Vicent Flor: «Els maltractadors de la dictadura franquista eren persones normals»

Vicent Flor (València, 1971), antropòleg, sociòleg i gestor cultural, autor d’un grapat d’assajos sobre la identitat valenciana, va debutar com a novel·lista el 2022 amb una novel·la, 'El carrer de baix' (Premi Joanot Martorell), en què ficcionava i feia literatura a partir de colpidores experiències personals. Quatre anys i escaig després, torna amb una segona novel·la, 'Terres bàrbares', que explica una història de ficció sobre un periodista que descobreix un sòrdid secret familiar relacionat amb la lluita antifranquista.

El sociòleg, assagista i escriptor Vicent Flor 

Escrit per Xavier Aliaga 

Entrevistem l’autor poc abans de la presentació a la Llibreria Fan Set, en un vestíbul del Centre Octubre de Cultura Contemporània amb molt de públic, persones properes, gent de la cultura, de l’àmbit del valencianisme, on ha militat molts anys, però també curiosos. Vicent Flor és un novel·lista que comença, amb els avantatges de la maduresa i la pedra picada en l’àmbit de l’assaig, però la seua trajectòria pública és extensa i reconeguda. A més, hi ha afegit una vocació narrativa tardana però fructífera.

—Expliques en els agraïments que Terres bàrbares, tot i incloure alguns personatges reals, és una obra de ficció pel que fa als protagonistes. És una reacció, d’alguna manera, a un primer llibre amb molta implicació personal? Una forma de distanciar-s’hi?

—En Terres bàrbares hi ha molta més ficció que en El carrer de baix, sí. La vida d’una persona no dona per a tant. I la meua tampoc [riures]. A mi, sobretot, m’interessa que les històries siguen potents, perquè com a lector m’agrada això. I en Terres bàrbares necessitava recórrer a coses que m’he inventat a partir d’elements reals.

—Sovint s’ha tractat la qüestió de l’antifranquisme des d’un punt de vista èpic, heroic. Sense desvelar massa, Terres bàrbares aborda un vessant menys complaent d’aquella lluita.

—Bé, és que una novel·la o una pel·lícula no pot ser una història de bons i roïns. Primer, perquè la realitat no és així; els humans no som bons i roïns. Ho som, en combinacions diferents...

—En diferents graus.

—En diferents graus. Per tant, una persona bona pot tindre un 20% de maldat, posem per cas. Volia mostrar que la realitat és complexa; si als «roïns» de la dictadura els considerem dimonis, al final els exculpem, perquè no són humans, són bèsties. No. Els maltractadors de totes les dictadures, també la franquista, eren persones perfectament normals. Eren sàdics, però estaven fent el seu treball.

—Fins i tot parles d’un torturador que tenia ínfules literàries i inquietuds intel·lectuals.

—N’hi ha diversos. De fet, en el llibre de Lucas Marco Simplemente profesionalidad [subtitulat com Historias de la Brigada Político Social de Valencia] vaig trobar aquella pista. Hi havia membres de la Brigada Político Social que escrivien novel·la o que anaven a tertúlies literàries. Això m’interessava, m’interessaven els matisos. I fer veure que en la part resistent no tot eren heroïcitats, que també hi havia misèries.

—Guillem, el protagonista, és un d’aquells personatges en l’abisme permanent. Algú tan atrapat que no pot escapar ni del seu present ni del seu passat.

—Tots, d’alguna manera, estem atrapats per les nostres condicions socials, pels nostres contextos. El que passa és que hi ha contextos més senzills, com el de la nostra generació. Jo nasc el 1971, no tinc vivència de la dictadura, visc en una família de classe mitjana, i m’ha anat bé. Hi ha gent que viu en un context de guerra i repressió, és més complicat viure-hi. Però tots d’alguna manera som hereus dels nostres contextos. En tot cas, crec que amb l’edat, a còpia de colps, som menys dúctils, menys flexibles. Per això volia contraposar a Guillem el personatge de Vera, també periodista però més idealista, perquè és més jove i valenta. Ella té 30 anys i Guillem, que en té 50, n'ha vist de tots colors. Salvant les distàncies, serien com Sancho Panza i el Quixot. 

Vicent Flor, amb la seua segona novel·la en les mans

—El dibuix que fa la novel·la de la professió periodística és demolidor. I no seré jo qui et portarà la contrària.

—Els protagonistes són periodistes perquè m’interessa el tema de la veritat i la mentida en les societats contemporànies. I els periodistes són, juntament amb els sociòlegs i altres, els que intenten buscar-la. Hi ha gent que ho té més fàcil, que ho té més difícil, però també intente deixar una escapatòria; també hi ha mitjans dignes, que lluiten contra el poder. En la novel·la apareix un mitjà que fa aquella funció de contrapunt, el que no volia és que un futur estudiant de periodisme no volguera fer la carrera en llegir la novel·la. Crec que hi ha futur, però és ombrívol; en el periodisme i fora del periodisme.

—Un periodista era el tipus de personatge que podia furgar millor en el passat familiar?

—Evidentment. M’interessen les novel·les que tracten diversos temes, com en El carrer de baix. I un dels temes és la família, el diàleg amb els pares sempre interromput i sempre insuficient. Aleshores, havia d’acoblar les dues històries, la del franquisme i la història de la família. Per això els personatges són arquetípics, el pare de Guillem i la mare com a contrapunt. Perquè moltes vegades s’ha parlat del dolor que van patir els homes durant la dictadura, però el de les dones s’ha silenciat.

—Has parlat del tema familiar, que per a mi és el punt fort de la novel·la. Els moments més colpidors són els de la crònica familiar, d’una família disfuncional a molts nivells, amb episodis molt bèsties que no avançarem. El lector va comprenent coses i comportaments en la mesura que avança la trama, acompanya el protagonista. Això m’ha semblat interessant.

—Volia mostrar al lector que no podem anar amb un discurs maniqueu de bons i roïns. Perquè darrere de la «maldat» hi ha persones que han patit, la qual cosa explica, que no justifica, el seu comportament. El fill narrador en primera persona li atorgava més potència a la trama, descobreix que la mare i el pare no eren el que deien ser. I es troba amb la sorpresa que la biografia del pare era radicalment diferent de com s’havia imaginat. Els fills sempre descobrim tard als pares, els descobrim quan estan morts. La novel·la té a veure amb la qüestió autobiogràfica meua; ahir va fer sis anys que morí mon pare, sis anys de la sensació d’orfandat, de no poder parlar amb ell. Un diàleg interromput, quan podies haver agafat la gravadora. És una sensació molt compartida per molta gent. I jo també l’he tingut malgrat ser sociòleg. També m’ho he plantejat amb els meus iaios, que van viure la Guerra Civil.

—Relacionat amb això, hi ha el drama dels fills que pensen que no han escoltat prou els pares, que no han fet prou acompanyament.

—Sempre hi ha eixa sensació. De pares a fills i de fills a pares. Es diu molt dels pares, però també he sentit moltes mares dir que se’ls ha escapat la infantesa dels fills, que no van estar prou amb ells. En realitat, és impossible, la vida és la que és, tenim el temps que tenim. Ara, producte dels avanços científics i mèdics, el final és més llarg. I això genera una reflexió sobre la vida, sobre la nostra mort. Els humans sempre estem comparant-nos, la vellesa és llarguíssima. Abans, la gent es jubilava i pocs anys després moria. Hui no és així, afortunadament. Però hi ha aquell revers.

El sociòleg i escriptor, uns minuts abans de presentar la novel·la a València

 —La novel·la dispara a tort i dret. De memòria històrica, de canvis sociològics, de les transformacions urbanes, de l’estat el periodisme. I ho fas amb el bisturí del sociòleg i antropòleg, de l’assagista. Això estava en l’anterior novel·la, però s’ha accentuat ara.

—Doncs mira, amb sinceritat pensava que estava menys accentuat, més matisat. És possible, fugir d’un mateix és molt difícil. En aquesta novel·la ho he intentat. De fet, vaig triar un periodista, i no un assagista, perquè l’alter ego estiguera més distanciat de la meua realitat. Però de vegades intentem una cosa i aconseguim la contrària. Jo tinc la sensació que està menys accentuat, però potser tingues tu raó.

—On estarem d’acord és que hi ha una progressió en la tècnica narrativa, en l’ofici de narrador. Entre unes coses i altres, han passat quatre anys des de la primera novel·la.

—Gràcies. Hi ha molt de treball en aquesta segona novel·la. La primera fou un rampell d’inconsciència, diguem-ne. Però en la segona em vaig adonar que el tema era seriós, havia de treballar-la el millor possible, almenys intentar-ho. I en quatre anys i mig, entre altres coses, perquè no soc escriptor professional, aquesta novel·la ha tingut quinze esborranys, tranquil·lament. Això ha fet que estiga més polida. Segurament és insuficient, però ho farem millor en la tercera.

—Més que insuficient, perquè el que hi ha està polit, la clau com dius en els agraïments és que t’ha costat llevar coses.

—M’ha costat, però he llevat coses. Més de les que un lector podria imaginar. Del primer esborrany vaig treure quasi el 50% de la novel·la. Després he anat omplint, però sí que he estat capaç de posar el bisturí. En això m’han ajudat molt els lectors i també l’editora, Pilar Beltran, que em convidava a llevar coses d’una manera molt bonica, molt tendra.

—Molt amable.

—Molt amable, sí.

—En tot cas, hi ha una progressió pel que fa a l’estil, una voluntat de guanyar expressivitat.

—La novel·la és fons i forma. I la forma és molt important. Ho he intentat, he treballat molt el llenguatge, el diccionari de sinònims... Tinc moltes coses per aprendre, però si he tardat molt de temps és perquè he cuidat molt la forma, amb frases amb poques subordinades, tallants... La forma ha d’acompanyar la història, i no podia contar una història dura d’una manera proustiana, per dir-ho d’alguna manera.

—També hi ha un treball més conscient pel que fa als girs del relat.

—Sí, perquè El carrer de baix era una història potent, potser no li calia, perquè a més començava amb la mort del fill del narrador. Ací el lector va trobant a poc a poc la veritat, amb algunes colpades pel mig. Perquè la vida també és així. De vegades, les novel·les funcionen de manera més quadriculada, però la vida és aleatòria. Hi ha un punt d’aleatorietat buscada: ara que el lector està tranquil, una guantada; ara que hi ha hagut més intensitat, un poc de pau. La vida és això, una suma de colps i de plaers.

[Fotos de l'autor - font: www.eltemps.cat]