Mainstream

En una societat impregnada d’anglicismes, on per comprar una barra de pa has d’entrar en una “bakery”, no deixa de ser estrany que els mitjans de comunicació es refereixin al “mainstream” com una cosa aliena, quan ells justament formen part d’aquest col·lectiu. 

Escrit per Alfons Duran-Pich

El “mainstream”  és un codi universalitzat que fa referència al conjunt d’idees, actituds o activitats compartides per la majoria de la població que són considerades les normals i/o convencionals. En aquest cas, la “normalitat” és valorativa i té una lectura sociològica, no estadística, encara que en termes de probabilitat les dues lectures s’associïn.

Des de la caiguda simbòlica del “mur de Berlín” i el suïcidi assistit que va posar fi a la utopia comunista a la Unió Soviètica, el món va tornar a ser unipolar i el gendarme de “les barres i estrelles” va imposar la seva llei militarment i culturalment. Es van tornar a vendre conceptes com democràcia  i llibertat i algun insensat va recuperar el ras eslògan de “el món lliure”, com si es tractés d’un axioma.

Era fàcil propagar la bona nova, ja que l’esperit crític feia temps que estava desaparegut de l’univers intel·lectual i el poble –en el sentit més ampli– donava la raó a Étienne de la Boétie i el seu senzill discurs sobre la “servitud voluntària”.  El missatge de la Boétie era molt clar: per regla general el poble se sotmet a l’autoritat, no qüestiona la seva legitimitat, accepta com a normal la submissió enfront del domini.

I si això succeïa al segle XVI, com havia succeït sempre, més fàcil és reproduir ara el vell model, ja que els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) són simples corretges de transmissió del “corrent dominant”  (el “mainstream”), que imparteix el catecisme imposat per les elits corporatives.

El pensament neix en els think tanks que treballen per a aquestes elits i després és transferit als líders polítics, que actuen com a simples empleats ben remunerats d’aquestes mateixes elits. El pas següent és utilitzar els mitjans convencionals, tots ells ben greixats pel poder, per a la transmissió definitiva del missatge a la massa poblacional, que processa dòcilment tota mena d’informació.

Tot són falsos relats que es repeteixen constantment per fer-los més creïbles, d’acord amb els principis propagandístics de Joseph Goebbels  –el més fidel ministre d’Adolf Hitler– que insistia (i tenia raó tècnicament) a simplificar el missatge i individualitzar a  l’adversari com un enemic únic, a repetir-lo incansablement i a convèncer a la gent que tothom pensa igual sobre el tema, que això en definitiva és el normal.

I el millor exemple el tenim en el contenciós d’Ucraïna, que discorre pels camins trillats de “la invasió militar, el malvat Putin, el carismàtic Zelensky, la defensa d’Occident, el rearmament d’Europa, l’ós rus”  i el que vostè vulgui afegir.

No repetiré el que ja he explicat profusament en altres columnes, on s’explica amb detall l’origen de tot això. Em limitaré als moviments politicojurídics de les dues parts (l’OTAN i la Federació Russa) a partir del 24 de febrer del 2022, quan l’exèrcit rus va traspassar les fronteres d’Ucraïna pel nord i pel sud. Dos dies després el govern d’Ucraïna, amb el suport de trenta-tres països del bloc occidental, va presentar una demanda contra la Federació Russa davant del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides per suposada violació de la convenció contra el genocidi. El primer de febrer del 2024 el Tribunal va emetre una decisió rebutjant les acusacions del govern ucraïnès. En paral·lel el govern de la Federació Russa va contra replicar aquesta demanda fallida i després d’un llarg i documentat treball de recerca va presentar una demanda el 18 de novembre del 2024, acusant de genocidi el govern ucraïnès per les seves actuacions contra la població dels oblasts de Donetsk i Luhansk. I ara, amb data del 8 de desembre del 2025, el Tribunal ha admès a tràmit la demanda de la Federació Russa.

El Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides és un tribunal, com tots els tribunals internacionals de menor rang, amb un biaix pro-occidental, la qual cosa es pot comprendre pel seu origen i el seu històric posicionament. I si aquest tribunal, sotmès a fortes pressions pel poder dominant dels Estats, ha estat capaç de votar a favor (per onze a quatre) i acceptar la demanda de genocidi contra el govern d’Ucraïna és que hi ha suficients proves que ho demostren.

Sabem que la sentència trigarà i aviat quedarà aquest contenciós en l’oblit, sobretot perquè el “mainstream” es cuidarà de silenciar tot el procediment. Però el que és realment rellevant és que la “invasió” no va ser més que un acte de legítima defensa per impedir el genocidi real contra la població russa d’Ucraïna, no el figurat que el “mainstream” ha estat venent.

Mentrestant la “servitud voluntària” continuarà acceptant el relat oficial, mentre s’afanya a comprar les entrades dels propers concerts de Rosalía, segueix amb fruïció la mel·líflua entrevista del periodista senyor Basté al senyor Iñaqui Urdangarín (elevat als altars pels seus reconeguts i notoris mèrits), espera l’edició de l’autobiografia del “trempat” senyor Juan Carlos (“Reconciliació”)  per a comprar el  llibre i regalar-lo als seus afins  i s’emociona amb la fotonovel·la explicada per la premi Nobel de la Pau senyora Marina Corina Machado.

A tot aquest bloc temàtic la Intel·ligència Artificial li podria posar música i lletra de bolero caribeny, aquesta rància combinació de mentides i sexe.

Això últim també és mainstream.

 

 

[Font: www.parlemclar.cat]