Hi ha nació més enllà de la llengua?

Escrit per BERNAT TRESSERRAS

Catalunya és una nació. Aquesta afirmació encapçalava el preàmbul de l'estatut que va aprovar el Parlament i posteriorment va ser votat en referèndum. 120 diputats de 135 van votar pel reconeixement nacional de Catalunya abans que el Tribunal Constitucional subvertís aquesta voluntat majoritària i la rebaixes a nacionalitat històrica sense caràcter jurídic.

El debat sobre què és i què no és una nació és un debat interessant però extremadament bizantí i deixa d'interessar-me quan va més enllà de la màxima "és nació qualsevol col·lectiu que se'n consideri". Per mi la nació catalana no té una legitimitat d'origen fruit d'un passat històric concret, una cultura o una llengua, elements que han sigut importants en la forja de la seva identitat col·lectiva i ho són també per mi. La seva legitimitat rau en la voluntat majoritària dels seus ciutadans de reivindicar-se com a membres de la nació catalana. Res més i res menys. Els motius que duen a cada un d'aquests ciutadans a sentir-se membres d'una mateixa nació són molt diversos i cal respectar-los i vindicar-los tots.

El debat sobre per què ens considerem una nació si que m’interessa i no és gens menor, ja que la definició del mateix ens pot situar en una posició defensiva o bé en una posició de força.

Aquesta setmana s'ha parlat molt de la situació i del futur del català arran de l'emissió d'una sèrie a TV3 on el castellà té un pes preponderant. Aquest és un debat molt interessant del qual no opinaré, ja que el que més m'interessa de la polèmica no és l'objecte de debat sinó allò que s'amaga darrere seu.

Fa forces anys que darrere del debat lingüístic s’hi amaga també el debat nacional. Debats com els de l'oficialitat de la llengua en una eventual República catalana o l'ús del català a l'espai públic són en realitat discussions sobre qui som i què volem ser.

L'assimilació de llengua i nació com una mateixa cosa és molt pròpia de la nostra tradició política. Es tracta d'una sinonímia força natural tenint en compte que és probable que sense la recuperació lingüística i cultural que va suposar la Renaixença durant el XIX no hi hagués hagut posteriorment l'auge del catalanisme polític i potser avui no existiria la nació catalana.

És indubtable que durant els períodes més foscos del nostre passat la defensa de la llengua ha sigut també la defensa d'una idea de nació que és el que ens ha conduït on som. Renegar del passat és un exercici injust i miop, però vindicar el passat no ha de voler dir encadenar-s'hi. Que la llengua hagi configurat la nostra identitat durant el passat no ens hauria de conduir indefectiblement a la conclusió que també ho farà en el futur.

Si el factor determinant per mantenir la nostra identitat nacional és exclusivament la llengua, com diuen alguns, podríem tenir un problema. Que el català recula és un fet estadístic que semblen corroborar tots els estudis que s'han fet els darrers anys. El català per la seva dimensió conviu amb dificultats en un entorn globalitzat on la cultura de masses està cada cop més hegemonitzada per 4 o 5 llengües que han esdevingut franques i entre les quals no hi ha el català i si el castellà.

Si la nació catalana depèn de la llengua catalana i la llengua està en risc, semblaria evident que la nació està en risc.

No obstant, crec que la nació catalana no està en risc i que la identificació dels ciutadans catalans amb un univers simbòlic propi i una cosmovisió que els porta a identificar-se com a membres d’aquesta nació va molt més enllà dels usos lingüístics quotidians. I crec que és bo que així sigui.

El problema del català no és gaire diferent del que tenen el 99,9% de llengües parlades al món. Un problema demogràfic i si se'm permet darwinià. En un món de més de 7.000 milions de persones interconnectades gràcies a internet i on l'anglès, el xinès, l'àrab o el castellà tenen marcats culturals mil milionaris és complicat que les llengües de dimensió menor puguin competir. El cas del català es veu agreujat a més pel fet de no tenir un estat que el defensi però això passa igualment en la majoria de llengües.

La perspectiva de construir un estat amb una dimensió superior a l'andorrà que promocioni i defensi el català és una de les millors propostes per a garantir unes perspectives de futur solides per la llengua, però, perquè això esdevingui, primer s'ha de constituir aquest estat i això podria no passar si pel camí es debilita o s'empetiteix el caràcter nacional de Catalunya.

Molts independentistes pensen que si es perd la llengua, es perdrà també la nació. Aquest no és un plantejament exclusiu de l'independentisme. Bona part de la lluita cultural que partits espanyolistes com ara ciutadans han desenvolupat posant al centre de la diana el model d'immersió lingüística o el sistema català de mitjans parteix de la tesi que la llengua és l'element vertebrador de la identitat nacional catalana i que morta aquesta l'assimilació al marc nacional espanyol serà inevitable. Aquesta és una hipòtesi possible, però ni molt menys segura. Dic més, totes les nacions que s'han independitzat de l'estat espanyol, a excepció de Filipines, ho han fet un cop s'havia produït la substitució lingüística efectiva i el castellà havia esdevingut la llengua oficial i majoritària del nou estat independitzat, que malgrat tot s'ha revestit d'una simbologia nacional pròpia amb les corresponents banderes i himnes. Ha passat en totes les repúbliques americanes excolònies espanyoles i parcialment a Guinea Equatorial. Cas a banda és el del Sàhara sotmès a una pressió asfixiant per part del Marroc.

I no cal anar tan lluny, podem trobar exemples de nacions resilients a la pèrdua de la llengua a l'entorn europeu. Irlanda s'ha recompost nacionalment a la pèrdua del gaèlic a través d'una forta identificació religiosa. Els austríacs han pogut construir una nació a través de l'estat després de la segona guerra mundial, i tot i no renunciar al seu llegat germànic han creat nous elements aglutinadors. Israel és una nació que no només s'ha construït un cop perduda la llengua sinó que és a través del procés de reconstrucció nacional i la creació de l'estat com s'ha pogut recuperar la llengua pràcticament desapareguda.

No crec que ningú pugui negar el caràcter nacional de països com Mèxic, Cuba, Haití, Estats Units, Canada, Irlanda, Camerun, Austràlia, Taiwan o Surinam, malgrat que totes aquestes nacions han assimilat la llengua pròpia de l'estat del qual s'han independitzat.

Tampoc se m'acut un patriotisme més exacerbat que el dels Argentins quan miren un partit de la selecció de futbol o quan van a la guerra contra una potència militar com la Gran Bretanya per defensar la sobirania d'unes illes remotes de l'Atlàntic sud.

Catalunya té tants elements com qualsevol altra nació del món per cultivar un sentit de pertinença o patriotisme cívic que li permeti reforçar la seva condició nacional i en conseqüència reivindicar-se com a subjecte de sobirania.

En cap cas pretenc restar valor al paper de la llengua com a element d’integració i identificació. Crec que la defensa del català ha de ser una prioritat per ciutadans i administracions, ja que segurament és l’aportació més rellevant que aquest tros de la mediterrània ha fet a la cultura universal, però si Catalunya vol solidificar la seva condició nacional, és molt important que treballi tots els seus elements aglutinadors i que busqui factors d'identificació propis més enllà dels que ens han permès construir la idea de nació cultural al llarg dels darrers segles.

Preservar la llengua hauria de ser un deure per tots aquells que la sentim pròpia, però vincular aquesta empresa, difícil i necessària, a la construcció nacional des d'una perspectiva «Conditio sine qua non» podria ser un mal negoci per la llengua i per la nació.

[Font: www.racocatala.cat]