Pep Coll, escriptor d’històries

 

Per Xesco Guillem

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor del recull de llegendes Muntanyes Maleïdes (1993), però ha excel·lit sobretot com a novel·lista, amb títols com ara: Totes les dones es diuen Maria (1989), La bruixa del Pla de Beret (1991) L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), Les senyoretes de Lourdes (2008), Dos taüts negres i dos de blancs (2013),  La llarga migdiada de Déu (2023), entre molts d’altres.

De ben jove es capficà en el problema de la veritat i, una vegada abandonat el seminari, va continuar amb el capteniment de la recerca de la veritat, i no va aturar-se fins que va poder estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Aviat però, va caure en un escepticisme teòric total. Desencantat dels grans sistemes filosòfics, s’il·lusiona poc després per la llengua i cultura catalana. L’estudia en profunditat durant un temps i, finalment, acaba per dedicar-se a la creació literària i a l’ensenyament. La seua vocació literària fou una vocació tardana, li va costar prou de començar a escriure, o almenys a decidir-se a publicar, però quan va començar, ja fou tot un riu de creativitat i de perseverança creativa.

La qualitat de la seua obra és indubtable, així ho fan palès els nombrosos premis literaris obtinguts, com són: el Premi Gran Angular de literatura juvenil, el Premi de la Crítica Serra d'Or, el Ramon Muntaner, el Sant Joan, el Sant Jordi, així com el Premi de la Crítica de narrativa catalana, entre d’altres.

Però hi ha quelcom que defineix aquest autor, i és la seua immensa estima envers la seua terra, el Pallars Jussà, i totes les contrades dels Pirineus.

Proa (2023)

Ets llicenciat en Filosofia, per tant, hom podria pensar que estaves més abocat a la literatura de pensament i reflexió. Quan i com naix en tu la voluntat d’esdevenir narrador?

De jove jo no havia estat gaire bon lector, no fou fins que vaig començar a estudiar Filosofia, després de deixar el seminari, que vaig ser un lector habitual. Jo vaig començar Filosofia, ja que creia que així em podria aclarir dels dubtes que em cercaven. Tanmateix, en la facultat em vaig trobar tot un reguitzell dispers de pensaments, com ara els escolàstics, els marxistes, també començaven a despuntar els filòsofs del llenguatge, l’escola de Viena amb els racionalistes lògics, els existencialistes, els estructuralistes i d’altres corrents que hom podia conéixer i escoltar.

Tot això em va capbussar en un caos mental que encara em va atabalar més. Al quart curs, al voltant de l’any 1974, ja havia fet totes les assignatures vinculades a la filosofia i llavors em vaig matricular en llengua catalana, així com en alemany, perquè m’interessava per la filosofia. Després, en començar a fer classes, a més a més de fer classes de filosofia, em va tocar fer-ne de català, en l’època en què era docent al Pallars, a la Pobla de Segur. A classe venien alumnes de la muntanya, de la Vall de Cardós, de la Vall Ferrera, del Pallars Sobirà, llavors els feia recollir llegendes que els explicaven al poble.

A partir de llavors, vaig veure que aquesta narrativa popular, ancestral, de vegades deia més de la manera de veure el món, de ser al món, que no pas les grans narratives filosòfics. A partir de les llegendes em vaig inclinar cap a la literatura. Primer cap a la literatura popular i després cap a la literatura culta.

Vosté ha conreat molts generes literaris i amb molt d’éxit, però que jo conega no ha escrit, o almenys publicat, cap llibre de poesia. No té ganes d’escriure’n, o de donar a conèixer les poesies que haja escrit?

El que jo he escrit diria que són versots, és a dir auques, auques rimades. La poesia l’admiro i en llegeixo sovint, però no em veig amb cor d’escriure un poemari, aquesta literatura concentrada que és la poesia. Bàsicament a mi el que m’ha interessat és explicar històries, siguin aquestes inventades o histories populars, tradicionals. Si una llegenda ha arribat fins a nosaltres de boca a orella, es perquè alguna cosa té, encara que siga en clau fantàstica.

Ara que parlem de llegendes i de rondalles. Creus que hem pogut recollir i recuperar totes les llegendes i rondalles d’arreu dels Països Catalans, o n'hem perdut més que n'hem recuperat, i no serà per la ingent tasca de recuperació que tu has dedicat, així com Enric Valor al País Valencià, i Antoni Maria Alcover a les Balears. Creus que aquesta tasca encara no està conclosa?

A veure, la llegenda és una cosa viva, i per tant s’ha anat renovant al llarg dels anys, de fet, amb moltes versions, perquè no s’escrivia. Les llegendes han estat molt menyspreades pels estudiosos, com una cosa folklòrica, com de segona categoria, apta poc més que per a la canalla, cosa realment sorprenent, ja que les llegendes són per a un oïdor adult.

Jo en vaig trobar bastantes d’inèdites. Vaig començar a recollir-ne a finals dels anys setanta. Em vaig trobar moltes padrines, iaies, majoritàriament a les valls pirinenques, que havien nascut sobretot a principis del segle XX i en recordaven. Recorde que una em va dir: “T’explicaré una història que fa anys que no li ha tocat el sol.” Aquesta padrina ja no els l’havia explicat als nets perquè li feia vergonya. Les llegendes, sobretot les més rurals, les més antigues, no diguem les de mena religiosa, que tenen un altre interés, no els les havien explicat ja, als fills, perquè eren percebudes com una vergonya, com quelcom propi de gent sense accés al coneixement, per a analfabets. Per tant, padrines que no s’havien mogut pràcticament del lloc, et podien explicar alguna cosa sobre encantades, sobre bruixes, sobre menairons. Sovint havies d’explicar-ne tu una, i de vegades la llegenda la recollies a trossos i després havies de reconstruir-la i donar-li forma narrativa. Trobar-les costava molt, havies de xarrar molta estona amb la gent dels pobles i de vegades la tasca era infructuosa.

Alguna vegada, parlant tu de les llegendes que recollies, havies afirmat que escoltant les llegendes se’n podria despendre que la gent tenia més por a l’ací i ara que a la mort, més por a les bruixes i les encantades que no pas al dimoni.

Al dimoni no se li té gaire por. El dimoni en la cultura popular apareix una mica com un beneit, el qui quan fa tractes al final sempre surt perdent. Per què? Perquè sols s’emportava l’ànima i els homes sempre l’enganyaven. Tanmateix, a les bruixes sí que se’ls tenia por, ja que les bruixes realment eren les que portaven desgràcies que arribaven a la gent. A les bruixes, per exemple, les culpaven de la mortalitat de la població infantil, de les pedregades, d’incendis, d’enverinaments i de tota mena de calamitats.

La representació del mal es veu més en una bruixa, fan més por les bruixes que no pas el diable, almenys popularment. Potser en cultures urbanes, on des de finals del segle XIX hi ha més la tradició de les endimoniades, dels endimoniats, potser sí que el dimoni, apoderat de l’anima d’una persona, pot fer por. Però en general, la representació del dimoni que va pel món, fent tractes amb els humans per endur-se les seves ànimes, a última hora és enganyat, és burlat pels humans.

Proa (2013)

Que s’ha de tenir en compte per tal de diferenciar entre llegenda i rondalla?

La rondalla normalment és més fantasiosa, és una historia que és més complexa, més llarga; en canvi la llegenda és una historia centrada en un territori concret, que es desenvolupa en un lloc determinat, encara que la rondalla de vegades també. La llegenda és més filla del paisatge; a més a més, és un relat més breu, encara que certament la línia és molt fina, molt elàstica, entre llegenda i rondalla, però el que sí que és cert és que la llegenda no té tanta dosi de fantasia com la rondalla.

A traves de les llegendes es coneix la manera de ser i de conèixer i estar al món dels pirinencs. Si hi ha una llegenda o una rondalla, dona igual, que t’explica que hi havia un pastor enamorat, molt bucòlic, molt “pastoril”, ... no te la creguis. La visió que tenien els pirinencs del seu territori, era més aviat que allò era un error, un error diví.

De totes les llegendes d’arrel popular que expliquen la creació dels Pirineus, la que crec que millor reflecteix aquesta sensació d’error diví és aquella que diu que Déu va crear el món pla, però llavors va pensar que allò era molt avorrit: “És tot pla, haurem de posar muntanyes.” Llavors es va carregar al coll un sac ple de pedres i anava llançat-ne una ací, altra allà, va anar caminant, caminant, i el sac es va foradar i, sense adonar-se’n, varen caure un munt de pedres totes seguides, i allí varen néixer els Pirineus. Per tant, com es veu, els Pirineus són un error diví. Pels pirinencs els paradisos són els llocs plans.

Aquesta és una llegenda escrita a finals del segle XIX, que vaig tenir la sort de trobar. No és una visió bucòlica dels Pirineus, com un espai ple de boscos, fonts, prats i cims amb neu, de pastors bones persones i animals lliures i salvatges. Els pirinencs veuen les seues muntanyes com un espai on és molt dur viure, on el dia a dia es fa molt feixuc, on viure costa molt. No es veu com una meravella divina, sinó com un error diví.

Tanmateix, Pep, a hores d’ara, des del pla sí que es té una visió bucòlica dels Pirineus, com un espai d’oci ple d’una natura que cal conéixer i gaudir, com un espai turístics on anar a esquiar i on anar a fer travesses a peu.

Des de la societat urbana sí que es té aquesta visió. La gent de ciutat sí que els perceben com un refugi, com un territori d’esplai. A l’edat mitjana, quan tot el Mediterrani es considerava un espai insegur, on no es podia navegar, ja que tot eren pirates i berberiscs, llavors els Pirineus si que esdevenen un espai segur.

En canvi, quan hi ha més seguretat, més ciutats esplendoroses al pla, llavors els espais de muntanyes es menyspreen. Ara estaríem en aquesta situació, el Pirineu és un paradís per la puresa de l’aire, perquè la ciutat està contaminada. El Pirineu com a tranquil·litat, com a aire pur, com a refugi de l’estrès de la ciutat, és com és percebut per la gent de ciutat, però sols la gent de ciutat. Així i tot, en la historia de Catalunya els Pirineus tenen un paper cabdal i inicial.

Recordem que la paraula civilització bé de ciutat, i en certa mesura la gent de muntanya es percebuda com gent ruda, com gent no civilitzada, i històricament totes les innovacions han vingut des de les ciutats.

Per tant, potser aquesta visió bucòlica i romàntica que la gent de ciutat té envers l’espai natural del Pirineu, siga el motiu pel qual possiblement el seu llibre més llegit hagi estat el recull de llegendes Muntanyes maleïdes?

 A Muntanyes maleïdes, precisament maleïdes, intento recollir la visió tràgica que els pirinencs projecten sobre el seu territori. Muntanyes que Déu va maleir, on no hi ha pastures a determinada alçada, on als cims de les muntanyes sols hi ha rocs, maleït en aquest sentit. Ara però, fou el romanticisme, moviment cultural, social i polític, creat a les ciutats, el que va projectar aquesta visió bucòlica, fantàstica, que ara tenim envers la natura i, per tant, que hom de ciutat té envers els Pirineus, però aquesta és sols la mirada de l’home industrial envers la muntanya. El pirineïsme francès prové d’aquesta arrel romàntica.

Creus que el potencial cultural dels Pirineus està encara per desenvolupar, o fins i tot la seua riquesa industrial, com ara la història de la central hidroelèctrica de Capdella, a la Vall Fosca, que fou el gran impuls l’electrificació a Catalunya. Com podem potenciar tot el pes cultural que es recull als Pirineus?

Al voltant d’això que dius de la central hidroelèctrica de Capdella, cal recordar que les primeres centrals hidroelèctriques neixen als Pirineus. La Catalunya industrial, el problema que tenia era que per fer anar les màquines de vapor calia molta energia i, inicialment, aquesta sols provenia del carbó, mineral que no teníem, que calia importar i que era molt car. Llavors, calia una altra nova energia, i d’allí l’impuls de l’electrificació, que es podia produir amb salts d’aigua a les muntanyes. Des de les ciutats sols es veia la muntanya com una font per explotar, amb una mirada i un pensament gairebé colonial. De totes formes, cal recordar que la literatura i l’art no deixen de ser protegits i valorats des de les ciutats, això també s’ha de reconèixer.

Empúries (1993)

Parlem encara de les ciutats, i sobretot dels mitjans de comunicació, però des de la perspectiva de l’estandardització del llenguatge. Un altre àmbit que també has conreat és la dialectologia, que va donar peu a escriure el teu llibre El parlar del Pallars. Creus que aquesta riquesa lingüística pròpia de cada territori s’està perden o encara roman viva i duradora?

Jo vaig escriure El parlar del Pallars perquè havia ja començat a escriure i volia tenir uns criteris lingüístics. A finals dels anys setanta l’únic diccionari normatiu que hi havia era el diccionari Fabra, i com ell mateix va reconèixer, era un diccionari a mig fer. De vegades, el corrector et corregia expressions que considerava dialectalismes i no catalanes. Llavors això em va obligar una mica a fer-me el meu propi diccionari, quines paraules valien la pena i quines no. Jo era partidari llavors, que moltes expressions no eren al diccionari i en canvi haurien de ser-hi.  Per sort, moltes ara ja hi són. Si agafes el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, moltes expressions del català nord-occidental, del pallarès, ja hi són recollides.

En un diàleg, de vegades, et poden anar bé certs girs dialectals, però amb cura, ja que quan escrius ho fas per al públic català en general i, per tant, ningú s’ha de sentir allunyat del que escrius, s’ha de sentir molt pròpia la llengua, per tal que t’enganxi la història narrada, si no, sí que pot agradar molt als pallaresos, o en un determinat territori, però a una col·lectivitat més nombrosa, no hi arriba. A més a més, prou feina té el català per salvar-se com per emprar massa dialectalismes. Està bé que es conserven els dialectalismes, però sempre sense perdre l’idioma normalitzat i comunament emprat.

Soc partidari d’utilitzar paraules dialectals si aquestes aporten un concepte, com per exemple “esquerar”, la qual no es recull al diccionari. Quan un ocell ja s’ha fet gran i ja surt a volar, ja s’ha “esquerat”, ja sobreviu pel seu compte. També s’utilitza en relació amb un nen petit quan comença a caminar, llavors es diu que aquest nen ja el tens “esquerat”.

Continuant parlant de paraules, al teu llibre Dos taüts negres i dos de blancs, apareix la paraula “balagueu”. Ens pot explicar que és “balagueu”?

És un ocell nocturn, una espècie de mussol, que fa un crit molt especial, una cosa com “ojojojouuuuuu”, com si baladreges. Mon pare em contava que hi havia un cabrer, que va perdre les cabres i per la nit les cridava i les cridava baladrejant.

Com a ciutadà que també ets, creus que l’ús del català al Congrés de Diputats o al Parlament Europeu, pot ser una bona eina per donar-li prestigi social, o restarà absolutament indiferent envers la població?

Ho veig com una fita important, sobre tot al Congrés. Ho veig sobretot envers aquesta joventut que no li costa gens canviar de llengua, que ja barregen català-castellà com si res, doncs jo crec que escoltar parlar català a la tribuna dels Diputats li donarà prestigi al català. També de cara a Espanya és interessant, per tal que vegin que hi ha diverses llengües i que hi ha molts milions de ciutadans, que encara que entenguin el castellà s’expressen millor en la seua llengua materna. Jo crec sobretot, que serà important envers Espanya, per tal de que es palesi la diversitat idiomàtica i cultural que existeix i es gaudeix arreu de tot l’estat.

Pep, tu has estat també professor de llengua i literatura catalanes. ¿Creus que el món educatiu formal esdevé un bon àmbit de creació de futurs lectors, o no acaba de complir aquesta comanda social, i si no és així, per quin motiu creus que no acaba de fer la funció de creador de lectors?

Ja fa més de deu anys que estic jubilat, per tant, més que parlar-te d’ara et puc parlar de la meua època. Jo veia que al batxillerat els llibres no eren els adequats per als joves. Fer-los llegir per exemple a Salvador Espriu és una bestiesa, o fer-los llegir Ferrater; però parlo de llibres en concret d’aquests autors, no d’una antologia seleccionada d’ells.

Recordo que quan anava a les reunions, els catedràtics del departament feien propostes de lectures com si tots els alumnes haguessin de fer Filologia Catalana. Fer-los llegir de Ferrater Les dones i els dies, era una salvatjada. Jo mateix, hi ha poemes que no entenc. Jo sempre reivindicava que calia fer una bona antologia, que pogués ser llegida per joves i que els agrades, al sentir-la propera. Per exemple, de Salvat Papasseit, no els facis llegir La rosa als llavis, fes-los una bona antologia des del començament, amb els cal·ligrames, amb altres poemes posteriors que representen la seua evolució poètica. En aquella època, vam fer llegir llibres als nostres alumnes molt poc apropiats. Justament per això, penso que per aquest motiu, molts no feren literatura catalana.

Això per una banda, per l’altra també trobem el mal endèmic de les imatges, on als joves, sobre tot als d’ara, els és més fàcil seguir qualsevol història a partir d’imatges, que no concentrar-se en la literatura. També hi havia la falsa creença que tots els autors havien de ser autors morts, no autors vius. No es fomentava el “gust per la lectura” o no es tenia en compte, i es van malmetre aquells anys. Parlo dels anys vuitanta-noranta. Ara en l’actualitat, em consta que hi ha més antologies poètiques que no pas abans. Si no tens molta cultura darrere, fer llegir Carner, o Antígona d’Espriu, o El caminant i el mur, tot ple de mort i de tristesa, no es gens adequat per a joves; millor el Nocturn, té més sentit.

Empúries (1999)

Ja com a darrera pregunta, per a aquelles persones que encara no coneixen la teua obra literària, quins dels teus llibres els recomanaries per tal que comencen a atansar-se a la teua obra?

Cada lector té el seu món literari, i per tant gustos diversos. Tanmateix, i amb criteris molt genèrics, els podria recomanar una novel·la policíaca meua que porta com a títol L'abominable crim de l'Alsina Graells. Una altra recomanació, per un lector una mica més exigent, podria ser Dos taüts negres i dos de blancsi, com a darrera recomanació, el llibre del que ja hem parlat abans: Muntanyes maleïdes, i per què no?, el meu darrer llibre: La llarga migdiada de Déu.

Pep, moltes gracies per aquesta amena xarrada literària i d’apropament al món dels Pirineus.

L’agraïment es mutu. Salutacions als vostres lectors.

 

[Font: www.laveudelsllibres.cat]