Fidelitat o traïció: el límit de les adaptacions

Potser el límit en les adaptacions no és estètic, sinó ètic. Potser el límit és aquest: quan l’adaptador deixa de sentir-se hereu i comença a actuar com a propietari.

‘The Tempest’ es representa a The Globe 

Escrit per Mariona Viñolas i Solés

Filòloga. Doctora en Literatura Medieval i docent.

Aquest cap de setmana vaig anar al Shakespeare’s Globe a veure La Tempesta. Hi entrava amb una expectativa potser ingènua: trobar-me amb William Shakespeare a través dels segles, però en vaig sortir amb una sensació més ambigua, havia assistit a la representació d’una obra nova que utilitzava un nom antic. Era una reescriptura gairebé total de l’obra, una reinterpretació que en modificava l’estructura, els accents i, en bona mesura, el sentit. 

I és aquí on s’obre la pregunta incòmoda: fins on es pot adaptar una obra literària sense trair-la?  

Vivim en una època que celebra la reinterpretació, tot és revisable, actualitzable i resignificable. Tot és provisional. El respecte gairebé sembla sospitós, com si fos una forma d’immobilisme. Però hi ha una diferència substancial entre dialogar amb una obra i substituir-la. Sempre he pensat que la paraula “adaptació” porta implícita una promesa: que hi ha alguna cosa que es manté. Que hi ha un nucli reconeixible que travessa el canvi de llenguatge, d’època o d’estètica. Així doncs, si no hi ha continuïtat, ja no parlem d’adaptació, sinó de substitució.  És cert que la fidelitat absoluta és impossible. El teatre del segle XXI no pot ser el del XVII. El mateix Shakespeare’s Globe és una reconstrucció contemporània: una recreació que assumeix la distància històrica. Però reconstruir no és el mateix que reinventar. Hi ha una voluntat d’acostament, no de correcció.  

Algú podria dir, també, que el mateix Shakespeare adaptava històries alienes. És cert. Però adaptar un argument no és el mateix que desmuntar una obra ja construïda i consagrada. Shakespeare treballava sobre materials narratius previs; nosaltres treballem sobre una forma acabada, amb una consciència estètica i una densitat lingüística pròpies.  

Quan una adaptació altera el missatge fins al punt que l’obra diu coses que no deia en l’original —o, fins i tot, s’hi diu el contrari-, potser ja no som davant d’una versió, sinó d’una apropiació. I l’apropiació, si no es declara com a tal, té alguna cosa d’equívoc. El límit, doncs, no és la literalitat. El teatre no ha de ser un museu, i els textos no tenen per què quedar fossilitzats. El límit és el respecte a l’auctoritas, una paraula, avui incòmoda, que no implica submissió cega, sinó reconeixement. L’autor no és un pretext; és el centre. 

Així doncs, és legítim reinterpretar La Tempesta en clau política? Sens dubte. És legítim canviar-ne l’època o explorar-ne noves tensions? També. Però si el resultat final podria existir perfectament sense Shakespeare, si el seu nom és només una coartada cultural, aleshores potser el límit ja s’ha traspassat. 

Alguns diran que els clàssics sobreviuen precisament perquè admeten totes les lectures, però això és una veritat a mitges. Sobreviuen perquè tenen una forma sòlida, una estructura de pensament que resisteix. Si tot és modificable fins al punt que el text original queda dissolt, allò que sobreviu ja no és l’obra, sinó només el títol.

  

Potser el límit en les adaptacions no és estètic, sinó ètic. Potser el límit és aquest: quan l’adaptador deixa de sentir-se hereu i comença a actuar com a propietari. La fidelitat, doncs, no és una qüestió de literalitat. No es tracta de conservar cada vers com si fos una relíquia. La fidelitat és una actitud. Implica reconèixer l’auctoritas de l’autor: entendre que l’obra no ens pertany del tot, que hi ha una intenció, una arquitectura i una visió del món que mereixen ser respectades abans de ser reinterpretades.  

En sortir del teatre, em preguntava si el problema era meu —si la meva mirada era massa conservadora. Potser sí. Però també potser cal reivindicar una certa prudència davant dels clàssics. No per immobilitzar-los, sinó per evitar que el nostre present, tan convençut de la seva superioritat moral, els acabi silenciant sota la disfressa de la reinterpretació.   

Entre la fidelitat cega i la traïció entusiasta hi ha un espai més exigent: el del respecte intel·ligent.

Potser aquest és el veritable límit.

[Foto de Marc Brenner - font: www.nuvol.com]