Un pont al paradís

Cada persona creua aquest pont d’una manera determinada: uns més ràpid, altres més a poc a poc i altres cauen a l’infern

Escrit per Tina Casademont

‘Sirat’ és un terme àrab amb què la religió islàmica nomena el pont finíssim sobre l’infern que l’home ha de cre­uar per arri­bar al paradís. El camí és recte, més estret que un crin de cavall i més afi­lat que una espasa. Cada per­sona creua aquest pont d’una manera deter­mi­nada: uns més ràpid, altres més a poc a poc i altres cauen a l’infern. Sirat és també el títol de l’última pel·lícula del cine­asta gallec Oli­ver Laxe, gua­nya­dora del premi del jurat en la dar­rera edició del Fes­ti­val de Canes. Sirat és una metàfora, una odis­sea visual, sen­so­rial, filosòfica, enigmàtica, fosca, llu­mi­nosa, silen­ci­osa i estri­dent. Sirat és el camí, el sen­der, el viatge. Sirat és família, i és també sole­dat i des­ar­re­la­ment. És dolor i és gua­ri­ment. Trance en el desi­erto, diu el subtítol del film. Un pare s’endinsa amb el fill petit en el desert mar­roquí per bus­car una filla des­a­pa­re­guda en una rave. De rere­fons, al món està escla­tant la ter­cera guerra mun­dial. Pai­sat­ges pre­ci­o­sos i apo­calíptics, per­so­nat­ges muti­lats en cos i ànima, i una música tecno pode­rosa que des dels pri­mers minuts absor­beix l’espec­ta­dor per acom­pa­nyar-lo durant tot el tra­jecte. Entre­mig, una bomba nar­ra­tiva ho cap­gira tot i trans­forma el viatge físic per por­tar-lo a un estadi metafísic. Comença la fugida enda­vant i, sobre­tot, com el direc­tor explica sem­pre, el trànsit cap a l’inte­rior d’un mateix. En uns dies en què Sirat com­par­teix car­te­llera amb pro­pos­tes gens menys­pre­a­bles però tant als antípodes com Los 4 Fantásti­cos, valo­rem que el cinema és també més que entre­te­ni­ment. Sirat és una mera­ve­lla visual i pro­funda, però no és una reco­ma­nació fàcil. Em consta de gent que ha mar­xat de la sala a mitja pel·lícula, i també ha gene­rat situ­a­ci­ons para­do­xals en una sessió al Truf­faut com un grup de repu­tats intel·lec­tu­als que se’n reien en veu alta men­tre un matri­moni ancià lamen­tava la falta de res­pecte i de com­prensió. Cre­uar l’infern no és fàcil, ni lògic, ni ama­ble, però és abso­lu­ta­ment neces­sari per sac­se­jar la base emo­ci­o­nal i exis­ten­cial. Ha mort de forma sob­tada als 60 anys l’escrip­tor asturià Xuan Bello, que el 2022 va ser en el Fes­ti­val Mot de Girona. Bello va escriure: “El alma nece­sita silen­cio abso­luto, ausen­cia de pala­bras, búsqueda hacia aden­tro hasta que apa­rezca la piel del aire.” Bones vacan­ces, esti­mats.‘Sirat’ és un terme àrab amb què la religió islàmica nomena el pont finíssim sobre l’infern que l’home ha de creuar per arribar al paradís. El camí és recte, més estret que un crin de cavall i més afilat que una espasa. Cada persona creua aquest pont d’una manera determinada: uns més ràpid, altres més a poc a poc i altres cauen a l’infern. Sirat és també el títol de l’última pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe, guanyadora del premi del jurat en la darrera edició del Festival de Canes. Sirat és una metàfora, una odissea visual, sensorial, filosòfica, enigmàtica, fosca, lluminosa, silenciosa i estrident. Sirat és el camí, el sender, el viatge. Sirat és família, i és també soledat i desarrelament. És dolor i és guariment. Trance en el desierto, diu el subtítol del film. Un pare s’endinsa amb el fill petit en el desert marroquí per buscar una filla desapareguda en una rave. De rerefons, al món està esclatant la tercera guerra mundial. Paisatges preciosos i apocalíptics, personatges mutilats en cos i ànima, i una música tecno poderosa que des dels primers minuts absorbeix l’espectador per acompanyar-lo durant tot el trajecte. Entremig, una bomba narrativa ho capgira tot i transforma el viatge físic per portar-lo a un estadi metafísic. Comença la fugida endavant i, sobretot, com el director explica sempre, el trànsit cap a l’interior d’un mateix. En uns dies en què Sirat comparteix cartellera amb propostes gens menyspreables però tant als antípodes com Los 4 Fantásticos, valorem que el cinema és també més que entreteniment. Sirat és una meravella visual i profunda, però no és una recomanació fàcil. Em consta de gent que ha marxat de la sala a mitja pel·lícula, i també ha generat situacions paradoxals en una sessió al Truffaut com un grup de reputats intel·lectuals que se’n reien en veu alta mentre un matrimoni ancià lamentava la falta de respecte i de comprensió. Creuar l’infern no és fàcil, ni lògic, ni amable, però és absolutament necessari per sacsejar la base emocional i existencial. Ha mort de forma sobtada als 60 anys l’escriptor asturià Xuan Bello, que el 2022 va ser en el Festival Mot de Girona. Bello va escriure: “El alma necesita silencio absoluto, ausencia de palabras, búsqueda hacia adentro hasta que aparezca la piel del aire.” Bones vacances, estimats.

Sirat’ és un terme àrab amb què la religió islàmica nomena el pont finíssim sobre l’infern que l’home ha de creuar per arribar al paradís. El camí és recte, més estret que un crin de cavall i més afilat que una espasa. Cada persona creua aquest pont d’una manera determinada: uns més ràpid, altres més a poc a poc i altres cauen a l’infern. Sirat és també el títol de l’última pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe, guanyadora del premi del jurat en la darrera edició del Festival de Canes. Sirat és una metàfora, una odissea visual, sensorial, filosòfica, enigmàtica, fosca, lluminosa, silenciosa i estrident. Sirat és el camí, el sender, el viatge. Sirat és família, i és també soledat i desarrelament. És dolor i és guariment. Trance en el desierto, diu el subtítol del film. Un pare s’endinsa amb el fill petit en el desert marroquí per buscar una filla desapareguda en una rave. De rerefons, al món està esclatant la tercera guerra mundial. Paisatges preciosos i apocalíptics, personatges mutilats en cos i ànima, i una música tecno poderosa que des dels primers minuts absorbeix l’espectador per acompanyar-lo durant tot el trajecte. Entremig, una bomba narrativa ho capgira tot i transforma el viatge físic per portar-lo a un estadi metafísic. Comença la fugida endavant i, sobretot, com el director explica sempre, el trànsit cap a l’interior d’un mateix. En uns dies en què Sirat comparteix cartellera amb propostes gens menyspreables però tant als antípodes com Los 4 Fantásticos, valorem que el cinema és també més que entreteniment. Sirat és una meravella visual i profunda, però no és una recomanació fàcil. Em consta de gent que ha marxat de la sala a mitja pel·lícula, i també ha generat situacions paradoxals en una sessió al Truffaut com un grup de reputats intel·lectuals que se’n reien en veu alta mentre un matrimoni ancià lamentava la falta de respecte i de comprensió. Creuar l’infern no és fàcil, ni lògic, ni amable, però és absolutament necessari per sacsejar la base emocional i existencial. Ha mort de forma sobtada als 60 anys l’escriptor asturià Xuan Bello, que el 2022 va ser en el Festival Mot de Girona. Bello va escriure: “El alma necesita silencio absoluto, ausencia de palabras, búsqueda hacia adentro hasta que aparezca la piel del aire.” Bones vacances, estimats.

Sirat’ és un terme àrab amb què la religió islàmica nomena el pont finíssim sobre l’infern que l’home ha de creuar per arribar al paradís. El camí és recte, més estret que un crin de cavall i més afilat que una espasa. Cada persona creua aquest pont d’una manera determinada: uns més ràpid, altres més a poc a poc i altres cauen a l’infern. Sirat és també el títol de l’última pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe, guanyadora del premi del jurat en la darrera edició del Festival de Canes. Sirat és una metàfora, una odissea visual, sensorial, filosòfica, enigmàtica, fosca, lluminosa, silenciosa i estrident. Sirat és el camí, el sender, el viatge. Sirat és família, i és també soledat i desarrelament. És dolor i és guariment. Trance en el desierto, diu el subtítol del film. Un pare s’endinsa amb el fill petit en el desert marroquí per buscar una filla desapareguda en una rave. De rerefons, al món està esclatant la tercera guerra mundial. Paisatges preciosos i apocalíptics, personatges mutilats en cos i ànima, i una música tecno poderosa que des dels primers minuts absorbeix l’espectador per acompanyar-lo durant tot el trajecte. Entremig, una bomba narrativa ho capgira tot i transforma el viatge físic per portar-lo a un estadi metafísic. Comença la fugida endavant i, sobretot, com el director explica sempre, el trànsit cap a l’interior d’un mateix. En uns dies en què Sirat comparteix cartellera amb propostes gens menyspreables però tant als antípodes com Los 4 Fantásticos, valorem que el cinema és també més que entreteniment. Sirat és una meravella visual i profunda, però no és una recomanació fàcil. Em consta de gent que ha marxat de la sala a mitja pel·lícula, i també ha generat situacions paradoxals en una sessió al Truffaut com un grup de reputats intel·lectuals que se’n reien en veu alta mentre un matrimoni ancià lamentava la falta de respecte i de comprensió. Creuar l’infern no és fàcil, ni lògic, ni amable, però és absolutament necessari per sacsejar la base emocional i existencial. Ha mort de forma sobtada als 60 anys l’escriptor asturià Xuan Bello, que el 2022 va ser en el Festival Mot de Girona. Bello va escriure: “El alma necesita silencio absoluto, ausencia de palabras, búsqueda hacia adentro hasta que aparezca la piel del aire.” Bones vacances, estimats.

[Font: www.elpuntavui.cat]