La comunitat kurda a Grècia: una diàspora transitòria i polititzada

A Europa resideixen al voltant de tres milions de persones que pertanyen a la comunitat kurda. A Grècia, país de trànsit a la ruta migrant, s’estima que hi viuen unes 40.000: els i les kurdes van començar a arribar als anys 80 i els conflictes constants a les quatre parts del Kurdistan han provocat que el flux no s’aturi.

Ali Uğurlu és un refugiat polític kurd a Grècia i simpatitza con la ideologia d'Öcalan

Escrit per Miguel Fernández Ibáñez

Ali Uğurlu és refugiat polític i una excepció dins de la seva comunitat: a diferència de molts dels seus companys, aquest kurd no té pensat deixar Grècia per anar a un altre país de la Unió Europea. “Tinc el passaport grec i només en sortiria si sorgeixen problemes amb la justícia per les pressions d’Erdoğan. No tindria cap altra opció: no puc tornar a Turquia; aniria directe a la presó”, diu Ali, que va arribar a Grècia el 2017.

L’Institut Kurd de París estima que a Grècia hi viuen 40.000 persones pertanyents a la comunitat kurda, tot i que la xifra real podria ser molt menor i fins i tot la majoria estaria en trànsit, en espera de trobar l’oportunitat per sortir del país. El poble kurd va començar a arribar a Grècia el 1980 i, des de llavors, a causa dels règims autoritaris a Turquia, Iran, Iraq i Síria, el flux de persones en trànsit no s’ha aturat. “L’onada més important va ser després del cop d’estat a Turquia del 1980. En aquell temps hi havia més de 144.000 presoners polítics a Turquia. Molta gent va fugir a Europa, i la majoria va decidir viure a França, als països escandinaus, a Alemanya”, recorda Kendal Nezan, president de l’Institut Kurd de París. “A Grècia se’n va quedar una part, però abans del cop militar de 1980 hi havia un nombre molt reduït de kurds, un grapat”, afegeix. Als anys 90, nous refugiats polítics van arribar a Europa: temien per les seves vides en els conflictes asimètrics oberts a Turquia i l’Iraq. I en aquest segle XXI, més persones van engreixar la diàspora en esclatar les guerres a l’Iraq i Síria.

Si bé la comunitat kurda utilitza Grècia com a pont, una petita part s’estableix definitivament i passa desapercebuda davant de la nombrosa diàspora transitòria i polititzada. “Grècia és una zona de trànsit. Els processos burocràtics ho compliquen tot i la situació econòmica és molt dolenta, sobretot per als que no saben grec o no tenen educació superior. A més, la majoria de les feines que poden trobar són sense contracte”, explica Beja Protner, antropòloga que recentment va presentar a la Universitat de Cambridge la seva tesi relacionada amb grups polititzats de la diàspora d’esquerra turca i kurda i la solidaritat en espais horitzontals d’Atenes. “En altres països del nord d’Europa, l’estat t’introdueix al sistema i has d’anar pels canals oficials: si no tens feina, et donaran diners i t’enviaran a classes d’idioma. És un sistema completament oposat al de Grècia, però també és una manera d’incrementar el control sobre les persones”, compara.

La investigadora Beja Protner

 

Protner i Ali expliquen que la manca d’ajudes socials, la feina mal remunerada i la burocràcia endimoniada són factors essencials en la decisió de no instal·lar-se a Grècia. “La gent no s’hi integra perquè l’Estat grec vol que la gent emigri”, subratlla Protner. Malauradament, aquesta situació transitòria es pot dilatar en el temps i provoca que les persones no avancin en les seves vides: sempre estan pendents d’emigrar i no aconsegueixen integrar-se.

“Moltes persones no es volen integrar aquí perquè volen moure’s a un altre lloc. No es pot parlar d’integració, tret d’un petit grup que ha decidit establir aquí la seva vida i que s’integra en ambients d’esquerra, a Exàrkhia, per exemple, on perviuen llaços històrics”, considera Protner. A Exàrkhia, aquests refugiats polítics són un component més, part de les estructures horitzontals que caracteritzen la vida d’aquest barri atenès. “A Grècia, la manca de suport estatal crea un espai per autoorganitzar-se; a[l camp de refugiats de] Lavrio i en altres llocs d’Atenes les persones s’ajuden i sobreviuen en aquesta transició a través de la solidaritat. A[ls edificis ocupats de] Prosfygika hi ha una barreja de persones locals, estrangeres i migrants de molts països que s’ajuden mútuament; estan autoorganitzats i tenen trobades polítiques”, afegeix sobre un dels referents del col·lectivisme hel·lè.

Kurds com Ali són els que acudeixen a aquests centres polititzats on s’implementa la ideologia d’Abdullah Öcalan, el líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (Partiya Karkerên Kurdistan, PKK). El més famós és el Centre Cultural Kurd, per on molta gent passa a xerrar i beure te en un ambient revolucionari. També hi ha bars polititzats als quals acudeixen joves esquerrans hel·lens i estrangers: Aylak, una referència a Exàrkhia, està dominat per un mural en suport a les forces sirianes de les YPG. A més, a Atenes hi ha restaurants de menjar anatoli com Mangal, en què treballen migrants que es forgen una vida; Hayat, el propietari del qual és un refugiat dels anys 80, i Leylim Ley, el nom del qual recorda un poema de Sebahattin Ali.

A Europa, segons les estimacions de l’Institut Kurd de París, viuen al voltant de tres milions de kurds i kurdes. Els primers a arribar van ser els treballadors o gastarbeiters que van trobar feines precàries a les fàbriques d’Alemanya i Països Baixos a partir de 1960. Després, sobretot a partir de 1980, se’ls van afegir més gastarbeiters i persones polititzades que fugien de la repressió. Per Kendal Nezan, “tot i que hi ha una part sota l’estructura del PKK, i en grau més baix, sota altres grups polítics, la gran majoria dels kurds no estan lligats a partits polítics i només volen viure en pau”, i subratlla que la comunitat kurda és ben acceptada a França i que en altres països europeus aporta parlamentaris i intel·lectuals. “A França no tenim gent aturada: la comunitat kurda treballa a la restauració, la construcció o la indústria, i a la segona generació hi ha advocats o doctors”, exemplifica.

Una història personal, un trauma generalitzat

Ali Uğurlu va néixer el 1978 a Konur (Kaniyaali, en kurd), un llogaret entre dues muntanyes a la regió de Mazıdağı, a Mardin, on gairebé totes les persones tenien algun parentiu familiar entre si. Propers a la ideologia del PKK, durant els anys de plom del conflicte al Kurdistan del Nord (Turquia) els habitants van patir tortures, vexacions o insults, fins que el 1993 l’Estat va decidir fer cendres Konur i milers de llogarets més per tallar els llaços entre la guerrilla marxista i el poble kurd. Aleshores la gent va escapar a les ciutats del Kurdistan o, a Turquia occidental, a Istanbul o Esmirna, on tenien familiars o coneguts que s’havien establert des dels anys 50 com a part de la migració laboral. En el cas d’Ali, la seva família va fugir a Esmirna.

“L’Estat turc no va deixar cap altra opció que emigrar a les ciutats. De mica en mica, l’Estat buida el Kurdistan, ens allunya de la nostra cultura, i per això els kurds que creixen a les ciutats són més fàcils d’assimilar”, lamenta Ali. “Al Kurdistan, vagis on vagis, trobes a les muntanyes la frase ‘Ne mutlu Türk’üm diyene’ (‘Que n’és, de feliç, qui diu ‘jo soc turc’’)”, afegeix.

Quan van calcinar Konur, Ali estava empresonat a la presó de Bursa, on va estar més d’un any. Acusat de col·laborar amb el PKK, tornaria a entrar en altres presons durant períodes superiors a l’any en cadascuna: a Diyarbakir, Batman, Antalya, Istanbul, Esmirna. Sens dubte, estava sota l’atenta mirada de l’Estat turc, que veia amb suspicàcia els i les Uğurlu: els germans d’Ali, Emin Uğurlu i Abdullah Uğurlu, i el seu oncle Mehmet Uğurlu són màrtirs del PKK. “L’Estat no va permetre que enterréssim els seus cossos. Encara no sabem on són. A la meva família hi ha molts patriotes que es van unir al PKK”, recorda Ali a casa seva, en què hi ha diversos pòsters amb el rostre d’Öcalan i altres referències del moviment kurd, mentre mostra al mòbil imatges dels seus dos germans màrtirs.

Ali Uğurlu mostra al mòbil una imatge dels seus dos germans màrtirs del PKK. /

A Esmirna, Ali va residir més de deu anys i va col·laborar amb organitzacions del moviment polític i social kurd. Després d’anys de lluita democràtica, la ruptura del procés de pau amb el PKK el 2015 va donar pas a una nova etapa repressiva a Anatòlia. L’Estat turc va arrestar milers de simpatitzants kurds i centenars de polítics, inclosos els colíders del prokurd HDP, Selahattin Demirtaş i Figen Yüksekdağ. “No hi havia la possibilitat de fer política sota aquestes condicions. Pesava sobre mi una ordre de cerca i captura i vaig prendre la decisió d’escapar-me’n”, recorda.

Al final de 2017, Ali va arribar amb barca a l’illa de Rodes i va començar la seva etapa com a refugiat a Grècia. No va tenir problemes per obtenir l’asil polític: li sobraven proves, tortures irrefutables, corroborades en un informe de Metges Sense Fronteres que mostra. Amb el temps, Ali hi va poder portar la seva família de manera legal a través del programa de reunificació familiar. Tot i això, quan aixecava el cap, va patir un nou cop: la seva dona va fugir a Alemanya amb tres dels seus fills i, per obtenir-hi el permís de residència, el va acusar de ser membre del PKK. Encara li cou, i per això no deixa de recordar les dificultats que travessen els migrants: divorcis, prostitució, vides paral·leles.

“Molts joves comencen a enfonsar-se tan bon punt arriben a Europa: consumeixen drogues; la salut mental no és bona. A Atenes es veu perfectament: no aconsegueixen integrar-se i moltes famílies acaben separant-se”, explica. Ell mateix vol divorciar-se, però per això hauria d’acudir al consolat turc a Atenes i diu que se sentiria intranquil: significaria trepitjar sòl turc i podria ser arrestat.

El camp de Lavrio, després de ser desallotjat per les autoritats gregues. Imatge: Vedat Yeler

L’ombra allargada de Turquia persegueix els kurds polititzats, que són la baula més feble i susceptibles de ser carta de canvi en les negociacions entre Grècia i Turquia. Des de fa dècades, Ankara acusa Atenes de ser recer del PKK: si bé Atenes fa els ulls grossos amb certes activitats d’esquerrans anatolis, també és veritat que l’any passat va tancar un dels edificis del camp de refugiats de Lavrio, la principal referència kurda a Grècia.

La capacitat d’Ankara de condicionar Europa s’ha posat de manifest moltes vegades, i fa poc, arran del procés d’adhesió de Suècia a l’OTAN, va forçar Estocolm a acceptar la deportació de diversos kurds reclamats insistentment. I és que Turquia no ha deixat d’incrementar el seu pes com a actor internacional i, malgrat les picabaralles constants, és aliat essencial per a l’estratègia d’Occident. Kendal Nezan reconeix que “sempre hi ha un risc per als refugiats polítics”, però es mostra optimista. Apunta, sobretot, a la resiliència del poble kurd: “Malgrat tot, els kurds estan acostumats a viure amb aquestes dificultats, que són menors que les que tindrien als seus respectius països, tret del Kurdistan iraquià, on són lliures i tenen govern propi”.

 

[Imatges de l'autor, llevat de l'assenyalat - font: www.nationalia.cat]