Un cínic que té fe en allò que fa

Adesiara ha publicat 'La vida l'he castigada vivint-la', que recull la poesia completa de l'italià Vincenzo Cardarelli, en una traducció de Miquel Desclot.

Vincenzo Cardarelli, abrigat i embarretat, com d’habitud.

Escrit per Jordi Llavina

Una vida, vuitanta poesies. Només vuitanta. ¿Només? Vuitanta!          

Vincenzo Cardarelli va adoptar el cognom de la seva mare, que es deia Caldarelli. En va modificar, doncs, una lletra. Li havien imposat el nom de Nazareno, que ell es va canviar pel de Vincenzo. El poeta va patir una infantesa difícil: fou registrat com a fill il·legítim de Giovanna, la mare, perquè no va ser reconegut per son pare, taverner de l’estació de tren del poble de Corneto. Tot això degué influir en el fet que, dels seus versos, se’n desprèn sempre, gairebé inalterablement, una visió fosca de l’existència, no gens amable, excepte quan es refereix als dies de l’estiu. Sembla que fou, tota la vida, un home atrabiliari: “El meu fat és viure / llampegant en el tràngol”. No ho devia passar gaire bé i, a més, segons diu Miquel Desclot, només va tenir una relació amorosa, i encara turmentada i no gaire duradora, de tot just dos anys, amb l’escriptora Sibilla Aleramo (pel que escrivia Neus Sàez en el pròleg de Selva d’amor, Els llibres de l’Escorpí / Poesia, 1987, l’Aleramo devia viure aquella passió ben altrament, car, després de deixar l’energumen del marit i el fill que aquest li havia fet, l’escriptora va menar una vida amorosa prou vària i rica, alguns dels noms participants de la qual van ser Giovanni Cena, Dino Campana o Franco Matacotta. El nostre poeta també, bé que de manera probablement més passatgera). Cardarelli va ser un home difícil, sí, rondinaire i torracollons. Com que patia de fred, es veu que tot l’any vestia abric, bufanda i barret. Fins i tot a l’estiu! Aquesta era la seva estació predilecta. Ho podem inferir de molts dels seus versos: “L’estació menys dolorosa / d’enfosquiments i de crisis”.

Va néixer a Corneto —Tarquínia des de 1922—, localitat que també blasma: “Sóc fill d’un poble tosc / del qual ja ni m’agrada / tan sols el pa”. Això és, només, el començament d’una tirada de versos ben acolorits de tota llei de penjaments. El títol d’aquesta poesia, publicada en apèndix, no enganya: “Invectiva”. En l’anterior, “A les muralles del meu poble”, tampoc no queda curt: “Ara ja del meu poble no n’evoco / res més que les decrèpites muralles / a l’indret on més bellament s’encorben”. Aquestes muralles, però, han amagat “els fets odiosos / de gent ignorant i perversa”. Ja es veu que Cardarelli no deixava res per verd! “Jo sóc un cínic que té fe en allò que fa”. Sort d’això, potser dirà el lector més impressionable. Tomàs Garcés, que en traduí unes quantes poesies, el va definir així: “Esquerp i tendre alhora, talment un àngel decebut”. Esquerp, per convicció (i tendre, al capdavall, poc o molt, per naturalesa). Per la seva banda, Antonio Colinas, torsimany seu al castellà, quedant-se amb allò que perdura d’ell —la seva obra—, va caracteritzar-lo com un “poeta siempre claro, intenso, duradero”.

I, tanmateix, es desprèn un aire de tendresa de tanta amargor, de tanta frustració. I, cosa encara més important, tantes filagarses de tenebra moral escampades pels seus versos sovint destaquen en un fons d’imatges tenyides de llum. El contrast, en aquest sentit, resulta portentós. En el seu exercici poètic, Cardarelli va allunyar-se com de la pesta dels poetes ermetici, que, a la seva època, tallaven el bacallà, els més coneguts dels quals són Giuseppe Ungaretti, Eugenio Montale i Salvatore Quasimodo (la diferència amb els dos primers és gran, però, per contra, em sembla força menor la que manté amb el tercer). Com a mestre clàssic, reivindicà Leopardi (però més els Zibaldone que no pas els Cants), i, en canvi, va repudiar D’Annunzio i Pascoli. La seva poesia, en aparença, no presenta complicacions tècniques, i fa servir les paraules de la tribu. Es val de la polimetria —combinació de metres diversos, principalment parells—, i no recorre gairebé mai a la rima (només n’hi ha una excepció: la poesia “Sants de la meva terra”, traduïda amb tanta gràcia, com tota la resta de peces, per Desclot).

La seva lírica completa, aquestes vuitanta peces que dèiem, es podria haver titulat Il Canzoniere, que és el títol petrarquista que va adoptar Umberto Saba per a la seva. Donaria compte de la vida destil·lada en cançó, més que no pas en cant. En aquesta obra, hi trobem les circumstàncies que marquen qualsevol existència: la memòria de la infantesa i de la joventut, el pas del temps, l’amor (o, en el seu cas, el desamor)… I el mal i el bé, per dir-ho amb dues paraules molt gruixudes que el poeta no estalvia, i que en aquests dos versos de fulgència aforística concreten la seva visió del món: “El bé és la infracció, el mal és norma, / en la nostra existència”. L’obra no inclou particions, ni seccions temàtiques, però les poesies van agrupant-se gràcies a un determinat color temàtic. Hi ha, posem per cas, costat per costat, dues composicions dedicades a la joventut (enganyosa), “Paràbola” i “Il·lusa joventut”: “joventut, innocència, il·lusions, / edat sense mancança, segle d’or!”, al capdavall, afirma el jo, “sé que no fóreu foc, sinó pur glaç, / càndides fes de la meva noiesa, / sota el vostre mantell vaig viure / com una soca colgada en la neu”. No és, precisament, una comparació gaire falaguera. “Tardor” és una de les brevíssimes poesies que també havia traduït Garcés. Inaugura una mena de suite —que no és tal, perquè no és marcada com a secció temàtica— dedicada a l’estació crepuscular (les cinc poesies compreses entre “Tardor” i “Calendari”). La tardor meteorològica i la tardor cronològica, la de l’any i la de la vida: “Ara passa i declina, / en aquesta tardor que avança / amb lentitud indicible, / el millor temps de la nostra vida / i llargament ens diu adéu”. En Cardarelli no hi ha mai complaença en la malenconia. Hi advertim, més aviat, una malenconia implacable, sentenciosa, que queda apuntada en el vers, però en la qual no hi ha gens de recreació adjectival.

Després de la tardor, l’amor. O, més ben dit, el desamor. Aquí hi ha unes quantes peces de sentit inequívoc. Ja és “remot”, assegura, el record “d’aquell teu foll amor on no mossego / sinó regust de mort”. L’amor no ha fet feliç el seu ésser, però encara menys la seva pèrdua, que agreuja l’existència: “Ara que t’he deixat, / la vida se’m presenta / com una indigna, una inservible càrrega, / de la qual no puc rebre ja cap bé”. No es pot ser més clar! No hi ha mitges tintes: “flors i insults” són els dos extrems entre els quals es debat l’experiència amorosa. El desengany n’és sempre el resultat. I la conclusió, demolidora i excessiva, ens pot semblar maniquea en excés: “L’amor […] és enemic / de tot destí elevat”.

Aquesta poesia construeix un personatge, esclar, que ja hem qualificat de diverses maneres. El jo es posa una màscara. Un jo més que no angoixat, anguniejat. Més que no mutilat, lesionat. No sembla que hi hagi res que el pugui ja no redimir, sinó tan sols confortar, ni que sigui temporalment: “I per poder expressar allò que sentim / hi ha una sola paraula: / desesperació. / Dolça, infinita, profunda paraula”. Infinita i profunda, sí. Però, ¿dolça? El vers de Cardarelli fa inventari de la vida, encara que no es refereixi estrictament i rigorosament a la seva. És la vida moral d’un home, i per això el llibre de tots els seus versos també es podria haver titulat (i demano excuses a la seva memòria per fer servir el títol d’un poeta que no estimava gens) Vita d’un uomo. Hi aflora, ara i adés, un to self deprecating, que en diuen en anglès: “Quantes coses començades / i rompudes, en la meva vida!”. No hi ha treva per a aquesta monotonia d’abaltiment moral, en què l’ànim sempre sembla que estigui núvol: “El més cuitós dels fills / del Temps, el Desengany”. En aquest cançoner que refà, idealment, la vida d’un home —d’un home que ha patit i que no professa idees gaire esperançadores respecte al nostre pas per la terra—, les poesies finals sobre la mort, magnífiques, aporten una mena d’accents conclusius, però curiosament no pas més foscos. La mort, al cap i a l’últim, representa un alliberament. El jo només demana a la Desconeguda que no vingui de cop sobte, que es faci anunciar: “El pas immens no sigui / precipitat. / Tan sols al pensament d’una mort sobtada / la sang se’m gela tota. / Oh Mort, no m’arrabassis, / ans de lluny anuncia’t / i a tall d’amiga pren-me / com el darrer de tots els meus costums”. Gairebé hi ha més tendresa en aquests versos postrems que en tots els que hem llegit fins a arribar aquí.

I, tot i això, l’estiu ha cremat amb fúria en el seu temps. I el país natal, amb tota la seva herència adversa, continua al mateix lloc, símbol poderós, immutable. I, de l’un i de l’altre, el poeta ens n’ha llegat imatges i metàfores d’una bellesa rotunda, vivificadora: “Ningú no pensa o s’imagina / el que val per a mi / aquest terròs matern que sobrevolo / com un desconegut, com un traïdor”.

[Foto: Paolo Monti, 1957 - font: www.nuvol.com]