La biografia d’Antonio Gades oblida el PSAN

L’editorial Sine Qua Non (Penguin Random House) publica Antonio Gades. Arte y revolución, de Julio Ferrer, un valuós treball de reivindicació del ballarí que, tanmateix, oblida que Gades i Pepa Flores van ser simpatitzants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i ell participà el 1979 en mítings de la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) —que presentava Lluís Maria Xirinacs de cap de llista per Barcelona; Antoni Miró per Alacant, i Josep Guia per València.

 

Escrit per Àlex Milian

Antonio Esteve Ródenas (Elda, Vinalopó Mitjà, 1936 – Madrid, 2004), més conegut pel nom artístic d’Antonio Gades, va ser un dels grans modernitzadors de la dansa del segle XX, el fundador i primer director del Ballet Nacional d’Espanya i l’huracà que va enlluernar el món amb el seu ball en la famosa trilogia cinematogràfica de Carlos Saura: Bodas de sangre (1981), Carmen (Palma d’Or a Cannes, 1983) i El amor brujo (1986). La biografia que acaba de publicar el periodista argentí Julio Ferrer, Antonio Gades. Arte y revolución, explica a fons la seva formació artística, el seu paper en la dansa i la seva militància política: comunista per herència i per convicció, amic de Fidel i Raúl Castro, admirador de la revolució cubana, fundador i militant fins a la mort del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE). Tanmateix, oblida, a pesar d’haver entrevistat el seu gran amic Antoni Miró —el pintor d’Alcoi que el va introduir en la defensa de les llibertats nacionals dels Països Catalans—, que Gades va ser simpatitzant del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional), que va donar suport al BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional) i que Pepa Flores (la seva dona en aquell període) va aportar recursos econòmics al partit en forma de joies —regals rebuts de la família Franco que la cantant odiava, precisament, per la seva procedència.

Després de casar-se a Cuba, Antonio Gades i Pepa Flores (abans Marisol) es van instal·lar a Altea (Marina Baixa), on van coincidir amb el pintor alcoià Antoni Miró, que havia instal·lat el seu estudi a la vila i que es va convertir en un dels millors amics de Gades.

“Ens havíem conegut uns anys abans —explica Miró a EL TEMPS—, però va ser quan va vindre a viure a Altea, i es va comprar una casa, que ens vam fer amics. Al començament hi venia a temporades, entre gira i gira, i s’hi estava tres setmanes o dos mesos... Anava venint, però després desapareixia mig any. Fins que el 1973 o així es retira un temps, ve amb la Pepa i es queden uns anys durant els quals tenen tres filles”.

Segons Miró, Gades “era una persona culta i molt curiosa, li agradava saber de tot, i tenia conviccions fortes: era un comunista convençut. Això ja li venia un poc de família, perquè son pare havia anat de voluntari a defensar la República a Madrid; el van agafar, i el van afusellar, però no va morir. Li van tirar un tret de gràcia, però li va entrar per un ull i li va eixir per darrere. Llavors li van commutar la pena i li van donar feina en una porteria de Madrid”.

Antonio Gades era d’Elda, municipi del Vinalopó Mitjà que queda fora de l’àrea lingüística catalana, i no era catalanoparlant. “A més”, afegeix Miró, “als deu anys ja estava vivint a Madrid”, on havien donat feina al seu pare.

Per això, segons Miró, era aliè a qualsevol reivindicació lingüística o nacional dels valencians. “Aquells anys que va passar a Altea —relata Miró—, Gades va descobrir un món que ell desconeixia —el dels catalanistes i valencianistes que teníem consciència de país i idees independentistes— i s’hi va sumar ràpidament”. Miró especifica que “mai no va ser militant del PSAN —potser per la situació que tenien ell i Marisol—, però sí que va ser simpatitzant”. Ell va ser un simpatitzant actiu i Pepa Flores, un dels principals suports econòmics.

Assegura Miró que tots dos “van ajudar molt el BEAN”, la coalició en la qual es va presentar el PSAN a les eleccions generals del 1979, en una llista que tenia Josep Guia de número 1 per València; per Barcelona, Lluís Maria Xirinacs, i, per Alacant, Antoni Miró.

Josep Guia explica a EL TEMPS que Antonio Gades va ser present, fins i tot, en el míting que va fer el BEAN a Elda, i aporta fotografies d’aquell acte on el ballarí apareix “al costat de Maria Conca [lingüista], Àngel Ferrero (de Mutxamel) i Josep Lluís Blasco (després professor de la Universitat de València)”.

Segons Miró, “Gades va anar a diversos mítings. Jo no he sigut mai de parlar en els mítings. No m’agrada gens i no ho faig. Però Antonio Gades sí que hi anava i, com que era popular, hi arrossegava gent”. El pintor també afirma que “bona part de les despeses del BEAN es va pagar amb l’or i les joies que va donar Pepa Flores (Marisol), que tenien més valor històric del que valia el seu pes en or, perquè moltes coses provenien de ves a saber on”.

Segons Josep Guia, les joies eren sovint regals del règim per participar en actes institucionals de la dictadura: “La feien cantar en actes on Pepa Flores no hauria anat mai. Per això odiava aquelles joies que li havien regalat, en algun cas directament el mateix Franco o la seua dona, Carmen Polo, i les donava al partit”.

Durant la Transició, a les cases que Antonio Gades i Antoni Miró tenien a Altea —això sí que ho recull Julio Ferrer en la seva biografia—, els feixistes sovint feien pintades amenaçadores: “Van patir atacs —escriu el biògraf— en forma de pintades a Altea a finals de 1977: en els murs de les seues cases es podien llegir consignes com ‘Rojos al paredón’, ‘Vencimos y venceremos’ o ‘Rojos a Moscú i Miró a la presó’”.

La feina que el Govern espanyol va encarregar a Antonio Gades el 1978 va obligar el ballarí a residir a Madrid i les seues trobades amb Miró van ser cada cop menys freqüents: “El van nomenar director del Ballet Nacional d’Espanya i això el va portar a passar més temps a Madrid. Primer, anava i venia cada setmana, però ja no tenia tant de temps. I el 1980 se separen, la Pepa se’n va a Màlaga i ell a Madrid. En aquell temps jo també me’n vaig d’Altea i em pose a viure al Mas Sopalmo, però ell venia de tant en tant. Igual estava tres o quatre setmanes que no el veies, però després venia i es quedava una setmana”.

Miró i Gades van mantindre l’amistat fins al final: “Sempre em deia, ‘Toni, tu ets un dels meus dos o tres millors amics’. Fins a última hora. Dues setmanes abans de morir, també vam parlar. Un altre dels seus grans amics era Abelardo Colomé, el ministre d’Interior cubà, i Raúl Castro”.

Antonio Gades. Arte y revolución sí que explica amb més detall els viatges que després va fer Antoni Miró a Cuba (el primer sense Gades, per conèixer Cuba sense interferències, i els posteriors amb el ballarí). I un record final de Miró, que mai ha deixat de reivindicar la figura de l’amic d’Elda: “Gades era un artista integral en tots els aspectes de la vida, estimava l’art, era un creador innat. Diuen que Nuréiev i ell són les dues grans figures de la dansa del segle XX. Per mi ha estat més que un germà, ens enteníem en tot, vaig tenir la sort de ser el seu amic, i això és una cosa única. Seguiré estimant-lo i admirant-lo mentre visca”.

El llibre de Ferrer no és la biografia definitiva sobre Gades, però rescata, reivindica i contextualitza un artista fonamental del segle XX, la història del qual començava a caure en un pou d’oblit. La feina de Ferrer és un primer gran pas —amb testimonis personals, recuperació d’hemeroteca i videoteca— per recuperar les cares ocultes d’una figura polièdrica i poc coneguda. •

 

[Font: www.eltemps.cat]