El pes del dubte de Paolo Sorrentino

La Grazia, protagonitzada per Toni Servillo, aborda els últims dies d'un president italià marcat pels dilemes polítics i personals

La Grazia (Paolo Sorrentino)

Escrit per Ignasi Serra

Hi ha festivals que et donen bones pel·lícules, d’altres que et sorprenen, i molt de tant en tant n’hi ha una que et reconcilia amb la idea mateixa de cinema. La Grazia, la nova obra de Paolo Sorrentino, entra de ple en aquesta última categoria. Vista al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, on es presentava a la secció Perlak, i que ara s’estrena a les nostres sales, la pel·lícula es va convertir immediatament en una d’aquelles experiències que no només destaquen dins del certamen, sinó que també semblen ordenar-lo, donar-li sentit. 

Sorrentino torna a un terreny que coneix bé: el poder, la política, la moral i el pes del passat. Però si a Il Divo o La grande bellezza hi havia una voluntat gairebé barroca de capturar el món a través de l’excés, aquí opta per una contenció sorprenent. La Grazia és una pel·lícula més despullada, més silenciosa, gairebé austera en la seva posada en escena. I és precisament en aquesta renúncia on troba la seva força. Cada pla sembla pensat al mil·límetre, cada pausa té un sentit, cada silenci diu més que qualsevol gran discurs. 

El protagonista és Mariano De Santis, president de la República Italiana en els seus últims dies de mandat. Catòlic devot, jurista, vidu i profundament sol, De Santis es mou en un territori moral cada vegada més inestable. Ha de decidir si firma una llei d’eutanàsia, si concedeix o no l’indult a dos condemnats amb circumstàncies atenuants, i tot plegat mentre conviu amb una ombra íntima que el descol·loca: la sospita d’una possible infidelitat de la seva esposa difunta. El que podria semblar un conjunt de trames paral·leles acaba convertint-se en una sola cosa: el retrat d’un home incapaç de separar allò públic d’allò privat, allò polític d’allò emocional. 

En aquest sentit, La Grazia no és tant una pel·lícula sobre decisions com sobre la impossibilitat de prendre-les amb certesa. Sorrentino no busca tant posicionar-se com explorar el vertigen del dubte. No hi ha respostes fàcils, ni tan sols hi ha una idea clara sobre què seria “el correcte”. El que hi ha és una successió de dilemes on qualsevol opció comporta una renúncia, una pèrdua, una petita derrota moral. I és aquí on la pel·lícula connecta amb alguna cosa profundament contemporània: la sensació que, en determinats moments, no escollim entre el bé i el mal, sinó entre el possible i el menys dolorós.  

Tot això se sosté, en gran part, sobre la interpretació colossal de Toni Servillo. Actor fetitxe de Sorrentino, Servillo ha construït al llarg dels anys una galeria de personatges memorables, però aquí sembla arribar a un punt de síntesi gairebé definitiu. El seu De Santis és alhora imponent i fràgil, distant i profundament humà. Hi ha una gravetat en la seva presència que imposa, però també una vulnerabilitat que s’escola en cada mirada. Servillo entén perfectament que aquest és un personatge que es defineix tant pel que diu com, sobretot, pel que calla. I en aquests silencis hi ha una densitat emocional extraordinària.   

Un dels grans encerts de la pel·lícula és, també, el seu ús del diàleg. Sense ser una obra especialment verbal, quan parla ho fa amb una precisió gairebé quirúrgica. Les converses, sovint carregades de tensió moral, no busquen tancar idees, sinó obrir-les. I enmig d’aquest entramat de dilemes, Sorrentino introdueix un humor subtil, sec, gairebé imperceptible, que evita que la pel·lícula esdevingui excessivament solemne. És un humor que no rebaixa el drama, sinó que el fa més humà, més reconeixible.   

Visualment, La Grazia és menys ostentosa del que podríem esperar, però no menys hipnòtica. Sorrentino continua sent un cineasta d’una sensibilitat visual extraordinària, però aquí posa aquesta capacitat al servei d’una història que demana contenció. No hi ha grans focs artificials, però sí una elegància constant, una manera de mirar que acompanya el protagonista sense jutjar-lo, gairebé amb compassió.   

Al final, el que queda és la sensació d’haver assistit a una obra madura, plena, d’un autor que sap exactament què vol explicar i com fer-ho. La Grazia parla de política, sí, però sobretot parla de la vida, de la culpa, del perdó i de les ferides que no es tanquen mai del tot. I ho fa sense grans proclames, sense necessitat de subratllar res, confiant en la intel·ligència de l’espectador.   

Hi ha pel·lícules que funcionen dins d’un festival, i n’hi ha d’altres que el transcendeixen. Aquesta és de les segones. Cinema de gran alçada, d’aquell que justifica una jornada sencera de projeccions i que, quan s’acaba, et deixa amb la sensació estranya, i cada cop més rara, d’haver vist alguna cosa important.

[Footo: Andrea Pirrello - font: www.nuvol.com]