Antoni Rodríguez: «Els més joves ja no saben insultar en català»

L'escriptor mallorquí publica "1.111 llamps i pestes", un diccionari d'insults, blasfèmies, exageracions, metàfores i mofes, amb l'objectiu de conservar i reivindicar aquest patrimoni lingüístic de la literatura oral i la cultura popular

 

Antoni Rodríguez, escriptor i autor del llibre '1.111 llamps i pestes'

Escrit per Mar Riera

Babau, carallot, nito, pardal, pelacanyes, sapastre, tòtil... Aquests són alguns dels molts insults genuïns que Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960) recull al llibre 1.111 llamps i pestes: diccionari d’insults, exageracions, flastomies, metàfores, locucions, mofes i frases fetes despectives i de no dir (Lleonard Muntaner). Aquest escriptor mallorquí, que diu que el van néixer a Granada per qüestions familiars però ha viscut tota la vida a Mallorca entre Lluc, Pollença, Inca i Alcúdia, s’ha proposat de crear el primer diccionari d’insults i flastomies amb l’objectiu de reivindicar i conservar aquest patrimoni lingüístic de la literatura oral i la cultura popular. 

Els últims anys ha transcendit la idea que no es pot insultar en català, sobretot entre els més joves, quan realment la llengua és molta rica en insults i renecs i té prou recursos per crear-ne de nous o actualitzar-ne. N’és una clara mostra el fet que Rodríguez n’hagi recollit 1.111 i que, poc després de publicar el llibre, ja n’hagi aplegat un bon grapat més per fer-ne un segon volum, amb més fonts i amb la possibilitat de centrar-se en més territoris de parla catalana. Així doncs, amb aquest primer volum del diccionari, a partir d’ara ja no podrem posar com a excusa la falta de recursos quan recorrem al castellà o a l’anglès per insultar.

Com va néixer la idea de 1.111 llamps i pestes?

A Mallorca tenim el sa costum de berenar amb els amics. Amb la meva colla, ens reunim els dijous a Inca per berenar i parlar de dos temes que ens preocupen: el Barça i la llengua. Un d’aquests dijous del gener del 2023, un dels amics va comentar que els al·lots joves ja no saben insultar en mallorquí i, després de reflexionar-hi, tots hi vam estar d’acord. Jo, però, em vaig quedar amb el cuquet i hi vaig donar voltes. Al cap de dues setmanes, els vaig proposar que m’insultessin cada dia i, al final, vam reunir gairebé 400 insults. A partir d’aquí, en vaig començar a cercar més en altres fonts, fins que en vaig aplegar 600 i vaig haver de decidir quin camí havia de seguir.

I aquí és quan apareix Caterina Valriu, filòloga especialitzada en literatura popular, professora d’Etnopoètica a la Universitat de les Illes Balears i autora del pròleg del llibre, que ha estat qui l’ha guiat en aquest camí.

Quan vaig arribar als 600 i vaig veure que la cosa anava creixent, m’hi vaig reunir per explicar-li que volia fer un diccionari d’insults. D’entrada, es va sorprendre. Però després, quan li vaig explicar el projecte, li va agradar la idea. Vam quedar unes quantes vegades i em va anar guiant una mica. Per exemple, m’ajudava a acotar els camps i m’explicava les coses més tècniques, ja que ella és autora de diversos estudis sobre la literatura oral i la cultura popular.  

Amb quines fonts va treballar durant el procés de recopilació i escriptura?

Amb fonts orals i amb fonts escrites, com ara el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover Moll; el Gran Diccionari de la Llengua Catalana; el Corpus de fraseologia de les Illes Balears, de Bàrbara Sagrera; el Diccionari de frases fetes, de Joan Raspall i Joan Martí; el Diccionari de sinònims de frases fetes, de Maria Teresa Espinal, i el llibre 100 insults imprescindibles: dels cretins, tòtiles i poca-soltes a les putes i la seva descendència, de Pau Vidal, entre d’altres. En resum i a grans trets, els percentatges en ús de les fonts serien els següents: un 21,5% de fonts orals i un 78,5% de fonts escrites.

Tal com indica el títol del llibre, finalment ha acabat recollint 1.111 insults, exageracions, flastomies, metàfores, locucions, mofes o frases fetes despectives i de no dir. Però per què 1.111 en concret?

La idea era recollir-ne 1.000, però vaig arribar als 1.200 i em sabia molt de greu deixar-ne 200 en un calaix. Cercant informació, vaig trobar que, en numerologia, el 1.111 és un nombre rodó, màgic i mirall. A més, segons la cabalística, dona bona sort. Per això, vaig decidir que 1.111 era un bon nombre. 

Antoni Rodríguez interactuant amb els lectors

El que crida l’atenció, però, és que només hi ha 1.110 definicions. És a dir, un insult, xupacrostes, no té definició. No en va poder trobar el significat?

Sí, però me’l vaig reservar. Està fet expressament per sobtar el lector i que després vulgui interactuar amb mi. En definitiva, volia crear una espècie de joc i interacció amb tothom que llegeixi el llibre.

I aquesta espècie de joc i interacció amb el lector ha donat fruits?

Sí, tant a les presentacions del llibre com a les xarxes socials, els lectors m’han donat diverses definicions de l’insult. De moment, en tinc vuit que s’hi acosten, i dues o tres que no s’hi acosten gens. Però encara no donaré cap pista, vull continuar amb el joc. Només puc dir que no té res a veure amb l’insult llepacrostes.

“Hi ha un insult, xupacrotes, que no té definició per crear una mena de joc i interacció amb el lector; la intenció és afegir-ne la definició en un segon volum, ampliar les fonts i recollir més insults”

Tenint en compte la bona rebuda, té pensat continuar o actualitzar el llibre i afegir-hi els insults que va descartar o introduir-n’hi de nous?

La idea és recuperar els que van quedar dins d’un calaix i aprofitar-los per fer un segon volum del llibre. De moment, en tinc gairebé 700 de nous, perquè també n’he anat recollint a les presentacions. De fet, jo mateix els demano que m’insultin per conèixer-ne de nous. Per tant, estic segur que podré tornar a arribar als 1.111. A banda, la gràcia és que en aquest segon volum ja hi surti la definició de xupacrostes i deixar un altre insult sense definició per continuar jugant i interactuant amb el lector. Així mateix, també m’agradaria ampliar les fonts perquè, malgrat que hi ha insults comuns entre els territoris de parla catalana, en aquest primer volum m’he centrat més en els de les Balears, més concretament de Mallorca.

Xupacrostes potser és un dels insults menys coneguts actualment. De fet, al llibre també n’hi ha molts d’antics. A partir de quin segle en comença a recollir?

Els més antics que he recopilat tenen origen en el segle XV i XVI i són ca!, fill de ca!, traïdor, bacallar, alcavota, bagassa, rata i banyut. 

El llibre '1.111 llamps i pestes', d'Antoni Rodríguez

A banda, segurament n’hi ha molts que han caigut en desús.

N’he trobat un de datat als anys 90 a Alaró, “Pareixes un Pink Floyd”, que va néixer en un moment i va morir en un altre moment. Després de publicar el llibre i a partir dels lectors, però, he descobert que sembla que no era exclusiu d’Alaró. Tot i això, ara els joves no en tenen ni idea, d’aquest insult i de qui són els Pink Floyd. I això que Antònia Font té una cançó, Holidays, que diu: “Jo vull ser cosmopolita i veure el món, jo vull ser un Pink Floyd”.

Podríem dir que això és un reflex de com aquesta tradició oral es va perdent en paral·lel a la situació de llengua catalana?

Totalment, és clarament un reflex de l’evolució de la llengua. Tant de bo fos una evolució natural, però últimament el català només es conserva als pobles d’interior. Als pobles de costa, com ara Calvià, Llucmajor i Alcúdia, està en clar retrocés. Als anys 70 i 80, quan venien forasters o estrangers, el primer que aprenien era a insultar, perquè els feia gràcia. Ara, ja no necessiten aprendre’n, funcionen dins guetos i no necessiten comunicar-se en català. I, a més, nosaltres els canviem la llengua, cosa que no hauríem de fer.

 

“El fet que certs insults caiguin en desús és un reflex de com la tradició oral es va perdent en paral·lel a la situació de la llengua catalana”

 

S’ha aturat a estudiar les causes de l’abandonament d’aquesta tradició oral? 

Principalment, el turisme, la immigració massiva, les xarxes socials, els mitjans de comunicació, les pressions polítiques i el fet que l’ús de la llengua deixa d’estar de moda entre els més joves.

 

A més, potser ara també es va més amb compte a l’hora de dir segons quins insults i n’hi ha que han perdut sentit.

Antigament, quan s’insultava un senyor feudal o l’Església, hi va haver processos de crema de l’insultador. Ara mateix, això ha canviat, però hi continua havent figures intocables, com ara el rei. Sense anar gaire lluny, tenim els casos de Valtònyc i Pablo Hasél. A banda, per exemple, mongòlic ara no hi diu ningú. En canvi, als anys 80 i 90, es feia servir molt per dir que algú era beneit o ximple.

 

 

“Abans, quan venien forasters o estrangers, el primer que aprenien era a insultar, perquè els feia gràcia; ara, ja no n’aprenen, funcionen dins guetos i no necessiten comunicar-se en català”

 

És que sembla que avui dia ha transcendit la idea que no es pot insultar en català i que no es pot anar més enllà del gilipolles i el joder, sobretot entre els joves, quan realment la llengua és molta rica en insults i renecs i té prou recursos propis per generar-ne de nous o, fins i tot, reciclar-ne.

 

Per exemple, jo mateix faig feina a l’institut del Port d’Alcúdia i, arran del llibre, vaig voler fer un experiment amb adolescents. Vaig demanar a uns 150 alumnes que em diguessin deu insults en català i només n’hi va haver un que me’n va saber dir deu. Avui dia els més joves ja no sabem insultar en català. I no és que directament insultin en castellà, és que fins i tot ja es passen a l’anglès.

I això d’insultar és universal i transversal perquè tothom ens pot ofendre, ens podem indignar o sentir impotència en algun moment o altre. Necessitem expressar aquesta indignació i sovint es recorre a l’insult. Però n’hi ha que fan més mal que d’altres o que són més simpàtics que d’altres. De què depèn que un mateix insult o flastomia pugui ser més pejoratiu?

De la intencionalitat, del context, del to, de l’entonació, les ganes de fer mal... Ja sabem que una poma és una fruita i que una bleda és una verdura, però si dius “No siguis bleda” o “No siguis poma” la cosa ja canvia. I tampoc és el mateix si dius “Ets un dimoni” o “Ets un dimoniet”, perquè els diminutius també són un recurs per rebaixar el grau dels insults. En canvi, les crosses davant dels insults, com ara puta, serveixen per intensificar-los.

 

Antoni Rodríguez en una de les presentacions del llibre

Així mateix, cal diferenciar entre insult i flastomia o blasfèmia?

La diferència és que un insult és un cop de puny oral a una persona, i una flastomia o blasfèmia, parlar malament de Déu o de la seva família. Ara bé, el 1908 va sorgir a Catalunya la Lliga del Bon Mot, una associació per aconseguir que la gent no flastomés, perquè els integrants eren bastant catòlics. Així doncs, per evitar certes blasfèmies, hi feien variacions. Per exemple, es canviava la blasfèmia “Me cag en ses postetes de s’excusat de Cristo” per l’insult “Me cag en ses postetes de s’excusat d’en Nixon”. Per tant, una blasfèmia es pot convertir en insult, i viceversa.  

Durant el procés de recopilació, ha pogut detectar quin és l’insult més popular en català?
Fill de puta, sens dubte. I diria que també ho és en castellà, en portuguès i en italià.

Al final, com dèiem, el llibre no és un recull, sinó un diccionari d’insults i flastomies, cosa que diria que fins ara no s’havia fet o s’havia estudiat poc lingüísticament, com bé apunta Valriu al pròleg. Quin és l’objectiu final?

Crec que és el primer diccionari d’insults que hi ha en tot l’àmbit dels Països Catalans. Sí que és veritat que hi ha llistats d’insults, però no diccionaris d’insults en sentit estricte, ordenats alfabèticament. Per tant, l’objectiu final és conservar aquest patrimoni lingüístic, que forma part la literatura oral i la cultura popular. En definitiva, que la llengua no es perdi i que els joves, si han d’insultar per algun motiu, que insultin en català i puguin tenir el llibre a mà.

[Font: www.naciodigital.cat]