El retorn del comissari Maigret

Navona Editorial recupera les aventures del cèlebre detectiu francès amb la publicació de 'Maigret i la jove morta', amb traducció al català a càrrec d’Emili Manzano

                         Georges Simenon

Escrit per Marc Mata Pujol

Hi ha quelcom que ens atrau a endinsar-nos en la cara fosca de la condició humana. A situar-nos en els terrenys de l’horror quotidià per descobrir que, en el fons, l’home és el pitjor dels monstres i s’amaga sota tota mena de màscares. El crim ens genera una mena de fascinació morbosa que, d’ençà que Poe va fixar les convencions del relat detectivesc a mitjan segle XIX, ha anat atraient lectors i escriptors per tal d’entendre el propòsit d’aquesta violència.

Malgrat que després de l’edat daurada del cine noire i la literatura hard-boiled semblava que no es pogués aportar cap nou prisma del món criminal, el gènere detectivesc es troba avui dia més viu que mai gràcies a la incorporació de noves veus d’arreu del Vell Continent i, especialment, dels països nòrdics, que han desplaçat el focus de la perspectiva estatunidenca. No ens enganyem, a Europa també sabem matar (literàriament) i resoldre crims, i ho fem molt bé. L’evidència la trobem en el sanguinolent llegat d’obres que ens han deixat alguns dels detectius més famosos de la ficció.

Un d’aquests referents és Jules Maigret, comissari de la policia judicial francesa creat per l’escriptor Georges Simenon (Lieja, 1903 – Lausana, 1989), el qual compta amb gairebé un centenar d’obres que ens narren la seva lluita contra el crim. Si bé, fins ara, el pas del cèlebre comissari per les nostres llibreries ha estat irregular, Navona recupera el personatge i pretén fer-li justícia amb la publicació de dues de les seves novel·les: Les vacances de Maigret i Maigret i la jove morta, obra que ens ocupa en aquesta ressenya.

Maigret i la jove morta, publicada originalment l’any 1954, presenta una trama senzilla: una noia apareix morta en una plaça del barri de Montmartre, el barri d’oci nocturn més famós de París. Vestida amb roba de nit, tot indica que es tracta d’una jove de vida llicenciosa que freqüentava els cabarets de l’època, però ningú dels habituals sembla conèixer-la. És un personatge anònim, sense connexions ni cap documentació que permeti establir-ne una identitat. Amb tan pocs fils dels quals estirar, el comissari Maigret haurà de col·laborar amb l’inspector Lognon, el seu rival, per tal de resoldre un cas aparentment irresoluble que anirà guanyant en complexitat a mesura que es va definint la identitat de la víctima.

Simenon ens ofereix una novel·la àgil i entretinguda, fàcil de llegir per l’estil concís amb què està escrita. Si bé la trama no resultarà sorprenent als aficionats al gènere, cal destacar l’enfocament que adopta per desenvolupar l’obra. Segons l’autor, per a Maigret “un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte. Tan sols és un cas humà”.

Així, a diferència d’altres detectius del gènere que adopten el mètode del raonament deductiu de Holmes per tal de descobrir la identitat de l’assassí, Maigret focalitza la investigació al voltant de la víctima. Necessita conèixer-la fins al més petit detall i endinsar-se en el seu ambient per tal d’esbrinar què és el que no encaixa en el problema que té entre mans.

En aquest sentit, podríem considerar que Maigret i la jove morta és més una novel·la de personatges que no una novel·la detectivesca pura, ja que l’acte d’endinsar-se en el modus vivendi de la víctima és, de vegades, un pretext per contar-nos històries humanes de tota mena i retratar la París dels anys cinquanta. Això queda especialment palès en la resolució del cas, moment en què l’obra es desinfla una mica. Tanmateix, el misteri que planteja és addictiu i es va desplegant a poc a poc com una nina russa, mostrant nous matisos que se segueixen amb interès. És una lectura lleugera molt recomanable per tots aquells qui busquin una mica de suspens per passar el fred. 

 

 

[Font: www.nuvol.com]