Joan Isaac, cantautor: «Som massa benvolents amb els feixistes»

El cantautor d’Esplugues de Llobregat actuarà en dos dels actes de celebració dels 50 anys de l’Avui, el pròxim mes d’abril

 L’autor d’‘A Margalida’acaba de publicar un disc amb Eduard Iniesta, ‘Azimut’, i un llibre amb textos escrits durant la pandèmia 

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953), aquesta setmana

Escrit per Guillem Vidal

Dos anys i pocs mesos després de cele­brar 70 anys de vida i 50 de car­rera al Palau de la Música, Joan Isaac té nou disc (Azi­mut, cui­nat amb Edu­ard Ini­esta) i nou lli­bre (Què li hem fet a aquest pla­neta?, amb tex­tos escrits durant la pandèmia). L’autor d’A Mar­ga­lida par­ti­ci­parà en els actes de com­me­mo­ració dels cin­quanta anys de l’Avui els dies 15 (L’Audi­tori) i 22 d’abril (Olímpic Arena de Bada­lona).

Fa cin­quanta anys de mol­tes coses, aquests dies. Com els recorda, aquells moments?

Com uns temps tur­bu­lents però, a la vegada, emo­ci­o­nants, ja que pas­sar d’una dic­ta­dura a una democràcia és molt bèstia. D’altra banda, jo, que no gaire temps enrere anava a veure con­certs d’en [Lluís] Llach, en [Joan Manuel] Ser­rat o en Quico [Pi de la Serra], em vaig tro­bar de sobte dins de tota aque­lla història i se’m va obrir el cel. La d’en Ramon [Mun­ta­ner], la Marina [Ros­sell] i la meva és una gene­ració que va caval­car entre el final de la dic­ta­dura i el començament de la democràcia, tot i que també vam patir cen­sura i ame­na­ces. Una de les coses més for­tes que he vis­cut, per exem­ple, va ser a Bada­lona, prop d’on farem d’aquí a unes set­ma­nes el con­cert dels 50 anys de l’Avui. Fèiem un con­cert amb l’Ovidi [Mont­llor] i més gent i, de sobte, va entrar un poli­cia als came­ri­nos. Tot ense­nyant-nos una pis­tola ens va dir: “Si algú té pre­vist can­tar una cançó que no esti­gui per­mesa, ja es pot anar pre­pa­rant!” Sem­blen bata­lle­tes ara, però eren històries ben reals! Quan sento joves dient en enques­tes que no els impor­ta­ria viure en una dic­ta­dura, els fica­ria en el túnel del temps i els envi­a­ria tots cap allà.

Quan, el dia de Sant Jordi del 1976, va néixer l’Avui, tenia 22 anys i havia publi­cat ja el pri­mer LP.

Sí, estava estu­di­ant farmàcia a la facul­tat, allà a la bai­xada del camp del Barça, i recordo que va venir un tio amb un diari a les mans a mos­trar-nos el pro­jecte. Me’n vaig fer subs­crip­tor, com tants altres com­panys, ja que l’arri­bada de l’Avui repre­sen­tava per a tots nosal­tres una gran explosió de lli­ber­tat. Has de pen­sar que a casa meva, per exem­ple, es lle­gia La Van­guar­dia i El Cor­reo Catalán, així que començar a tenir premsa en català va repre­sen­tar un pas enda­vant immens per a la cul­tura del país.

A ‘Viure’ (1977), el disc d’‘A Mar­ga­lida’, hi ha una cançó que es diu ‘Història d’un diari’, que, per als que ens dedi­quem a fer-ne, de dia­ris, és força espe­cial. No hi ha gai­res temes dedi­cats a la premsa, a la música en català...

Sí, deu fer 45 anys que no la canto, però la recu­pe­raré en l’acte de L’Audi­tori [Home­natge als comp­te­partícips]. Era una mena de crònica amb un punt de crítica sobre els dia­ris d’aque­lla època, que eren molt homo­geneïtzats quant a notícies i direcció edi­to­rial.

Com ha estat la seva relació amb la premsa al llarg dels anys?

Recordo molt l’època, per exem­ple, en què hi havia crítics espe­ci­a­lit­zats en cançó, alguns dels quals eren durs, molt durs. Hi havia l’Albert Mallofré, en Rai­mundo Martínez, en Miquel Jurado, en Joan de Sagarra... De cançó en sabien un pou, però quan et deien que en un con­cert vin­dria en Sagarra, tre­mo­la­ves! Amb en Mallofré hi tenia molt bona relació, però vaig fer uns reci­tals a la plaça del Rei i la crítica començava així: “El joven far­macéutico Joan Isaac...” Quin cabronàs! Poc després me’l vaig tro­bar pel car­rer i li vaig dir: “Home, Albert, t’has pas­sat dient això...” Em va repli­car: “Però si ser far­macèutic no és des­pec­tiu!” I hi vaig afe­gir: “Ja ho sé, ja, però jo ara aniré dient pel món que tu, a banda de fer crítiques de cançó, també tre­ba­lles d’admi­nis­tra­tiu a la Mon­tesa!”

Al món de la cançó, en tot cas, l’ha trac­tat bé, històrica­ment, la premsa del país?

Bé, la dècada dels vui­tanta va ser deli­cadíssima per a la cançó. Els polítics van con­si­de­rar que tot aquell movi­ment ja no calia, que ja s’havia fet la feina que calia fer i ja ens havíem uti­lit­zat sufi­ci­ent­ment els uns i els altres, perquè els polítics, cer­ta­ment, ens uti­lit­za­ven per als seus mítings i, a nosal­tres, això ens per­me­tia poder can­tar davant moltíssima gent. N’hi va haver molts, però, que van ser crítics amb la con­tinuïtat de la cançó com a movi­ment, i després hi va haver la voràgine del rock català, que ho va tapar tot. Et pre­gun­ta­ves: “No poden con­viure, el rock i la cançó, com hi con­vi­uen a França o a Itàlia, que són els meus refe­rents?” L’opinió que això dels can­tau­tors era aigua pas­sada va ser cada vegada més gene­ra­lit­zada, fins al punt que diuen (jo, però, he de dir que no ho he vist) que exis­tei­xen car­tes on es reco­mana la no radi­ació de can­tau­tors en les emis­so­res públi­ques cata­la­nes. Fos com fos, a par­tir dels anys vui­tanta els can­tau­tors vam des­a­parèixer dels mit­jans de comu­ni­cació. Ara el trac­ta­ment ha can­viat una mica. Noto, els últims anys, que hi ha més pre­dis­po­sició a par­lar de cançó, però això va i ve. És com un pèndol. Tot és qüestió de modes. O de fal­ses modes.

En el seu cas ho va patir molt, fins al punt de des­a­parèixer de l’escena a mit­jan dècada dels vui­tanta.

Sí, perquè va arri­bar un moment que la feina que fèiem a casa d’escriure cançons no la podíem por­tar davant d’un públic, ja que no hi havia ni mit­jans de comu­ni­cació que ens fes­sin cas ni reci­tals, que van bai­xar en picat. Tenia l’opció, doncs, de con­ti­nuar-ho pas­sant mala­ment o d’apar­car-ho, dedi­car-me a la farmàcia i espe­rar que vin­gues­sin temps millors...

Va tor­nar, però, al cap de catorze anys i aquí con­ti­nua!

Culpa d’un peri­o­dista: en Xevi Pla­nas, de Girona, un talibà de la cançó, que un dia em va tru­car per dir-me que havia de tor­nar a can­tar. Em feia molta man­dra, però vam fer un reci­tal a la Sala La Pla­neta de Girona i, des d’ales­ho­res, encara que me’n faci creus, no he parat. Hi ha com­panys, com la Maria del Mar [Bonet], que m’ho diuen: “Ostres, dei­xar-ho durant catorze anys i després tor­nar, és molt bèstia, no?” Va ser com­pli­cat i difícil, sí. Quan vaig tor­nar, la gent recor­dava només alguna cançó de les que havia fet anys enrere, però, vaja, tot ple­gat ha anat prou bé.

Ha tret més de vint dis­cos, des del seu retorn, l’últim dels quals, ‘Azi­mut’ (Disc­medi), gra­vat amb Edu­ard Ini­esta i publi­cat fa només uns dies.

Quan fa dos anys vaig aca­bar el con­cert del Palau de la Música [una cele­bració de 70 anys de vida i 50 d’ofici amb con­vi­dats com Roger Mas, Paco Ibáñez i Joan Manuel Ser­rat, entre altres], vaig arri­bar a la con­clusió que s’aca­bava una etapa quant a estètica musi­cal. Volia tren­car una mica els mot­lles de la sono­ri­tat dels meus dis­cos i fer una cosa nova. Vaig apar­car el piano i les cor­des. Volia, en un prin­cipi, fer un disc de veu i gui­tarra amb dife­rents gui­tar­ris­tes del país, però vaig tro­bar l’Edu­ard, em va encan­tar el que va fer i, al final, vaig aca­bar fent tot el disc amb ell. Azi­mut és una mena de recor­re­gut sen­ti­men­tal de la meva vida, perquè arriba un moment, als 72 anys, en què un neces­sita parar una mica, mirar enrere i posar-se a orde­nar el que ha fet. Pot­ser serà l’últim disc que faci, no ho sé, però, en qual­se­vol cas, m’agrada com ha que­dat i estic molt satis­fet de com sona.

“De vega­des el silenci m’ha sal­vat d’una der­rota, de vega­des m’obre por­tes, de vega­des me les tanca”, canta a ‘De vega­des el silenci’. Veig també que ‘silenci’, la paraula, surt en la mei­tat dels temes...

Sovint em diuen: “Par­les molt poc, tu, només mires i obser­ves...” I és veri­tat! Jo soc un obser­va­dor de la vida. M’assec cada matí al bar de sota casa, veig la gent pas­sar i m’invento històries. I això ho fas en silenci, que és com fas les coses impor­tants de la vida. Però el silenci també és fotut, eh? A la cançó dic que a vega­des és presó i a vega­des lli­ber­tat, o que pot ser la presó d’una dona. Feia molts anys que volia par­lar del silenci i ha arri­bat un moment que segu­ra­ment em ser­veix per ana­lit­zar i afron­tar les coses, ja que, més que voler-se men­jar el món, a vega­des convé callar, obser­var i, després, escriure.

Com veu el català?

Seri­o­sa­ment en perill. Sents gent jove als car­rers, o als bars, i l’idi­oma en què par­len és el cas­tellà. I, a sobre, hem de sen­tir-nos dir coses tan bèsties com que el català podria morir com una llen­gua fei­xista [es refe­reix a unes decla­ra­ci­ons de l’escrip­tora Bri­gitte Vasa­llo fa uns dies a RAC1]. A mi, el català, no me’l van dei­xar estu­diar, és clar. Però era la llen­gua, per exem­ple, en què ens comu­nicàvem els veïns, cosa que ara s’ha per­dut. Penso que, davant tota aquesta pressió que pateix el català, hi cal posar remei. Si no, ignoro si arri­barà a des­a­parèixer, però en qual­se­vol cas min­varà moltíssim el seu ús. És una de les qüesti­ons real­ment impor­tants que ens hem de plan­te­jar com a país.

Durant els seus pri­mers anys de car­rera hi anava força, a Espa­nya.

Sí. Ho dic sovint: als anys setanta, quan trèiem un disc, entre les coses que fèiem amb nor­ma­li­tat era anar a Madrid a pre­sen­tar-lo. Ens entre­vis­ta­ven en Jesús Ordovás, en Car­los Tena..., tots els gurus musi­cals dels grans mit­jans de comu­ni­cació. Tot això s’ha per­dut! Ara sem­bla que d’un disc en català només n’hagin de par­lar els mit­jans d’aquí, però... per què no puc anar a can­tar a Madrid com es feia abans? En Ramon [Mun­ta­ner] i jo vam actuar durant quinze dies al Tea­tro Alfil de Madrid davant públic de Madrid, cosa que ara és impen­sa­ble. Anàvem a Galícia, a Euskadi, a Anda­lu­sia... Tot això ha can­viat molt i no entenc per què, ja que un bon crític de Madrid hau­ria de poder apre­ciar la qua­li­tat d’un disc en català tal com ho fa d’un altre en qual­se­vol altra llen­gua. M’ima­gino que als can­tau­tors bas­cos els deu pas­sar el mateix.

A banda d’un disc, ha tret un lli­bre: ‘Què li hem fet a aquest pla­neta?’(La Banya Edi­ci­ons).

El vaig escriure durant la pandèmia, ja que en aquells dies ter­ri­bles que m’angoi­xa­ven molt tenia la neces­si­tat d’impo­sar-me una mena de dis­ci­plina diària per no tor­nar-me boig. El que vaig impo­sar-me va ser escriure cada dia alguna cosa. Són refle­xi­ons, prin­ci­pal­ment, de la relació de l’home amb la natura, ja que penso que la pandèmia va ser fona­men­tal­ment una ven­jança de la natura con­tra l’ésser humà. Ens va demos­trar que ni tots aquests míssils de l’hòstia que puguin tenir ara mateix l’Iran o els Estats Units poden fer res davant un petit virus microscòpic. Crec que a par­tir de la pandèmia la relació entre la gent ha can­viat molt, per a bé i per a mal. Hem per­dut una mena de relació amb la natura, l’entorn, que con­vin­dria recu­pe­rar, però, en canvi, hem gua­nyat en relació humana. La gent parla més entre si, dis­cu­teix més, hi ha més fòrums. Noto que, a par­tir de la pandèmia, hi ha més ganes de rela­ci­o­nar-se amb la gent, ja que aquell iso­la­ment domèstic va fotre molt mal. Jo anava als cai­xers amb guants de plàstic! Tot allò ens va allu­nyar els uns dels altres. Ara, però, sem­bla que algu­nes coses estan can­vi­ant. Aques­tes rei­vin­di­ca­ci­ons que comen­cen a haver-hi del “No a la guerra”, per exem­ple...

No són ni de lluny, almenys encara, com les de fa vint anys, però.

No. És que el con­cert del No a la guerra que es va inven­tar en Pere Camps [acti­vista cul­tu­ral i exdi­rec­tor del Bar­na­sants] va ser irre­pe­ti­ble! Ara, però, ha can­viat una mica tot. És cert, també, que la soci­e­tat està força més parada que ales­ho­res. Estem sent massa ben­vo­lents amb els fei­xis­tes, ja que aquests intents, fona­men­tal­ment, de des­in­te­grar la democràcia (que, mal­grat ser el sis­tema més per­fecte des de la imper­fecció, és també el sis­tema que ha aguan­tat el món) els està fent gent que passa de tot i es mou per una obsessió pel poder econòmic. La gent s’ha d’ado­nar del que ens hi estem jugant, en tot això! 

 

[Foto: Oriol Duran - Font: www.elpuntavui.cat]