destrueix la terra» (cosa que dona a molts fer una interpretació ecosocial de l’apocalipsi). I després hi ha l’aparició d’una nova societat, una nova civilització, una Nova Jerusalem que es distingeix precisament per accés als recursos (hi ha una aigua molt neta), una ciutat oberta a tothom. De fet, apocalipsi, etimològicament, vol dir ‘desvelar’; no vol dir cataclisme. Per tant, hi ha aquesta voluntat de revelar. Tota aquesta riquesa iconogràfica com a oportunitat de transformació en present que no projecta un món per venir en el cel —com volia Sant Agustí—, sinó com una promesa terrenal, crec que queda desaprofitada i a poc a poc va desapareixent. Hem acabat associant el pensament apocalíptic amb aquest caràcter sectari que projecta una data concreta del fi del món (la dels mil·lenaristes, l'apocalipsi Maia, etc.) i l’única manera que tenim de representar-nos el món ha estat aquesta.

—És per influència de Hollywood i les plataformes?

—No crec que sigui per una conxorxa de plataformes i productores, sinó perquè els riscos existencials que tenim són aquests que pensem provocats pel canvi climàtic i el pic del petroli (dos temes sobre els quals qui més ens fa pensar són els moviments ecologistes). Potser, com diuen alguns autors, el que hem de començar a pensar és que ja vivim en societats postcol·lapse o postapocalíptiques perquè ja hi ha refugiats climàtics, sequeres, inundacions, etc. Ja vivim en la societat del col·lapse. El que no podem és esperar aquest col·lapse que arribarà amb focs artificials, que apareixerà d’un dia per l’altre, ens deixarà a les fosques i amb franctiradors pel centre de Barcelona. Al contrari: com diu Patricia Reed, el col·lapse no és que el tren descarrili; el col·lapse és que el tren no freni mai i hi siguem tots a damunt i anem perdent gent pel camí.

—Per tant, l’Apocalipsi de Sant Joan és més progressista que tota la resta d’apocalipsis imaginades?

—És una mica el que defenso al final del llibre. Hi ha hagut moltes relectures de Catherine Keller o Moore, que fan aquesta lectura molt progressista de l’Apocalipsi. Més enllà dels punts que són més radicals —com que l’apocalipsi és una utopia ecosocialista, que defensa Keller—, és bastant indiscutible que l’Apocalipsi és un llibre rar dins del corpus de la Bíblia: és un llibre que neix amb intenció antiimperialista, perquè és una carta a les set esglésies que estaven sota l’Imperi romà, en zones culturalment hegemòniques de l’Imperi. Per això tota la imatge de destrucció i revolta és una imatge contra els poders imperials. L’última traducció de Patxi Lanceros, per exemple, analitza com el llenguatge bèl·lic de l’Apocalipsi no té res a veure amb el de la resta de la Bíblia. Jo vaig a les lectures més provocadores, que són les que tenen aquesta mirada ecosocial, perquè amb aquesta voluntat de l’Apocalipsi «d’acabar amb aquells que destrueixen la terra», hi ha el germen d’aquests pensaments més a l’esquerra. Però la meva voluntat no és tornar a l’Apocalipsi com el manual d’actuació de l’esquerra, sinó que és una forma d’entendre la fi del món com un procés de transformació, no com un final. Si l’única sortida ja no és la fi del món, la imaginació apocalíptica pot convocar altres formes d’acció política col·lectiva.

 

[Foto de l'autor - font: www.eltemps.cat]