La millor traducció de l’any

Carles Dachs, Ramon Monton, Xavier Pàmies i Pau Vidal són els quatre finalistes del Premi Montserrat Franquesa de Traducció del PEN Català

Dolors Udina, Carles Dachs, Pau Vidal, Ramon Monton i Xavier Pàmies

Escrit per Bernat Puigtobella

El PEN Català ha reunit aquesta setmana els quatre traductors finalistes del Premi de Traducció del PEN Català, que es concedirà el dia 14 de març en el marc de la Nit de les Lletres Catalanes. En un col·loqui moderat per Dolors Udina al CCCB, cadascun dels finalistes ha parlat de la seva experiència traductora i l’admiració que els desperta l’obra que ha traduït 

Carles Dachs, el debutant d’aquest quartet, ha traduït per primera vegada una obra literària de l’hongarès, una llengua difícil. Des de la mort del traductor Eloi Castelló havíem quedat orfes de traductors de l’hongarès i Dachs ara ha agafat el relleu, després d’haver passat uns anys fent de lector de català a Budapest.  

Dachs ha expressat el seu agraïment al professor Kalman Faluba, autèntic pare de la catalanística a Hongria, que als anys vuitanta havia traduït fins i tot obres de Dezső Kosztolányi al català. Dachs diu que la revisió del professor ha estat la part més interessant del procés de traducció.

Dachs diu que traduir Tango satànic (Cràter Edicions) de László Krasznahorkai és la feina més difícil i divertida que ha fet mai. Es mostra meravellat per l’estil de l’autor, que escriu tal com parla, amb frases llarguíssimes que van fent meandres sense que el lector perdi mai el fil. El jurat del premi Montserrat Franquesa ha declarat finalista Tango satànic perquè “la traducció de Dachs flueix amb molta força, naturalitat i una llengua molt expressiva”.  

Per Dachs, que va viure prou temps a Hongria per aprendre’n l’idioma, el repte més gran ha estat vessar al català la sintaxi de l’autor, però també traduir un món pel qual no tenim paraules en la nostra llengua. Aquest esforç de traduir Krasznahorkai ha valgut la pena, perquè ha fet que el català anés a llocs on no havia estat mai”, sosté Dachs.

Ramon Monton arriba a la final del premi Montserrat Franquesa gràcies a la traducció de Josep i els seus germans, de Thomas Mann, que Comanegra publica en quatre volums, dels quals tres ja són a les llibreries. El jurat ha manifestat que “la traducció de Ramon Monton d’aquest llibre monumental de Mann és magistral. Malgrat la dificultat del text i la llargada de les frases, la lectura en català és una joia. La traducció ha hagut de representar un esforç titànic per facilitar-ne la lectura: és com si hagués desmuntat un rellotge per tornar-lo a muntar peça a peça en català”.

Fa una vintena d’anys un servidor va encarregar a Monton la traducció de Neue Leben d’Ingo Schulze, una novel·la de 800 pàgines, que ens va presentar de manera impecable i es va publicar a Pria. “Fa anys que tradueixo novel·les llargues i denses i m’agrada molt traduir aquests tipus d’obres”, diu el traductor. 

Fa uns mesos Ramon Monton escrivia a Núvol a propòsit de Josep i els seus germans que “quan Thomas Mann afirma haver vençut el pànic físic que li inspirava la magnitud de l’empresa que s’havia proposat en emprendre el descens als inferns a través de l’abisme dels mil·lennis fins al pou i als prats del present de Josep i va agafar prou forces per enfrontar-se al repte a la capacitat humana que ell mateix s’havia proposat, no devia tenir una sensació gaire diferent a la que tenim els traductors que ens endinsem en aquesta immensitat literària”.

Col·loqui amb els traductors finalistes del premi de Traducció Montserrat Franquesa 2026

“Thomas Mann fa impressió. Jo m’hi vaig llançar, m’hi vaig anar ficant i m’ho vaig començar a passar bé. La traducció té un punt vocacional, però gràcies a la confiança i l’acompanyament dels editors de Comanegra, Jordi Puig i Alba Cayón, vaig tirar endavant fins a traduir les 2.000 pàgines que fa aquest llibre”. Monton explica que ha pogut disposar d’una edició anotada de l’original de Josep i els seus germans, que li ha servit de guia a l’hora de documentar-se per traduir referències filosòfiques o a la cultura egípcia, des de topònims fins a noms de divinitats. Per sort Internet és plena de recursos que faciliten molt la feina.

“Ha estat un repte no perdre’m en les frases llargues de Mann i reproduir bé el seu sentit de l’humor, que s’amaga rere la seva solemnitat. Ha estat molt agraït riure amb Mann i connectar amb la seva inmensa saviesa”, diu Monton. 

“Thomas Mann va escriure Josep i els seus germans des de l’exili americà que per ell, que fugia del nazisme, va ser un oasi”, afirma Monton. “I per mi també ha estat com un oasi. I espero que ho sigui també per al lector. Traduir és una forma d’escriptura però també pot ser una forma de teràpia”.

Xavier Pàmies és finalista gràcies a la seva traducció de l’anglès de la novel·la Els guardians de la casa (L’Agulla Daurada), de Shirley Ann Grau, una autora poc coneguda a casa nostra que va guanyar amb aquesta novel·la el premi Pulitzer l’any 1965. El jurat ha valorat “la llengua rica i vibrant que desplega Pàmies en la seva traducció, que reflecteix un coneixement profund de la seva tasca i de la riquesa de la llengua”. Pàmies és un traductor d’una gran fiabilitat, que dona una gran tranqui·litat a l’editor.

Pàmies ha reconegut que la literatura del Mississippí no presenta la dificultat de les dues obres anteriors. “Els guardians de la casa és una obra ben travada i la dificultat més gran ha consistit a reflectir la naturalitat de l’original, que no sempre és fàcil. “Aquí com a traductor, has de ser capaç de passar-ho a la teva llengua i que el lector continuï veient el paisatge del Mississippí rural, no un mas d’un poble d’Osona”. Pàmies també s’ha hagut de documentar per trobar termes de flora i fauna de la zona. Gràcies al TERMCAT i La història natural dels Països Catalans ha pogut resoldre molts dubtes.   

Pàmies ha tingut la sort que ja estava familiaritzat amb la literatura del Mississipí. Fa uns quants anys va traduir Matar un rossinyol de Harper Lee, i recentment ha publicat a Proa la traducció de Huckleberry Finn que tant ens mancava. Totes aquestes obres tenen força diàlegs amb llenguatge col·loquial. “Sempre procuro que no es noti que és una traducció. Quan he de triar entre la literalitat i la versemblança, em quedo amb la versemblança. A vegades, en certes traduccions, acabem veient patrons que són massa arrapats a l’original, quan pots fer servir recursos idiomàtics del català que són molt rics. Sovint, mentre vas buscant una solució, el cervell n’acaba trobant una de millor”, explica Pàmies, que ha creat un directori obert a Internet on ha anat recollint equivalències lèxiques entre el català i l’anglès, una llista complementària del diccionari anglès-català de l’Enciclopèdia. Trobareu més informació a l’article Els blogs de Xavier Pàmies publicat a Núvol.

Pau Vidal ha estat seleccionat per la seva traducció de l’italià de Ferrocarrils de Mèxic (La Segona Perifèria) de Gian Marco Griffi. El jurat ha considerat que “Vidal ha traslladat amb elegància i creativitat els diferents registres de la llengua, ha hagut d’adaptar molts jocs literaris i se n’ha sortit amb mestria. En la seva traducció, molt juganera, ha pres la decisió de pensar com podia aportar color a la història per als lectors en català”.  

Vidal ha comentat que l’acció d’aquesta novel·la, situada al Piemont, queda lluny de la Itàlia del Sud que ell considera casa. Griffi narra la història d’un soldadet que rep l’encàrrec absurd de dibuixar un mapa dels ferrocarrils de Mèxic. “Amb un vocabulari frondós (excessiu a propòsit, per hilarant) i una ambició desbocada, aquest tour de force de 665 pàgines es va publicar en una petita editorial italiana que, gràcies al boca-orella i a la sort merescuda, es va convertir en un best-seller candidat al premi Strega. Té un aire postmodern, amb una mica de realisme màgic, recorda el ventall polifònic de Los detectives salvajes i proposa jocs literaris que, salvant les distàncies, evoquen l’esperit dels OuLiPo”, escrivia Sergi Saranga a Núvol.

L’editor català, Miquel Adam, en va contractar els drets amb un gran entusiasme, convençut que Vidal era el traductor idoni per encarar-s’hi. L’autor italià comparteix amb el seu traductor català el gust pel parlar col·loquial, l’enginy verbal i la facilitat per moure’s pels marges de la llengua. L’obra conté un crucigrama que és crucial per la comprensió de la novel·la i la traducció demana la traça d’un verbívor capaç de trobar una solució anàloga que funcioni en català. Vidal, que és un detractor de l’insult insuls, ha connectat amb els renecs que abunden en aquesta novel·la. “Sento una debilitat per la gent que renega bé. Aquí hi ha molt repertori i també insults de creació pròpia”.

Dissabte 14 de març sabrem qui s’emporta el Premi Montserrat Franquesa de Traducció 2025, dotat amb 4.000 euros. Si voleu saber qui era Montserrat Franquesa, podeu llegir aquest article.

 

[Foto cedides pel PEN catalã - font: www.nuvol.com]