Ens ha deixat el guitarrista i compositor Remigi Palmero (Alginet, 1950-2026), amb 76 anys, artista superlatiu que juntament amb Pep Laguarda i Juli Bustamante va sacsejar la música del País Valencià durant la Transició amb una tríada de discos irrepetibles. Una derivada estilística, influx de la cançó i de la música anglosaxona passada pel tamís valencià, que es acabar coneixent com ‘rock mediterrani’. Un moment màgic que justifica tota una carrera.
Malgrat totes les dificultats d’un trànsit feixuc i problemàtic al País Valencià del franquisme a la democràcia, la dècada del 1970 és un moment efervescent de la música valenciana. Hi ha la plenitud de la Cançó i de figures com Raimon i l’Ovidi Montllor, Al Tall reformula la tradició per portar-la als escenaris amb aires combatius. I, de la mateixa manera que en la dècada del 2000 hi hagué una revolució en l’escena valenciana de diversificació estilística, quantitativa i qualitativa, aquells anys es produeix un fenomen semblant. Hi ha la disbauxa d’Els Pavesos, les derivades pop de 4Z o Els 5 Xics o, fins i tot, propostes de nínxol com Cotó-en-Pèl i Cuixa, rèpliques valencianes del rock progressiu dels King Crimson.
L’any 1977, tanmateix, es produeix un fet fundacional: l’inclassificable Pep Laguarda, juntament amb els músics de Tapineria i el guiatge de Pau Riba, enregistren un disc per a la història, Brossa d’ahir (1977). Aquell treball no és un miratge, un fet aïllat. Dos anys després, amb unes altres coordinades, amb la pàtina mediterrània molt més accentuada, apareix Humitat relativa, un treball signat per un aleshores jove músic, Remigi Palmero, que s’havia foguejat en els escenaris amb Els 5 Xics, Els Riverson's o Els Pavesos.
(2)(1).jpg)
Remigi Palmero, en els anys d'Humitat relativa. | Arxiu Vicente Fabuel
Un disc que el musicòleg Josep Vicent Frechina definia com «una de les obres més importants de la música valenciana de tots els temps». Els reconeixements, tanmateix, no sols li arribaren de casa: l’any 2003 la revista Efe Eme el situava com un dels millors discos de pop de l’Estat espanyol de tots els temps; un dels cent millors de la història de la música en català per a la revista Enderrock. Un interès que mai ha mort del tot. Que tornarà a revifar-se, d'ací a un any, quan comencem a celebrar el 50è aniversari del moment fundacional del rock mediterrani, la publicació de Brossa d’ahir. Perquè la trajectòria dels tres músics ha quedat vinculada per a sempre.
Olor de mar, sabor a garrofa
Humitat relativa naix de la pulsió de Palmero de fer cançons pròpies en la llengua dels seus pares. Amb el segell del territori que l’havia vist nàixer. El resultat és un disc amarat de mediterraneïtat; en la temàtica (la deliciosa «Veles en la mar» obria l’àlbum), les referències als canyars, a l’horta, a «L’olor a garrofa», amb un sentit lúdic de la vida («s’alegren els teus pits», diu un vers gojós), amb referències a la festa, a les marxes mores, a una valencianitat exaltada des del goig de viure, no des dels tòpics, com escoltem en la deliciosa «Ràdio Alger».
Un disc que, estilísticament, dispara en moltes direccions, amb unes guitarres connectades amb les arrels, però amb moments que palesen la influència pel rock progressiu, el jazz de fusió o el rock flamenc de La leyenda del tiempo, de Camarón de la Isla. Cançons riques, rítmicament, amb bonics arranjaments de flautes que singularitzen la proposta. La veu càlida i rugosa de Palmero, el seu frasejat inimitable, feia la resta per acabar d’arrodonir un treball que també tenia moments de solemnitat, com «Angelets», una autèntica joia.
Un disc fonamental que l’any 2018 el segell La Casa Calba recuperava en una edició de luxe, en format vinil i amb CD remasteritzat. Una operació amb la qual l'autor no es va sentir interpel·lat —no en va fer promoció— però que acaba de posar Remigi Palmero en el mapa, que havia recuperat prèviament el seu segon disc, Provisions (1987), un treball sòlid, amb altres derivades musicals, però sense la màgia del primer. I, per sobre de tot, havia fet tot un colp en la taula amb un disc de cançons noves i despullades, veu i guitarra, que era tota una declaració d’intencions. Sense comentaris (La Casa Calba, 2009), un tracta de folk i blues mediterrani, amb l’esperit i la temàtica d’aquell Humitat relativa. Un exercici d’autoreivindicació amb un àlbum magnífic, de capacitat compositiva, que és el seu llegat.
En el balanç de la seua trajectòria tampoc no es poden oblidar les seues col·laboracions amb l’altre pilar del rock mediterrani, Juli Bustamante, amb qui funda el grup In Fraganti, un intent d’obrir-se pas en castellà, i intervé en la gestació de Cambrers (1981), l’altra obra magna de la santíssima trinitat de la música valenciana, una «continuació natural d’Humitat relativa», segons el diagnòstic de Frechina.
Persona inquieta de mena, Palmero estava allunyat dels circuits musicals, però va desenvolupar altres passions com la interpretació o la pintura, una vocació frustrada, segons deia. Retirat en Alginet, el ioga i la relaxació foren el seu darrer refugi. Una dèria amb tot el sentit del món, que fa lliga amb la connexió amb la naturalesa i l’elogi dels plaers senzills i bonics de les seues cançons. Una mediterraneïtat reposada, gens expansiva, que és tota una lliçó de vida en temps histèrics. Que trobem en les cançons d’un músic fonamental que, d'alguna manera, ens ha deixat orfes.
Sem comentários:
Enviar um comentário