Dona de vi, ni a la nit ni al matí

El maig passat, la casa madrilenya Antorcha Ediciones publicava Borracha, un curiós ‘fanzine’ sobre la consideració i la realitat de la dona bevedora al llarg de la història. Raquel Manchado és l’autora de llibret, que inclou nombroses il·lustracions i textos de variada procedència. Hi trobem de tot: des de refranys, cites i vinyetes a fragments d’assajos, memòries, poemes o cançons. El judici a les bevedores ha estat gairebé sempre una reprovació hipòcrita. El moralisme masclista les ha estigmatitzat i culpat per una copa de més que ells es podien permetre amb llibertat.

Marguerite Duras

Escrit per Gerard E. Mur

Borracha beu en general de la cultura popular. Manchado obre el recull amb el fragment del Resumen de Urbanidad para las niñas (1920), de Pilar Pascual de Sanjuán. Es recomana a la dona menjar i beure amb moderació. En el cas que beure sigui un plaer, cal fer-ho sense excedir-se: “En toda clase de personas, y mucho más en las señoritas, son intolerables los excesos de este género”. Ja al Llibre de l’Eclesiàstic de la Bíblia es fa saber la vilesa que amaga una dona beguda: “La mujer que se embriaga és una gran plaga y no podrá ocultar su ignominia”.

Manchado palesa que “les representacions de les borratxes en l’humor gràfic són escasses si es compara amb els centenars d’acudits del borratxo a punt d’entrar a casa, on l’espera la dona amb el corró a la mà”. “El borratxo existeix, la borratxa menys”, resumeix. Recorda aquí a Marguerite Duras, una de les escriptores que ha abordat amb claredat i valentia la relació amb l’alcohol: “Una dona que beu és com si begués un animal, o una criatura”. Se’ns dibuixa al davant una escena “estranya, amb poca intel·ligibilitat”.

Il·lustració de ‘Borracha’

Anne Sexton, Dorothy Parker i Elizabeth Bishop també han creuat dona i alcohol en la seva obra. “He patit una set anòmala”, escriu Bishop al poema A Drunkard. Carson McCullers dedica un passatge d’Illumination and Night Glare –autobiografia inacabada– a l’alcoholisme de la seva mare: “L’alcohol és l’únic camí per la consciència; l’amor, la natura, els somnis i Déu”. Un exemple més el tenim a casa: T’estimo si he begut és el títol amb què Empar Moliner va publicar el 2004 el seu segon recull de contes. Les dones fan saber que també beuen. Com trinca el personatge de Lee Remick (arrossegada per l’home) a Days of Wine and Roses (1962).

Pel que fa a l’humor gràfic, el dibuixant ha representat històricament dones “ridícules i tristes”. La trompa sempre va unida al desamor i a la misèria. Mai treu el cap una borratxera festiva. Les il·lustracions incloses a Borracha –vinyetes d’autors francesos i britànics, sobretot– tracen una dona esmaperduda i agra, amb l’ampolla o la copa a la mà, de nas sempre rogent, sobre acompanyaments reprovatoris. “A quien demasiado festeja, la miseria le da un beso…”. “!Borracha de repugnante gaznate, el comedor ya te está esperando!”. Vinyetes amb missatges burlescos, masclistes, desagradables, en definitiva.

Manchado s’encarrega de buscar referències a l’alcoholisme en diferents enciclopèdies femenines i vells manuals. Consulta, per exemple, un Diccionario de la Mujer de 1963 on tan sols troba mencions utilitàries i domèstiques sobre l’alcohol, que pot servir per desinfectar la pell. O, en menor gradació, per eliminar taques de greix o netejar vidres i metalls. No es contempla la dona embriaga. És ocultada. És vista, com escriu Duras, com “un atemptat contra la naturalesa divina”.

El refranyer català recull també el rebuig i la mofa explícits a la bevedora: “Mai no podreu tenir-ho tot: dona borratxa i vi al bot”. O: “Dona que li agrada el vi, tant és per tu com per mi”. Justament, les conseqüències de la pítima són un capítol suplementari de la dona alcoholitzada. Cervantes fa aparèixer “la mujer borracha” i el efectes de la borratxera a El Quijote: “Es una mujer borracha y antojadiza y, sobre todo, ciega, y así no ve lo que hace, ni sabe a quién derriba ni a quién ensalza”.

Il·lustració de ‘Borracha’.

Manchado inclou, finalment, textos que demostren, a la fi, una entesa franca i ufanosa de la dona amb l’alcohol. En un país que, per tradició, beu considerablement, la cantant de ranxeres Paquita la del Barrio entona –el 1993– que “el vino es mi amigo, / el solo comprende / la horrible tragedia / que enlodó mi vida”. L’escriptora xilena Martina Cañas, autora de Relatos de una mujer borracha, rebla avui el clau: “Según manuales, soy alcohólica. / Según yo, sociable, sedienta, / acontecida y algo ardiente…”.

El ‘fanzine’, en cap cas, trivialitza l’afecció que és l’alcoholisme. Només es vol mostrar amb exemples documentals com ha estat tractada la dona bevedora històricament. La burla, és clar, no soluciona res.

[Font: www.nuvol.com ]