Una broma que corre per xarxes fa: “M’escriu per WhatsApp sense faltes d’ortografia i amb els signes de puntuació correctes, i vaig a la cita sense calces”. És un exemple perfecte de les tensions entre registres lingüístics que es produeixen a Internet, un territori tan ubic com nou des del punt de vista de la història de la llengua. El registre formal i l’informal han conviscut sempre en l’expressió oral: sonem diferent amb els amics al bar que presentant un telenotícies. Però, fins fa cinc minuts, històricament parlant, la comunicació escrita ha estat abassegadorament dominada per les normes del llenguatge formal. Fins i tot les cartes, postals i notes personals, el cas clàssic d’informalitat escrita, tenien un pilot de regulacions en comparació amb la jungla de WhatsApp, Twitter i Facebook. De la nit al dia, el registre escrit informal s’ha tornat omnipresent en les nostres vides. Escrivim pitjor o millor des d’aleshores?
Escrit per Joan Burdeus
Millor, segons Gretchen McCulloch, una rockstar de la divulgació lingüística especialista en llengua i Internet que acaba de publicar Because Internet, Understanding the new rules of Language, una reflexió sobre com ha canviat la llengua des que això d’enviar-nos textos entre nosaltres s’ha tornat gratis i instantani. Evidentment, McCulloch sap que rema contra corrent i per això ve armada amb dades. Un dels avantatges d’estudiar la llengua a Internet és que, de material perfectament digitalitzat esperant que una experta en tregui petroli, no en falta. La dificultat rau en el fet de refinar aquest or en brut més enllà de la caricatura carrinclona que identifica la informalitat o l’argot no normatiu amb incompetència lingüística. McCulloch ens diu tot el contrari: Internet no simplifica la comunicació, sinó que la fa més complexa.
L’assumpció del conservadorisme lingüístic és que, si obrim la veda que va tancar Pompeu Fabra i ens deixem al nostre lliure albir, triomfarà la ganduleria. Faltes d’ortografia, sintaxi de preescolar, mots vagues i monosil·làbics… segons el tòpic, la tendència sempre serà cap a l’empobriment. Però McCulloch, que no ha llegit prejudicis, sinó milers de tuits, missatges i comentaris online, ens mostra que això, simplement, no és veritat: “[els usuaris d’Internet] despleguen una barreja d’estils formals i informals per escrit que suggereix que el que fan no és ni una transcripció imperfecta d’un discurs casual ni un intent fallit d’escriptura formal. L’escriptura a Internet és un gènere diferent amb els seus propis objectius, i per assolir aquests objectius amb èxit es requereix una consciència subtilment ajustada de l’espectre complet de la llengua”. El concepte clau és “l’espectre complet de la llengua” o, en altres paraules, que Internet no és una barra de bar o que, en qualsevol cas, parlar a la barra del bar sempre ha estat un art més refinat del que se sol reconèixer.
On la veiem aquesta barreja d’estils? N’hi ha prou amb explorar el timeline dels nostres humoristes de capçalera, des de Maria Rovira a Joel Díaz, per veure què està passant. Per escombrar cap a casa, analitzem el tuit fixat d’Ofèlia Carbonell, violoncel·lista i il·lustre col·laboradora de Núvol: “Your pussy porqueria mon pussy ratafia 🎶“. En aquesta petita obra d’art, observem un exemple paradigmàtic de la complexitat de la qual parla McCulloch elevada a la màxima potència a la qual arriba avui el català tuitaire. Què ha fet l’Ofèlia? Lluny de caure en la informalitat gratuïta barreja d’anglicismes i construcció mandrosa, l’expressivitat i la col·loquialitat del tuit són elaborades a partir d’un domini precís del català: el “mon” del segon pussy, recorre a un arcaisme que contrasta amb el “Your” de la primera part de la clàusula per fer un efecte còmic. La rima entre porqueria i ratafia i el xoc entre els contextos en què pensem en pussies i els que pensem en ratafies reforcen la disrupció, i l’emoji de les notes musicals rebla l’expressivitat del tuit que seria impossible d’aconseguir de manera econòmica sense la icona però, al mateix temps, manté la ironia gràcies a un joc de significats entre emoji i text irreductible a la simple informació “això ho dic cantant”. La piulada de l’Ofèlia requereix un domini de l’idioma i una creativitat que ja la voldrien molts escriptors publicats o, en altres paraules, saber jugar amb la llengua a Internet vol dir saber-ne de llengua a seques.
La tesi de McCulloch és forta: amb la proliferació d’Internet i, per tant, del registre informal escrit perfectament desregulat, no només han aparegut noves maneres de comunicar-se, sinó que tot l’ecosistema lingüístic se n’ha beneficiat. La seva és una visió quasipolítica en què la democratització, l’obertura i la participació sempre sumen a la llengua, i el seu llibre basteix un argument persuasiu. Però el seu optimisme té molt a veure amb què parla de l’anglès. En el cas del català hi ha una situació de llengua minoritzada que ho complica tot i que no em sento capaç d’abordar en aquest article per falta d’espai i coneixement. Ara bé, comptat i debatut, crec que podem sumar-nos a l’optimisme de McCulloch si, a la vegada, entenem que els catalanoparlants tenim un repte afegit. La complexitat i la riquesa salvatges que permeten Internet milloraran el català si -i només si- els catalans redoblem els nostres esforços per fer-lo viu, atractiu i competitiu en els nous espais digitals. Hem de ser bons trencant les normes i, per tant, hem de ser encara més bons dominant-les.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário