Varguitas a l’Acadèmia Francesa

                      Mario Vargas Llosa

Escrit per Bernat Dedéu

Mario Vargas Llosa ha ingressat a l’Acadèmia dels enemics del nord, i és el primer escriptor en llengua no francesa que hi és comptat d’ençà de la seva fundació (poca broma: 1634, by cardenal Richelieu). A mi m’agrada molt en Varguitas, i no només perquè l’autor de Conversación en La Catedral i La guerra del fin del mundo m’hagi regalat tantes hores d’excel·lent lectura, i també perquè la seva militància liberal (per molt que imperialista; vaja, espanyola) tregui de polleguera els cretins comunistoides de tot el món, sinó sobretot perquè és un mirall perfecte de la nostra petitesa.

Ahir mateix, els mitjans de la tribu es feien ressò de l’acte en qüestió a París (mira que odio els gavatxos, però quina meravella, amb aquelles espases i els uniformes militars, equiparant la sang i la lletra, quins putos jefes!), amb l’únic desig d’emfasitzar els instants en què Varguitas conversava amb el Rei emèrit i els lapsus verbals que l’edat i l’emoció provocaven en l’escriptor peruà. Quina corrua d’imbècils escampem pel món! Abans d’intentar ésser una nació independent, hauríem de tenir la mínima educació, i no només respectar d’entrada coses molt bàsiques com ara l’altíssima genialitat d’un escriptor extraordinari, sinó també capir que les nostres tares mentals han de posar-se entre parèntesis quan glossem la coronació d’un escriptor que ha aconseguit formar part de dues de les acadèmies més importants del món.

Vargas Llosa convida el rei emèrit al seu vespre de gala, i ben fet que fa, car l’escriptor vol rodejar-se d’allò que estima i dels símbols en els quals creu. No són els meus, ni comparteixo la seva visió de moltes coses de la vida (començant pel meu propi país). Però això tant li fot i és de minimíssima importància davant del relleu d’un home de lletres majúscul. Si Varguitas enyora la Barcelona postfranquista (vaja, espanyola), pels motius que sigui (i en té, de motius), és una cosa que cal entendre degut a la formació i biografia del mateix autor. Si Vargas blasma el nacionalisme català i troba a faltar els dies en què els independentistes eren quatre ancians motivats xirucaires, per molt esbiaixada que sigui la seva mirada, és perquè defensa la lletra de la seva llengua amb dignitat imperial i això nostre li sembla una cosa de segona (tot i que ho conegui molt més, dit sigui de passada, que molts dels exegetes de la tribu). I si ho fa només perquè li convé, assolida la glòria humanística, doncs ben fet que fot.

Tot això són galindaines, perfavort, perquè aquí l’important sempre és la fita, la consecució de l’Olimp. Què et molesta veure Vargas a l’Acadèmia amb el rei emèrit? Doncs primer torna a l’escola, entén la dimensió històrica descomunal de Joan Carles I, i després calla una mica. Que t’agradaria que fos de la CUP? Doncs consolat amb els tuits article de David Fernàndez a l’ARA. Us molesta la pompa francesa? Doncs guaiteu l’ingrés d’Isona Passola a l’Acadèmia de Bones Lletres, que fa més per vosaltres.  Però deixeu en pau els grans escriptors i, si en parleu, limiteu-vos a agrair-los la seva lletra, i la conseqüent i infinita paciència amb els ignorants. I llegiu Varguitas, coi.

Tòtils.

 

[Foto: Europa Press - font: www.eltemps.cat]