L’etnopoètica conforma un dels tresors que totes les cultures hauríem de saber mantindre. Però en un univers on cada dia perd més valor l’autenticitat i allò que ve de lluny en el temps se substitueix per allò que ve de lluny en l’espai, és cada vegada més difícil trobar un lloc per a la memòria que ens retorne als orígens. Per sort, i més encara en indrets on són més forts els perills de la dominació cultural, hi ha guardians que travessen serres i valls a la recerca de les històries que ens perpetuen l’essència com a poble. A Catalunya Nord, trobem Didier Payré, coneixedor i guia del territori, no debades fa 40 anys que és membre del Grup Pirinenc Excursionista Nord Català. Una afició que li ha permés conéixer el país de punta a punta en trobades com ara l’Aplec excursionista dels Països Catalans. Didier va deixar fa molt de temps la seua tasca en un laboratori del sector químic i termodinàmic per a formar part del cos de mestres i transmetre, durant 25 anys, els coneixements i la passió per la terra a l’alumnat del Conflent. Aquella missió de rescatador de llegendes que va iniciar fa anys ―primer des de Rià, on vivia― la continua ara des de Prada, ja jubilat i amb 63 anys. Relats que hagueren romàs perduts i que ara reconverteix en preciosos àlbums que prenen vida amb tècniques de narració oral que encisen la mainada del Rosselló.
Per P. Cano Server
Quan i per què inicieu el procés de recol·lecció d'històries?
Aquest procés de recol·lecció és abans de tot un procés de recol·lecció de memòria. Tot se va iniciar a partir de 1992 amb uns treballs de recollida de topònims a la demanda de diverses reserves naturals –Noedes, Jújols, Nyer. La toponímia és un patrimoni fràgil perquè la major part dels noms són pas inscrits enlloc i són presents només en la memòria de la gent gran coneixedora del territori i que malauradament van desapareixent a poc a poc. Per dur a terme aquest treball, vaig tenir d'encontrar els vells que en sabien –i que tots s'expressaven o se podien expressar en català. Preguntant-los noms de llocs, me vaig adonar que gairebé sempre aqueixos noms tenien quelcom a dir, sigui pel seu origen sigui perquè hi havia una anècdota, una història i en el millor dels casos una llegenda que hi anava lligada. Això va donar la idea d'anar més lluny que el senzill recull de toponímia i de col·lectar memòria oral en general.
Didier Payré actuant a VinçàI la gent, estava oberta a tornar a contar aquelles històries?
Me sembla que ningú mai va dir que no. Ara gairebé tots i totes deien: «Sabeu, jo sé pas res, som pas mai sortit del vilatge, tinc poca cosa a dir que vos interessi». Però si se'ls preguntava coses sobre els noms de llocs o la vida d'abans, a poc a poc se deixaven engrescar i explicaven coses i més coses.
Quin territori comprén?
El territori que abasta és sobretot el Conflent amb qualques incursions al Vallespir i a la Cerdanya.
Ha determinat algun tipus d'històries en particular o totes les que hagen contat s'accepten?
S'ha pas determinat uns tipus d'històries en particular. Se fa parlar la gent –homes i dones– sobre les seues activitats passades i la vida quotidiana en el territori, provant sempre, quan se veu que hi ha una possibilitat d’incitar-los a parlar de coses més irracionals –tradicions, supersticions, bruixeria, llegendes...
En recordeu algun especialment «irracional» i impensable en aquest temps que us cridara l’atenció en sentir-la?
Un dia de l'any 1995, havíem anat a veure un vell minaire per parlar dels meners de ferro. Ell tenia 98 anys. La conversa acabada, al moment que érem a punt de s'àller de la casa, nos va cridar, dient-nos: «Sabeu que és un saludador?» Sabíem que era un tipus de curandero amb poders importants i especials perquè ho havíem llegit en la literatura com una cosa d'un altre temps. Vam tornar a seure i nos va contar –començant i acabant per «Ho vaig veure amb els meus ulls!»– la vinguda d'un saludador al vilatge de Vallèstavia, al peu del Canigó, que podia posar-se un ferro roent sobre la llengua o trepitjar-lo descalç i que guaria vaques i porcs enrabiats xuclant-los les ferides.
Hi havia algun treball previ escrit de reculls on basar-se a la Catalunya Nord?
A Catalunya Nord, existeixen qualques llibres d'etnòlegs que van recollir llegendes al principi del segle passat i moltes coses disperses en la literatura –en francès i en català. Joan Amades també va fer feina aquí i hi va recollir moltes coses. Utilitzem en part una llegenda present en el Costumari Català, en el kamishibai: «El vell llobater».
Violeta Tubert, actuant al SolerHa comptat amb ajudants per a aquesta tasca?
Sí, per entrar a la casa d'una persona i li demanar coses de la seua vida, és un poc difícil si la gent vos coneixen pas. Millor anar-hi amb una altra persona que ells ja coneixen. L'amic Jordi Taurinyà me va acompanyar força vegades almenys per una primera presa de contacte. D'altres persones també ho han fet de manera més puntual.
Quantes publicacions ha fet en total?
Vaig publicar un llibre en 1995: Mémoires de Nohedes, légendes et traditions orales. El llibre és en francès amb parts en català, en particular els testimoniatges de la gent quan són donats en aquesta llengua. En vaig publicar un altre el 2005: Canigó, la muntanya mítica catalana (Editorial Farell). Aquest és en català i centrat sobre el Canigó. Agrupa força llegendes i tradicions escampades en la literatura sobre aquesta muntanya un poc màgica, completats amb testimoniatges orals recollits expressament per l'ocasió. Un altre treball va ser fet amb en Jordi Taurinyà a l'entorn del ferro pel projecte anomenat La route du fer portat pel SIPARC (Syndicat intercommunal pour l'aménagement rationnel du Canigó). El Conflent és una terra de ferro, de fargues, de mines i de carboners. Amb el Jordi Taurinyà vam entrevistar una quinzena d'antics minaires o gent lligada al ferro d'una manera o una altra. Els seus testimoniatges –gairebé tots en català– van ser transcrits i publicats de manera interna al SIPARC.
Un altre treball de restitució ha estat fet amb d’altres persones, primer amb el projecte de Parc Natural i després amb el Parc Natural Regional del Pirineu Català. Quatre llibres bilingües col·lectius –amb diferents recollidors de la memòria i contaires– han estat publicats en una col·lecció anomenada Légendes d'ici/Llegendes d'aquí: Històries de pedres (1998), Històries de plomes i pèls (2001), Històries d'arrels i de rams (2008), Històries d'aigua (2020). Un cinquè, Històries d'aire i de foc acaba just de ser publicat. Els llibres presenten testimoniatges orals però també adaptacions fetes per uns contaires. Un grup de contaires, Els contaires de Saorra –que ara funciona pas més– va ser creat a l'inici per a fer viure aquestes llegendes al curs de vetllades especials.
Violeta Tubert, a Prada del Conflent, Sant Jordi 2022Què en feu ara d’aquelles històries?
A partir de 2018, el Casal del Conflent va decidir transposar històries i llegendes del Conflent en kamishibais. Aquesta tècnica d'origen japonès permet adreçar-se a un petit públic mitjançant un teatret de fusta anomenat butai. El públic veu unes il·lustracions i la persona que presenta el kamishibai va llegint el text que és al darrere i que correspon a les il·lustracions. A més de kamishibais –tamany A3 o tradicional japonès 37x27,5 cm–, vam concebre llibres-kamishibais en format A4 que funcionen segons el mateix principi i poden ser utilitzats a casa.
Cercador d’històries, recopilador, escriptor i ara també contaire. L’únic contaire dels kamishibais nord-catalans?
No, pas l’únic. Sem tres que ho fem el més sovint. La Violeta Tubert és secretària del Casal del Conflent, professora de castellà jubilada, molt implicada en el projecte de kamishibais. És contaire habitual. I la Lídia Bousquet –mestra d’escola jubilada també. D’altres persones del Casal ja ho han fet ocasionalment, com la Susanna Campillo, il·lustradora d’un dels kamishibais.
Lídia Bousquet, actuant a PradaQuin era –a grans trets– el procediment de treball?
Quan veig que una història o una llegenda és prou interessant per a ser publicada en kamishibai, faig una adaptació del que ha estat recollit oralment. Sovint la llegenda explicada pels testimonis és molt curta i tinc d'allargar la salsa per a tenir una història prou llarga i interessant per a ser presentada. Això ho faig inventant detalls o mesclant amb elements que procedeixen d'altres testimonis, sempre provant de respectar el contingut principal. Així va la tradició oral, que sempre evoluciona... Després intervenen altres persones per tornar a llegir, corregir i modificar el text si cal. L'important per a nosaltres és de recuperar un patrimoni immaterial en via de desaparició per transmetre’l a les noves generacions.
Les històries són després il·lustrades per uns artistes que viuen al Conflent o en relació amb ell. De moment tres il·lustradors o il·lustradores participen o han participat al projecte, utilitzant tècniques gràfiques molt diferents: l'Alexandre David, la Susanna Campillo i la Irene Pereira.
Els kamishibais poden ser llegits a les escoles, a les mediateques o al decurs d'esdeveniments culturals i festius per a tota mena de públic –tant al nord com al sud–, ja que pot interessar tothom, joves i vells.
En els textos, utilitzem la llengua catalana en la seua variant dita rossellonesa, la que se parla aquí. Esperem així recuperar paraules o expressions que se van perdent.
Casal del Conflent (2018 )Quants contes ha aconseguit recollir?
N’he recollit molts i de moment hem publicat només aquests en kamishibais:
L'escudella del pastor (Noedes)
El músic i els llops (Fullà i Serdinyà)
La batalla del gros i del petit bestiar (Catllà)
La gallina negra (Tuïr d'Èvol)
La gran muntanya del ferro (Canigó en general, ja que evoca la importància d'aquest metall en el passat, a través d'elements històrics, llegendaris i anecdòtics)
El marrà negre (Èvol)
Canigó (adaptació del text de Jacint Verdaguer que conté força element llegendaris recollits a Catalunya Nord)
El vell llobater (Vall d'Èvol)
El saludador (Vallestàvia)
En té més prevists?
Tres són en preparació més o menys avançada: L'escorbàs (Orellà, Conat, Catllà), La senyora de Prats (Fontpedrosa) i Les claus del castell (Rià).
Ha comptat amb ajuda d'alguna institució?
Han ajudat o sempre ajuden el Canopé (Centre de recursos de la Educació Nacional francesa), el Consell Departamental i el Consell Regional. També va ajudar a un moment l'editorial Dalmau per la difusió a Catalunya.
Casal del Conflent (2018 )Quina és la resposta de la mainada? Els resulten estranyes o familiars les històries?
La mainada és força interessada. Cal dir també que els adults també són captivats per les mateixes històries. Les llegendes, a l’origen, han pas estat creades per a la mainada. Eren «històries de la vora del foc», com diuen la gent d’aquí que se contaven a la vetllada quan hi havia pas ràdio ni televisió. Petits i grans les podien escoltar. Hi ha uns quants kamishibais que són pas destinats a la mainada, com La gallina negra, una història de bruixeria bastant dolenta. Però hi ha mainatges de les escoles que la demanen perquè els agraden les històries que fan por.
Quina ha sigut la resposta del públic? Sabeu si a les escoles treballen amb els contes que heu recollit?
El públic sempre ha respost molt bé, que siguin mainatges o adults. Sovint, després d’una lectura o presentació, el boca a orella funciona i sem convidats a d’altres llocs –mediateques, festivals, fires... – per fer la mateixa cosa. Hi ha unes escoles que compren els kamishibais i els tenen a la biblioteca. Sabem que els han utilitzat com a suport per a crear altres històries. Actualment, per exemple, l’escola catalana de Prada –la Bressola– s’ha inspirat de La gran muntanya del ferro per crear una llegenda i una bèstia fantàstica, en el marc d’un projecte transfronterer.
Casal del Conflent (2018 )Creieu que, realment, el Canigó és una muntanya màgica?
Sí, és una muntanya coneguda des de l'antiguitat perquè se veu de molt lluny i constituïa un punt de referència pels navegadors. Durant segles, se pensava que era la muntanya més alta del Pirineu, una muntanya que força gent podien veure i de la qual podien parlar i s’imaginar coses. És una muntanya que conté importants quantitats de ferro i l'activitat metal·lúrgica hi és present des de fa mil·lenaris, amb tot l'imaginari lligat als quatre elements, aigua, aire, foc i terra.
Haguera sigut bonic parlar amb Didier amb la muntanya màgica de fons veient caure la neu que ara emblanquina tants indrets del Conflent i el Vallespir. Però, ja ho sabem, aquests països nostres són massa allargassats i l’agermanament entre el nord i el sud sovint és difícil. La tecnologia ―i la voluntat― han aconseguit que no siga impossible. Això sí, quan hi haja l’ocasió, paga la pena visitar els llocs on es produeixen les històries, passejar per aquelles mines de ferro ja en desús i, de la mateixa manera que cal que pugem al Montgó, també cal que pugem al Canigó.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário