Foto Colectania presenta, fins el 12 de juny, una nova exposició centrada en la figura de l’històric fotògraf peruà Martín Chambi (1891-1973), acompanyada d’obres d’altres professionals, contemporanis seus, que van retratar aquells escenaris més recurrents de l’època.
Escrit per Josep Maria Cortina
En línia amb la seva especial dedicació al col·leccionisme, Foto Colectania exposa en aquesta ocasió els fons de la col·lecció Jan Mulder, un important col·leccionista peruà que disposa del major llegat de fotografies originals d’època de Martín Chambi.
Aquest fotògraf multifacètic, nascut el 1981 a Coaza i fill d’una família indígena molt humil i quítxua parlant, va mostrar des de molt jove el seu interès pel món de la imatge. Als 17 anys va deixar l’entorn familiar i es desplaçà a Arequipa, la segona ciutat del país, a la recerca de noves oportunitats. Allà va treballar, del 1908 al 1912, en un dels estudis fotogràfics més prestigiosos, Max T. Vargas, i més tard, del 1912 al 1917, a l’acreditat Estudio de Arte Vargas Hermanos. En aquests anys va adquirir la formació, l’ofici i la visió del negoci que li permeteren establir-se per compte propi a El Cuzco el 1918. Un any més tard, la descoberta inicial de les ruïnes de Machu Picchu, en una expedició del nord americà Hiram Bingham – patrocinada per la Universitat de Yale i la National Geographic Society – va presentar al món la realitat de la civilització incaica, la qual havia restat oculta fins al moment. Davant aquest esdeveniment històric, Chambi estava llest per documentar la descoberta i tots els importantíssims treballs arqueològics que s’hi van dur a terme. El fotògraf va poder participar en les primeres expedicions, arribades a partir del 1928, i hi va aportar tant la seva tècnica i visió estètica com la sensibilitat per aproximar-se a la realitat indigenista que pretenia retratar.
Aquest és un dels apartats fonamentals de l’exposició que ens permet gaudir de les ruïnes del Machu Picchu, un espai d’una força màgica irresistible, sota una mirada artística que desborda el plantejament del gran caràcter arqueològic que oferien tots aquells especialistes que hi treballaven. Les fotografies que veiem són totes elles tiratges de l’època i resulta interessant assenyalar que la majoria tenen una dimensió modesta de 18×24 cm. Aquesta és precisament la mida de les plaques de vidre mitjançant les quals es realitzaven els negatius de les fotografies. A partir d’aquests negatius i per simple contacte, sense cap tipus d’ampliació, s’obtenia el positiu en paper, el qual, cal remarcar-ho, presentava un magnífic estat de conservació.
Al llarg de l’exposició, també podem veure alguns formats més petits que es corresponen amb els de les postals que es comercialitzaven a l’època. Així mateix, també se n’observen alguns de major dimensió dedicats a retrats que s’obtenien per ampliació. Cal recordar que en aquells anys els fotògrafs tractaven de reduir els costos i que els químics i els papers fotogràfics eren particularment costosos i calia estalviar. El fotògraf peruà, no era només un fotògraf d’arquitectura sinó que també conreava la tècnica del retrat d’estudi, una especialitat professional molt demandada entre les classes benestants. És aquí on es pot apreciar el domini del fotògraf en la utilització de la llum, la composició i l’escenografia dels telons de fons.
També fruit del seu aprenentatge a Arequipa, Chambi va conrear la fotografia de natura des d’una concepció clarament pictorialista. Són molt interessants els paisatges amb virats al sulfur amb diferents tonalitats que podem veure a llarg de l’exposició.
Finalment, el fotògraf es va fer al llarg de la seva vida nombrosos autoretrats en els que es pot apreciar, com varen apuntar el comissaris de l’exposició en la seva presentació, la seva rica i polièdrica personalitat. Se’l veu com un personatge que combina a la perfecció els seus orígens indígenes amb una formació i una formes de vida plenament cosmopolites. Aquests retrats estan encertadament distribuïts al llarg de l’exposició sense arribar a constituir un apartat propi. Cal esmentar, en particular, un dels retrats en què apareix conduint una motocicleta amb una càmera de plaques penjada de l’espatlla.
Com s’assenyala en el text que han preparat els comissaris de l’exposició, Andrés Garay i Stefano Klima, “gràcies al talent i la mirada de Chambi, en el qual el factor ètnic va ser crucial, apareixen en la seva obra aspectes sensibles de la complexa cultura cusquenya, les tensions socials, el progrés i la misèria, l’arqueologia i l’arquitectura colonial, la novetat industrial, la naturalesa andina, el pintoresc i el documental, l’espiritual i el banal, l’urbà i el rural”.
Com hem comentat, la vuitantena de les fotos de Chambi es complementen amb una altra quarantena de imatges de la Col·lecció Jan Mulder que hi comparteixen considerables relacions temàtiques. Així les fotografies de Chambi dialoguen amb les d’altres fotògrafs peruans i estrangers com Irving Penn, Eugene Harris, Werner Bishop, Robert Frank, Pierre Verger, Max T. Vargas, Luigi Gismondi i Manuel Mancilla. Totes elles són també tiratges d’època i ofereixen una visió complementària de l’obra de Chambi.
L’exposició és un exemple de la tasca del col·leccionisme fotogràfic i de la recuperació que suposa d’un patrimoni artístic i cultural que altrament quedaria perdut i ignorat. Com va explicar el mateix Ian Mulder, creador de la col·lecció, aquesta s’ha anat constituint amb paciència al llarg dels anys amb diferents adquisicions, una d’elles en forma d’un àlbum del que es va obtenir una notable sèrie de fotos de les que avui podem gaudir a les parets i panells de Foto Colectania.
Per més que l’exposició antològica de Chambi estigui d’allò més cuidada, m’agradaria fer un petit incís a la ubicació dels peus de foto que acompanyen les imatges. Crec que és un error, força freqüent en les exposicions, utilitzar una tipografia tan petita i situar-los en una posició tan baixa i allunyada del camp de visió dels espectadors. Això fa que no puguin ser llegits amb la mínima comoditat exigible i es perdi així la informació complementària que estava previst que aportessin.
Com va dir el gran fotògraf Garcia-Alix: “Los pies de foto las hacen andar”. Certament aquest és un tema de debat d’opinió dels qui, amb preferència, acostumen a justificar-se amb la famosa paràbola “una imatge val més que mil paraules”. Això no obstant, si hom s’inclina per pensar que en una exposició els peus de foto són necessaris per acompanyar les imatges, s’ha de ser consistent i fer que es puguin llegir. Sinó més aviat, jo diria, parafrasejant a Garcia-Alix, que en lloc d’allò que es desitjava, “aquests peus les faran coixejar”.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário