Primera documentació: 14/10/2008| Tipus | manlleu del francès |
| Contextos | El passejant de la Rambla no era el flâneur dels bulevards parisencs, que deambulava a la recerca d’una aventura imprevista. [El Periódico, 14/10/2008] |
| El simbolisme de la ciutat es corporifica en el flâneur, que no només deambula sense rumb, sinó que busca altres perspectives diferents de les convencionals o de les que el poder proposa. [La Vanguardia, 12/05/2018] | |
| Observacions | En francès, flâneur és el substantiu deverbal agentiu del verb flâner ‘passejar’, però amb un matís afegit: el flâneur no és un simple passejant, sinó que vagareja pels carrers, sense rumb ni objectiu, obert a qualsevol cosa que passi i les impressions que li puguin produir.
També cal tenir en compte que l’ús d’aquesta paraula té una certa aurèola literària, ja que és un personatge literari freqüent en la literatura francesa del segle xix: indolent, murri i que passeja pels carrers de la ciutat (especialment París), tal com es veu a l’obra de Charles Baudelaire (1821-1867), per exemple, en què a més de barrejar-se entre la gent, el flâneur també manté una posició d’observador crític atent. Aquesta característica va ser estudiada després des del punt de vista de la sociologia per teòrics com Georg Simmel (1858-1918), que va veure com la vida a la ciutat adquiria una complexitat creixent que feia que els individus tinguessin una percepció diferent del temps i l’espai, de la llibertat i el benestar. En la mateixa línia, Walter Benjamin (1892-1940) s’hi va referir com a espectador urbà, un producte singular de la vida moderna, que aplicava tant a la destresa analítica obtinguda a partir de llargues passejades com a tot un estil de vida.
|
[Font: neolosfera.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário