‘La tomba de l’Ebre’, d’Andreu Carranza: una estranya història d’amor

Andreu Carranza

 

Escrit per Andreu Loncà

Subjugat pel títol, perquè vaig imaginar una novel·la que es desenrotllés a la batalla de l’Ebre, vaig agafar el darrer volum d’Andreu Carranza i vaig començar a llegir sense saber que se’m presentava a la imaginació de lector una gran i estranya història d’amor amb tot d’ingredients cuinats en l’obrador del sucre sentimental i la mel de romaní del parlar dels homes i les dones de l’Ebre.

Sense menystenir-ho gens, simplement per acotar, em sembla que La tomba de l’Ebre treu suc i argument del que anomenem la literatura de cordill. O sigui la literatura que cerca un públic no pas forçosament escolar ni universitari ni llepafils. Un públic lector que sap que la guerra sol ser un teló de fons a les grans històries d’amor i de cobdícia.

L’espai narratiu de l’obra té com a centre la ciutat de Tortosa en temps de guerra i es desplega a la ciutat d’Amposta, model i exemple de col·lectivitzacions, i en general presenta el riu Ebre quasi com a personatge, i com veuran els lectors, com a mite actualitzat.

El temps, ben calculat, s’inicia a finals de juliol de 1936 –el lluminós i llòbrec estiu del 36– i s’acaba tot just la vigília de la gran batalla del juliol del 1938, la vespra de l’arxiconeguda batalla de l’Ebre, com si el novel·lista s’aturés al peu del gran esdeveniment.

Acotada en el temps i en l’espai, la veu narrativa és apassionadament lliure, despreocupada de preceptes, judicadora quan li dona la gana, valorativa i veloç en certes escenes, innocent, amb l’alè de l’historiador al clatell, aplicada a contar les contradiccions d’un personatges concret que es manté al llarg de la novel·la, i declina.

L’esperit d’aquesta veu, abusant del tòpic, és abassegador com el riu Ebre i obra per impuls només endreçat per la dèria de versemblança.

Edicions 62 (2022

Com a lector atent –cadascú que pensi el que vulgui– m’he trobat anotant els excessos, gaudint de certs moments i admirant la galopada de la prosa i dels diàlegs, sempre atents al llenguatge popular.

Temàticament s’hi narren amb eficàcia els fets de juliol de 1936 en territori republicà que havien estat contats en llibres d’assaig periodístic o d’història local i s’enllaça amb un misteri de caràcter històric poc conegut: l’anomenat tresor de la Catedral i del papa Luna, que deriva en una trama que acaba esdevenint secundària.

l’anomenat Fuet, sanguinari de la FAI, que afilla Cinto, personatge revés, llibertari adolescent, la seua mare Pilar, el caporal Martínez, l’anarquista Clara, els inevitables capellans Tomàs i Ignasi, el malparlat Rabosa, el calavera Varisto

Sense contemplacions, el lector seguirà les aventures d’una galeria de personatges que el novel·lista va traçant amb línies fortes, amb accions i escenes demolidores, sabent més que allò que els personatges saben. Amb un punt de vista omniscient, el narrador perfila personatges i espais, on a l’inici destaquen l’anomenat Fuet, sanguinari de la FAI, que afilla Cinto, personatge revés, llibertari adolescent, la seua mare Pilar, el caporal Martínez, l’anarquista Clara, els inevitables capellans Tomàs i Ignasi, el malparlat Rabosa, el calavera Varisto, i altres secundaris prou ben dibuixats. Són personatges tallats d’una peça, amb finor. Tal vegada sigui el jove Cinto el que evolucioni més, en cert sentit, però no pas excessivament, el personatge es belluga amb una certa rigidesa.

Tots aquells que van nàixer en un espai marcat físicament i psicològica per la darrera guerra d’Espanya –per les batalles concretes, pel record dels morts i dels exiliats– de segur que hi trobaran estímuls i raons per seguir llegint aquesta novel·la que il·lustra prou bé amb peripècies i aventures el que ha volgut saber una generació condemnada al silenci primer per la dictadura i després per la democràcia. Viscuda com una experiència dolorosa, silenciada pels vencedors de la contesa, arraconada pels nous rics del desarrollo, autors com ara Andreu Carranza s’entossudeixen a contar, des del seu punt de vista, aquell fabulós desastre que fou la guerra del 1936-1939.

Com a lector només puc dir que he gaudit profundament de la lectura. Hi veig l’expressió literària, una miqueta endolcida pels motllos de la literatura de consum, d’una rebel·lió juvenil, de voler saber, de voler explicar a les envistes de la senectut allò que els nostres pares callaven.

 

[Imatge: Xavier Torres-Bacchetta - font: www.laveudelsllibres.cat]