El sacrifici inútil: ‘Tess dels d’Urberville’, de Thomas Hardy

 

Traducció de de Xavier Pàmies

                                Thomas Hardy

Escrit per Joan Garí

De fa dos o tres anys recorde amb gran plaer la lectura de Lluny del brogit del món, un clàssic de Thomas Hardy. Les sensacions atresorades en aquell títol m'han fet recalar en aquest altre, Tess dels d'Urberville. Els dos volums que esmente han estat traduïts per Xavier Pàmies i editats per Viena. La doble marca de qualitat que suposa això no cal remarcar-la.

El “tema” de Tess és l'honor maculat. L'honor d'una dona, és clar. Tess és violada per un suposat parent i això li porta la desgràcia en vida. En realitat, l’escena de la violació en el text és més bé ambigua: la xica està adormida enmig d’un bosc, l’home la veu i desembeina el seu desig… Hardy no aclareix molt més, i després Polanski –autor d’una cèlebre versió cinematogràfica a què després em referiré– també hi resulta una mica eteri. Però li direm violació, per a entendre’ns, i endavant les atxes. Tots dos, violador i violada, es reclamen de l'estirp dels d'Urberville, però tots dos saben que aquesta presumpció és improbable. Si l'autor ha volgut alliçonar-nos amb la seua desconfiança envers els gran títols nobiliaris queda tot oportunament consignat.

El problema de Tess és que, havent tingut un fill –que mor sense ser batejat, per a més inri–, ja no es pot casar. Però ho fa, amb un bonànima que li diuen Àngel. Aquest, quan descobrirà el passat de la seua dona, l'abandonarà. I llavors Tess vagarà sense rumb basculant entre els dos hòmens de la seua vida, fins a un desenllaç de caire tràgic.

El sacrifici de Tess, per dir-ho d'alguna manera, resulta ser inútil. S'ho passa malament, però això no repercuteix en cap millora ni d'ella, ni de la seua família, ni de les dones, ni del gènere humà. En aquest sentit, resulta molt diferent al missatge de Hawthorne en La lletra escarlata: Hester Prynne ha de suportar la humiliació per haver sigut adúltera, però el seu sacrifici no serà debades. El de Tess sí.

Hardy sembla adelitar-se subratllant, si voleu de vegades subreptíciament, la naturalesa sexual del conflicte. Al principi de la novel·la, un personatge recomana a la mare de Tess que vaja amb compte que la seua filla no faça “Pasqua abans de Rams”. És així com Pàmies tradueix l'expressió original: “Joan Duyberfield [la mare de Tess] must mind that she don't get green malt in floor”.

Fer Pasqua abans de Rams fa referència a les parelles que tenien relacions sexuals abans del matrimoni. És una expressió que té el geni i la nervadura jocosa de les invencions populars, però també la seua miraculosa exactitud metafòrica. Tess hi caurà, vaja que sí, tot i que no per voluntat pròpia –si interpretem amb ulls actuals les vaguetats retòriques de Hardy en l'episodi de la violació.

Viena (2023)

Els qui hem llegit el doctor Freud apreciem detallets divertits com ara els diferents oficis que ha de dur a terme Tess en la seua penitència: munyidora de vaques o collidora de naps. El primer cas resulta obvi, però és que en el segon el mateix autor no s'està de remarcar que molts d'aquests naps tenien “formes fàl·liques” (sic). Coneixent Polanski, m'estranya que en l'adaptació cinematogràfica de la novel·la que va dur a terme en 1979 no remarcara més irònicament aquests detalls... La pel·lícula, això sí, destaca per la bellesa de la protagonista, Nastassia Kinski, potser un poc allunyada de l'opulència amb què Hardy imagina la Tess original.

La moralitat d'aquesta història és que, per a la mentalitat victoriana, una dona quedava marcada per a tota la vida si tenia sexe fora del matrimoni, ni que fora forçat. Era el manament de Déu, deien, com si Déu, cas d'existir, no tinguera cap altra faena més important que anar ensumant les braguetes del veïnat...

 

[Font: www.laveudelsllibres.cat]