Mirar una pel·lícula d’Albert Serra sense saber res del rodatge és com contemplar un Pollock i no saber res del degoteig
Pacifiction (Albert Serra, 2022)Escrit per Joan Burdeus
Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles
Mirar una pel·lícula d’Albert Serra sense saber res del rodatge és com contemplar un Pollock i no saber res del degoteig. No parlo de curiositats o anècdotes del making-of: vull dir que el procés d’elaboració no és merament instrumental, sinó part de la identitat de l’obra. I l’obra és rara, d’una manera que no esperem del cine, ni tan sols del d’autor, com sí que estem acostumats quan ens acostem a un esquitx de pintura. Pacifiction és la pel·lícula de Serra que més anomenada i més expansió mediàtica ha aconseguit fins ara, i és també la més fàcil de confondre amb una narrativa convencional. Entre les entrevistes que ha donat i l’esplèndid diari de rodatge de Liberté que va escriure Gabriel Ventura (La nit portuguesa, Contra), ajuntem unes quantes idees d’utilitat per anar al cine i no caure en la trampa.
Les tres càmeres. Serra repeteix sovint que ell no hauria pogut fer el que fa sense l’adveniment del digital. El 99% de directors de cinema roden amb una sola càmera. La mentalitat és demiúrgica. El director ha bolcat la seva visió en una combinació de fons i forma per a cada pla que poden ser aquells i només aquells. Un pla mig es va tancant en un primer pla via tràveling per mostrar com l’entorn ofega el protagonista en aquell moment de la història, i tota la pesca. En canvi, les antigues pel·lícules i les comèdies de no fa tant es rodaven amb tres càmeres estàtiques. Era el més pràctic: el màxim d’informació en el mínim temps, plans fixos i efectius per transmetre el contingut amb claredat i deixar-se de parafernàlia estètica. Doncs bé, a les pel·lícules de Serra sempre hi ha tres operadors carregant una càmera cada cop que sona la claqueta. El director no mira el visor en trànsit: dona instruccions als operadors mentre les càmeres ja graven. Les càmeres són portàtils, i els operadors tenen instruccions d’utilitzar el zoom a discreció. Ningú sap del cert quines imatges s’estan recollint. Especialment, no ho saben els actors.
“Destruir la possibilitat que l’actor es comuniqui conscientment amb la càmera”. La interpretació és per a l’actor com el pla per al director de fotografia: un llenguatge amb què expressarà sensorialment les idees que s’ha format. No si Serra pot evitar-ho. D’entrada, ja entenem que amb tres càmeres mòbils l’intèrpret no pot preveure com l’estan veient. Un actor que no sap si la càmera l’agafa per sobre de la cintura o per sota es posarà molt nerviós. Queda el treball del personatge, els manierismes i gestos que defineixen el caràcter ficcional, el mètode ¿I si la la trama no és clara, canvia constantment, i ningú sap les línies de guió? En moltes de les escenes que veureu a Pacifiction, el protagonista escoltava les frases que havia de dir per primer cop a la vida, a través d’una orellera. Així les primeres preses són crucials: per més bo que sigui l’actor, entre l’instant que escolta la frase i la pronuncia no té temps d’imprimir sentit. Alguna cosa s’escapa del control, i això és el que interessa a Serra. A les segones preses, l’actor ja ha reconquerit el territori. Però no passa res: moltes vegades, Serra crida inesperadament, dona instruccions contradictòries als actors, li diu a un indígena que improvisi uns minuts en una llengua desconeguda. Al rodatge Serra no dirigeix l’ordre, sinó el caos.
“L’ull de la càmera capta coses que l’ull humà no veu”. Aquesta idea no s’ha d’entendre de manera bonica, sinó obsessiva. L’ull humà sempre està seleccionant, imprimint subjectivitat en el que fixa en la retina. Amb una antifascinació avantguardista per la màquina, Serra constata que el poder tecnològic de la càmera recull informació de la realitat amb una objectivitat impossiblement cruel per a l’ull humà. És una manera de fer que es reforça amb el que dèiem dels actors. Si la càmera sempre veu alguna cosa més i l’actor sempre sap alguna cosa menys, s’amplia el camp per a l’inefable. I aquesta és la màgia que busca el director de Banyoles a la sala de muntatge. Serra, que sol definir-se com el millor muntador del món, dirigeix la pel·lícula a la sala d’edició d’una manera molt més determinant del que volen dir els directors quan pronuncien una frase similar. S’ha dit moltes vegades que a Pacifiction hi ha més de 500 hores de metratge (pensem en les tres càmeres). A la sala d’edició, Serra fa la pel·lícula amb el que la lent despietada de la càmera ha capturat del rodatge que ell ha sabotejat.
Els diàlegs. És la gran novetat de Pacifiction, i aquí hauré d’especular. Tal com hem vist, Serra busca la màgia en la imatge, seleccionant allò que escapa al clixé. Mai inclourà una escena perquè la frase del personatge sigui especialment perspicaç des del punt de vista filosòfic, o perquè ajudi a expressar un suposat missatge polític. De fet, ni tan sols triarà pensant en la coherència i la intel·ligibilitat de la narrativa. Les pel·lícules de Serra estan plenes de frases saberudes dites amb flegma francesa, però res seria més equivocat que intentar desxifrar-ne una intencionalitat ben relligada, com la d’un guió-novel·la. Pacifiction podria haver acabat amb infinitat de trames que no només serien lleugerament diferents de les que coneixem, sinó contradictòries des del punt de vista del “sentit”. La narrativa no és un efecte de la coherència argumental, sinó de la pareidolia, la tendència natural de la nostra ment a projectar un ordre causal quan ens presenten fets ordenats en el temps. Però si analitzem les frases i les situacions, són ambigües, absurdes, i paròdies de clixés. Res suporta la categoria de versemblança. Com una mena de venjança contra els que sempre havien dit que no sabria fer una pel·lícula narrativa, Serra ha escrit centenars de pàgines de diàlegs. Però el resultat no és una pel·lícula parlada, sinó una paròdia dadaista de certes pel·lícules narratives. De la mateixa manera que a la sala d’edició Serra ajunta imatges per la qualitat inefable que li suggereixen, a Pacifiction la capa oral funciona com els retalls d’un collage o les paraules a l’atzar d’un poema experimental, més materials que conceptuals, més pigment que forma.
“Perquè, si no, no tindria gràcia”. Serra no ha esventrat la filosofia del seu cine amb un discurs transparent perquè seria contradictori. El fil conductor de tot plegat és lúdic. Serra, que va estudiar filologia hispànica, teoria de la literatura i part de la carrera d’història de l’art, diu sovint que fa pel·lícules perquè li sembla més divertit que escriure llibres. La seva biblioteca és molt més impressionant que la seva filmoteca, i la gran majoria de l’audiovisual que es produeix avui no li agrada ni l’interessa. Perquè la seva obsessió és lluitar contra el clixé, aconseguir el plus artístic que no té res a veure amb un mitjà concret, sinó que es troba a totes les arts fetes amb geni i que, precisament per les constriccions econòmiques, és especialment difícil de trobar el cinema. Això no vol dir que Serra no veneri, domini i treballi la tradició cinematogràfica, tot el contrari. Les seves pel·lícules juguen amb els grans referents de la història del cinema per fer-los avançar. Cada cop que Serra tria una imatge, hem de pensar en un artista total a la sala de muntatge que, immensament llegit i amb ganes de divertir-se, repassa el material d’un rodatge deliberadament caòtic fins que detecta la màgia d’una imatge original i se’n fa responsable.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário