Una qüestió de temps

 

Escrit per Esteve Plantada

El tic-tac implacable d’un metrònom. L’art, com la vida, és una qüestió de temps. Todd Field va debutar l’any 2001 amb A l’habitació —tenia 37 anys— i no va tornar a les sales fins cinc anys després, el 2006, amb Jocs secrets. Setze anys de silenci i projectes estroncats que ens recorda les absències d’alguns creadors excepcionals (els escriptors JD Salinger o Harper Lee, el primer Terrence Malick) que no van voler mantenir-se d’actualitat, que tenien aversió a les entrevistes i a modelar un perfil públic, totalment a la contra d’allò que impera en el món de la faràndula, ple d’ostentacions, ego sobredimensiot i falsedats. TÁR és un retorn a l’alçada del temps que ha trigat a materialitzar-se.

A la manera dels grans directors d’orquestra, Field sap que el temps és la clau de la creació i la commoció. En la llarga escena inicial —17 minuts d’entrevista—, queda ben clar, quan l'aclamada música i maestro Lydia Tár (Cate Blanchett) afirma, sobre la seva feina com a directora d’orquestra: “No es pot començar sense mi, jo inicio el rellotge. La meva mà marca el temps i fa que tot avanci”. La simbiosi entre personatge i director és total, una declaració d’intencions que endreça el relat, excessiu en algun punt, que veurem tot seguit. Field delega el pes del drama en una Blanchett majestuosa, mimetitzada amb el geni que interpreta —quan parla alemany, quan toca el piano o dirigeix l’orquestra amb gestos vibrants—, que ens ofereix una simfonia d’autoconsciència, amb la feixuguesa de l'art que vol perdurar, i on tot encaixa: escenes allargassades, espais amples i gèlids, el pes de la paraula en converses que de tempo dilatat. Però aquest món d’egolatria enaltida comença a esfondrar-se quan Tár és a punt d’enregistrar la simfonia de Mahler que l’ha de consolidar del tot.

La pregunta, present des de l’inici, és: qui som, en realitat? Com mantenim l’estabilitat entre el públic i el privat, la lucidesa i el daltabaix, el granit i la feblesa, si, a més, som uns genis? Som el que veuen els altres o les erupcions íntimes que ens corsequen? Lydia —en realitat, Linda— no és res més que un miratge, la imatge còncava d’una irrealitat en desequilibri: de les relacions de poder a la cultura de la cancel·lació, del xantatge al desempar, en un món ple de fantasmes —acústics o palpables— que la persegueixen. Perquè l’art, com la vida, és una qüestió de temps, i Field —assistit en la causa pel talent incontestable de Blanchett— ha sabut capturar-ne tots els abismes i contradiccions.

---

TÁR

Direcció: Todd Field

Guió: Todd Field

 

[Font: www.eltemps.cat]