La flor dels boscos

L'editorial artesana Cal Carré publica dues novel·les, 'Els haiducs' i 'La domnitza de Snagov', de l'escriptor romanès Panait Istrati

   Panait Istrati (1884 – 1935)

Escrit per Elena Ferrer Moregó

Els haiducs són els bandolers de la tradició folklòrica balcànica. Comparables als homes del cèlebre Robin Hood o a la quadrilla del llegendari Serrallonga, els haiducs viuen als boscos i protegeixen els pobres matant i robant els opressors que s’han enriquit amb maniobres perverses. D’haiducs, al Balcans, n’hi va haver més de tres segles, i molts van ser simples bandits que robaven només en benefici propi. No és el cas, però, dels catorze haiducs que segueixen les ordres de la bella capitana Floarea Codrilor en les novel·les Els haiducs (Cal Carré, 2022) i La domnitza de Snagov (Cal Carré, 2023) de l’escriptor romanès en llengua francesa Panait Istrati, ambdues traduïdes al català per Anna Casassas. 

Als protagonistes d’aquestes dues novel·les de Panait Istrati viure de prop la violència i els abusos perpetrats per rics i poderosos amb total impunitat els ha menat a la revolta. Són homes feréstecs, però de cor tendre, i les experiències tenebroses que han viscut o testimoniat els han fet decidir-se a retirar-se al bosc i a dedicar la seva vida a venjar els pobles que viuen aterrits per les malvestats dels boiars i els gospodars (molt més perillosos que els óssos i els llops del bosc). Els boiars i els gospodars són cruels i difícils de derrotar perquè actuen des de posicions de poder i emparats per la pòtera, una mena de policia armada a sou. S’apropien de les terres dels pagesos, els violen les filles i les deixen embarassades abans que les hagin pogut casar, torturen, cremen pobles sencers, esclavitzen zíngars i rapten criatures per posar-les al servei de pederastes despietats. A la novel·la Els haiducs, aplegats vora el foc en una vall entre muntanyes altes, cada haiduc explica una d’aquestes històries terribles, corprenedores, que tensen i tiben el patiment del lector: la història que el va dur a fer-se haiduc. 

Els haiducs són l’única esperança d’un poble sumit en el terror. Posen en risc la seva vida sortint a buscar els botxins per matar-los i alliberar-ne les víctimes. Però des que tenen al capdavant una nova capitana, la bellíssima Floarea Codrilor («flor dels boscos»), la seva manera de procedir comença a canviar. Floarea Codrilor, Floritxica, és la dona més bonica de Romania, una dona astuta que munta a cavall i aguanta el cansament i les privacions com ningú, que té la passió de córrer al vent amb el pit a l’aire, que va estudiar grec i que estima la llibertat. Floarea convenç els haiducs de no matar amb brutalitat com a sanguinaris de mira estreta, embriagats d’alcohol i jugant-s’hi la vida, sinó d’aprendre a ser estrategues, rumiant bé com s’aproparan als enemics i esperant el moment oportú perquè l’atac sigui eficaç i no comporti riscos. Floarea també apel·la a la humanitat dels haiducs. Vol que no es limitin a odiar i a ser únicament homes revoltats, els convida a estimar, perquè només estimant es pot fer «tot el bé possible al poble i tot el mal possible als seus enemics». 

El primer canvi que introdueix Floarea en la vida dels haiducs és, en aparença, extremadament senzill: començaran el dia prenent un cafè turc. Es tracta, però, del primer gest de la capitana per allunyar els haiducs de la salvatgia del bosc i per fer-los entendre que fer el bé no està renyit amb gaudir dels plaers de la vida. En aquesta línia, i guiats sempre per les propostes innovadores i progressistes de Floarea, la vida dels haiducs a poc a poc es va refinant, se sofistica, alhora que els mètodes per enxampar els malfactors es tornen més audaços. 

A La domnitza de Snagov els haiducs s’estableixen en una casa que els protegeix de la intempèrie. La casa està situada en una gran finca i les finestres es reflecteixen en el preciós llac immens que té davant. Groza, l’amic d’infància de Floarea, li va ensenyar que «amb un cabell de la seva cabellera, una dona pot penjar un tirà». Floarea preveu servir-se’n, d’aquesta lliçó. Ella sap ser falsa amb els llops i sincera amb els honrats. Amb la fortuna que guanya comerciant amb mercaderies estrangeres, adquireix vestits de moda i transforma l’interior de la casa moblant-la i decorant-la amb un bon gust extraordinari i una incomparable modernitat. Els luxes de la casa, oberta sempre a tothom, permet que els haiducs (i els pobres i els esclaus alliberats de l’esclavitud) coneguin la bellesa i tastin el confort. Però el luxe de la casa també és un encanteri que atrau els seus enemics acèrrims: ja no cal anar-los a buscar, els rics i poderosos; com les abelles a la mel, acuden a la casa haiduca, enlluernats per l’elegància i la riquesa de la seva mestressa. I així, sense moure’s de casa, els haiducs poden fer justícia: o bé robar-los subtilment venent-los mercaderies o bé matar-los d’una manera segura i discreta. 

Aviat, però, els haiducs s’adonen que assassinant els malvats d’un en un avancen massa lentament. Els cal una estratègia més eficient per erradicar el mal imperant. Saben que els vampirs més temibles, els grans criminals, «són els homes que governen el món», homes que han agafat «les regnes del poble per esclafar-lo millor». Per això arriben a la conclusió que l’única via realment efectiva de fer triomfar el bé sobre la maldat que predomina és aconseguir que els governi un home bo, un príncep honest que dicti lleis justes i que torni les terres als pagesos. Les eleccions s’apropen i tenen el candidat perfecte: Alexandre Cuza. Però Cuza no té cap mena d’interès a governar. Considera que només es pot ser bo i just sent un simple ciutadà, que el poder corromp indefectiblement i que ell no se’n podria escapar. A tot estirar, acabaria sent el titella dels bergants de qui es veuria envoltat. L’hauran de convèncer. Si se’n sortissin, si Cuza regnés i fos capaç de ser un home bo i excepcionalment incorruptible, el triomf seria flagrant perquè «deu segles de maldat no poden destruir tota la fe que un sol lustre de justícia sap implantar al cor d’un poble». 

De la mà de l’excel·lent traductora Anna Casassas, que des de fa anys ens fa gaudir de la millor literatura francesa i italiana, l’editorial artesana Cal Carré ha apostat molt encertadament per l’autor romanès de pare grec Panait Istrati, amic de Nikos Kazantzakis i fervorós comunista, de qui cal llegir, com a mínim, aquestes dues novel·les: Els haiducs i La domnitza de Snagov. Escrites en un estil clar i net i, tanmateix, vibrant de lírica, les novel·les d’Istrati naveguen entre les ribes de l’horror cap a un horitzó d’esperança encegadora i s’apropen vertiginosament als confins de la condició humana: des de la violència més primitiva i acarnissada als ideals polítics més utòpics i altruistes. Cap lector no lamentarà haver conegut la inoblidable heroïna Floarea Codrilor, sempre disposada a compartir generosament els plaers i la bellesa d’aquest món, i d’haver-la seguit pels abruptes camins de fer prevaldre la justícia.

[Font: www.nuvol.com]