Falten els accents

L’eufonia de la música en català actual no gravita ja ni sobre Barcelona, més aviat sobre Puerto Rico. La riquesa dialectal del pop català és un tresor musical i lingüístic al qual no podem renunciar.

 

Escrit per Pau Guillamet

Músic i productor

Estàs fent skip en una playlist de música en català, poses la primera durant un minut, next, saltes a la segona, next, i a la tercera, i així anar fent… Vas fent zoom a la veu i la lletra i, més en concret, en el vocabulari; i ara encara més zoom, fixa’t només en l’accent. Hi ha un accent predominant? Quins accents sonen a la música en català d’avui?

Posem-nos les ulleres de filòleg i omplim el dipòsit perquè toca fer la volta a Catalunya. A punt?

Abans, però, vull deixar clar que avui separem la lletra de la música, mai millor dit. Parlem d’accents i sonoritats, no pas de préstecs i paraules d’altres idiomes inserides al català; i si no, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

Pel que fa a accents tenim varietats dialectals molt infrarepresentades en la nostra música. Per què? Perquè tenim un català que ja no n’hi direm ni xava, és una altra cosa; hi ha qui li diu catanyol. És aquell català sense quasi pronoms febles, i on «cap» és «ningún», on «només» és «sol», i «gens» és «res». El català de les Ès que són totes És, i on les Òs són quasi totes Ós. També el de les elles que són eies. És un català clarament detectable i que el sentim a la nostra música quan algú el fa servir per cantar. Com en diem d’aquest «nou català»? Sí això fos 1984 de George Orwell, potser seria el minicatalà? Però com sona aquest català en concret?

Doncs sí que sona una mica espanyol, sí… La força de la música en castellà introdueix no només vocabulari, sinó també la seva sonoritat. El castellà doblega l’accent català sense ni tocar-lo. Aquesta predominança fa que les altres sonoritats i accents catalans tinguin menys profusió i, per tant, acceptació. Parlem d’eufonia quan l’efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot o enunciat és plaent. L’eufonia de la música en català actual no gravita ja ni sobre Barcelona, més aviat sobre Puerto Rico.

Els altres accents

Comencem pel xava de Barcelona que és el que reivindiquen els Sidonie en el seu nou àlbum, Catalan Grafitti (Sonido Muchacho, 2025). El seu viatge, explicat per en Marc Ros recentment, és a la inversa, passant-se al català no podien evitar de bon principi una impostura d’un accent, potser massa normatiu, que no els representava, per acabar cantant en xava de forma natural.

A Barcelona, a banda del xava, hi ha un accent barceloní? Sembla que encara sí… Guillem Gisbert, Mishima, El Pony Pisador, Pau Vallvé, Els Surfin’ Sirles, La Ludwig Band o, fins i tot, Ven’nus, Irieix o gavina.mp3 podrien representar aquesta sonoritat que manté les neutres?

Voltem una mica. Nord enllà, i una mica a l’oest, trobem l’accent bagenc característic de l’Anaïs Vila i, històricament, dels Gossos, però també el de la Beth o els novíssims SDP509 o Lefakkingang.

Però sens dubte un dels accents en català més exitós i acceptat, ha set l’accent d’Osona, el dels Catarres, Oques Grasses, La Iaia, Obeses, Dan Peralbo i el comboi o també el del novíssim Cai Godayol. Hi sumo els Nyandú o la Mar Pujol, al Lluçanès, amb una sonoritat molt similar.

Qualsevol cançó dels Sexenni, amb col·laboracions de The Tyets, Ginestà o, més recentment, Miki Nuñez, fa brillar com mai el seu accent ponentí. Però que hi passa realment a Ponent? Tothom té claríssim que l’accent de Lleida és el més sexy que hi ha, oi? Necessitem fer copy-paste de Sexenni, El Petit de Cal Eril, Clara Vinyals, Yung Rajola o Meritxell Gené. En volem més i més!

I a Solsona, també Lleida, però a tocar de la província de Barcelona, hi trobem colors molt especials que s’han d’apreciar bé, els de Roger Mas o Eduard Gener, on la vocal neutra hi és present i fa parella amb les «e» nord-occidentals. És el solsoní encara més sexy? Ho haureu de comprovar!

I a l’Ebre? Joan Rovira, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Xarim Aresté, Eric Vinaixa. Un accent que fa frontera amb el País Valencià, i que és nítid, molt degustable i marcadament dissident en termes lingüístics normatius.

Ja a València hi trobem novament un espai molt autèntic i amb grups amb molta acceptació al Principat, però que paradoxalment no ha fet que l’accent valencià haja esdevingut mai un pol gravitatori eufònic.

Continuem fent la volta i anem ara cap al Camp de Tarragona, on Els Pets i Lax’n’Busto han deixat una bona empremta sonora, tot i que sense massa continuïtat, actualment, per a anomenar cap grup que soni marcadament tarragoní, més enllà de les Roba Estesa.

Potser l’accent gironí, l’empordanès o el garrotxí són els que estan menys representats, ara com ara, després de les aportacions ja clàssiques de Sopa de Cabra o Sangtraït. La Bisbal d’Empordà i tota la seva escena ha donat veus autènticament empordaneses en els últims anys: Mazoni, Sanjosex o Fetus. Potser ara sense tanta força, encara és una capital musical habilitada per generar accents únics. Un xic més avall, i encara dins la demarcació, els Remei de Ca La Fresca també gasten un català ben feréstec, en el millor dels sentits.

I baixant altre cop en direcció a Barcelona, arribem a la comarca lliure i tropical; tindrà aquesta denominació alguna cosa a veure amb els indianos? Com que no hi ha testimonis sonors de com parlaven aquests indianos maresmencs del segle XIX no ho podrem saber mai, però no seria una fantasia preciosa imaginar que un indiano tornat al Maresme després de fer les Amèriques parlés un català amb accent caribeny? Tot quadraria!

Ah, i me’l deixava! Un que ha fet les Amèriques aquest segle és en Cookah P de Castelló d’Empúries, amb un deix molt empordanès molt visible a la seva veu tot i mesclar-lo amb el patois jamaicà que ha après en els seus viatges. Segurament dels pocs que ha cantat en català a Jamaica i ha rebut caliu!

Precisament és això: és bonic i potser ens passa massa poc, de sentir més veus i accents variats perquè es pugui repetir aquella màgia (almenys a mi encara em fascina) de no entendre a la primera el que diu una lletra, aquell moment de parar atenció, de fixar-s’hi. Potser és el que li passa a un castellanoparlant cada vegada que sent una cançó en català?

Potser també et passarà a tu si ets del Principat i escoltes Fades, Maria Jaume, O-Erra, Antònia Font, Tomeu Penya o tants d’altres. I si encara voleu més accents únics només cal mirar enrere, perquè sí, si no ha quedat prou clar, els accents s’estan perdent i cal, encara que sigui l’últim que fem, reivindicar-los, protegir-los, cuidar-los, regar-los, i regalar-los cada dia de la nostra vida. Per molts anys i molts d’accents!

[Font: www.nuvol.com]