Descobrir Tolstoi

L’editorial Eclecta publica ‘Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura’ d’Andrei Zorin, traduïda al català per Arnau Barios 

El llaurador (1887), Iliá Repin   

Escrit per Alba Mallada 

El gènere de la biografia no deixa ningú indiferent. Per a alguns lectors és una porta privilegiada a vides extraordinàries. Per a d’altres, un exercici feixuc, massa lligat al detall i a la cronologia. Aquesta polarització explica per què les biografies poden despertar tant entusiasme com desinterès: tot depèn de com s’expliqui una vida. Quan la narració es limita a enumerar fets, el resultat pot ser previsible. Però, quan sap convertir l’experiència vital en relat, la biografia es transforma en una lectura tan absorbent com una novel·la. És en aquest segon grup on s’inscriu la biografia de Tolstoi que tenim al davant. Escrita amb un estil viu i suggeridor, que recorda les millors i més divertides biografies de Stefan Zweig, el llibre atrapa el lector des de les primeres pàgines. La vida de Tolstoi hi apareix com un relat ple de contradiccions, passions i conflictes interiors, i el personatge —tan excessiu, tan brillant, tan humà— acaba sent encara més fascinant que la seva obra. Llegir aquesta biografia no és només conèixer un escriptor, sinó deixar-se arrossegar per una història que enganxa. 

Andrei Zorin desplega a Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura (Eclecta) una lucidesa narrativa que fa de la biografia una lectura inesperadament addictiva. El llibre no avança com una cronologia freda, sinó com una novel·la plena de cambres interiors: el jove aristòcrata, el soldat, l’escriptor celebrat, el pare turmentat, el moralista, el profeta, el vell que fuig. Són molts Tolstois, i el lector els va trobant com qui travessa un bosc on cada clariana obre un paisatge diferent. La prosa de Zorin té aquesta qualitat rara: és amena sense ser lleugera, rigorosa sense ser feixuga. Tot està sostingut per una documentació íntima —correspondència, diaris, confessions—, i encara més pel fet extraordinari que Tolstoi i la seva dona escrivien diaris personals que després llegien mútuament. La vida, literalment, es convertia en text. Potser per això aquesta biografia té alguna cosa de mirall infinit: la literatura i l’existència s’hi reflecteixen constantment, com si fos impossible separar-les del tot. 

Arribats a cert punt, quan Tolstoi ja ha escrit les grans novel·les, Zorin comença a barrejar biografia i obra amb una naturalitat preciosa. Els triangles amorosos, les crisis espirituals, els cops de mort: tot circula entre la ficció i la vida. La mort, sobretot, apareix com una presència persistent, gairebé com un personatge. I Zorin ens recorda de nou les reminiscències d’aquestes temàtiques en la mateixa vida de l’escriptor. Res no és aleatori. “La mort rondava Tolstoi”, escriu Zorin, “mentre redactava una novel·la que s’obre amb un home aixafat per un tren i es tanca amb el suïcidi d’Anna”. És difícil no sentir que, en Tolstoi, la literatura no és mai evasió, sinó una forma d’encarar el que és inevitable. És potser una manera d’enfrontar allò que viu. Ja cap el final de la seva biografia, ho diu directament: “Li quedava una sola manera de plantar cara a la tristesa: escriure”.

I alhora, llegir la seva vida és també entrar en un segle XIX rus convuls, en un país que es transforma profundament, en una cultura que encara arrossega el pes del feudalisme i de la tradició ortodoxa, però que està a punt d’esclatar en modernitat. Tolstoi és un esperit completament històric: no observa el seu temps des de la distància, sinó que s’hi implica amb el cos. És l’encarnació del dasein de Heidegger, aquest ésser en el món i existir amb el pes de la història com a condició absoluta. Va anar a la guerra, va conèixer de primera mà la violència i el desordre del món; va néixer terratinent i aristòcrata, però amb els anys intentà abandonar els privilegis de classe fins al punt de voler viure com un pagès, treballant la terra, buscant una autenticitat radical. Va fundar escoles per als fills dels camperols, va escriure sobre educació, sobre justícia social, sobre la vida real de la Rússia profunda. La seva biografia es converteix així en una porta d’entrada a la Rússia de finals del XIX, a les seves tensions i esperances, a la seva censura, a les seves premonicions de canvi.   

Retrat de Lev Tolstoi (1887), Iliá Repin

Zorin evoca meravellosament aquell moment de tensió literària, quan escriure era gairebé un acte de tossuderia política. Explica com un membre del comitè de censura es preguntava, sorprès: “Digui’m: tots aquests, com és que perden el temps escrivint? Per què s’hi escarrassen? Ja saben prou que no deixarem passar res”. I tanmateix, afegeix Zorin, “els escriptors i els lectors sabien que valia la pena escarrassar-s’hi. Suraven en l’aire premonicions de canvis”. Aquesta frase conté tota una època: la literatura com a necessitat vital, com a respiració col·lectiva.  

No és estrany que Tolstoi fos ja en vida una figura gairebé mítica. No parlem només d’un novel·lista admirat, sinó d’un home que es convertí en una autèntica consciència pública del seu temps: els seus llibres circulaven amb una força immediata, els intel·lectuals en parlaven, els escriptors el llegien com qui llegeix un oracle, i el seu nom era conegut molt més enllà dels cercles literaris. Tolstoi era una presència viva en la Rússia del segle XIX, un autor que escrivia i, al mateix temps, intervenia en la vida moral i política del país. La literatura no era per a ell un refugi, sinó un espai on es decidien coses essencials. Potser per això la seva obra es llegia amb una expectativa gairebé col·lectiva, com si en cada llibre hi hagués alguna cosa més que ficció. Txèkhov ho va dir amb una admiració neta i definitiva: “La seva obra justifica totes les esperances que posem en la literatura”.

A mesura que avança la vida, la recerca espiritual es torna més urgent, més radical, i sempre travessada per una ombra persistent: la mort. Tolstoi és un personatge marcat des de l’inici per la pèrdua —la mort de la mare, la mort del pare—, com si el món se li hagués obert ja amb una ferida inaugural. I aquesta presència no l’abandona mai: morts familiars, morts properes, morts que s’acumulen al seu voltant mentre escriu. La mort no és un tema literari, sinó una obsessió existencial, una pregunta que el persegueix i que acaba convertint-se en motor espiritual. En els seus últims anys, la seva vida sembla empesa per una necessitat de salvació que no és decorativa, sinó desesperada… 

Llegir aquesta biografia és entendre que la figura de Tolstoi desborda la seva obra. És una veu amb carisma, amb gravetat, amb una màgia estranya que travessa el temps. Potser, com suggereix Zorin, el secret no es pot reduir a cap fórmula: cal buscar-lo “en la màgia de la veu, en la serietat existencial de la seva retòrica, en el carisma i, també, en el moment històric”. I és aquí on aquesta biografia es converteix en una invitació preciosa. Perquè aquest no és només un llibre sobre un geni literari: és un llibre sobre la vida com a problema, sobre la mort com a pregunta, sobre la literatura com a destí. Un assaig que es llegeix com una novel·la, i una biografia que, en realitat, és un retrat d’allò que passa quan un home intenta viure a l’alçada de la veritat. Tolstoi, al capdavall, no cap dins dels seus llibres. I potser per això encara ens fascina: perquè en ell la literatura no és el final, sinó el començament.

 

[Font: www.nuvol.com]