Viatge al centre del progrés

El discurs del progrés és una de les amenaces més perilloses que existeixen actualment per la seva capacitat de concentrar definicions contràries. En nom del progrés, empreses de fusta i mineres talen hectàrees de boscos o comprometen ecosistemes sencers a patir les conseqüències de desastres químics; i també en nom del progrés, organitzacions ambientalistes lluiten contra totes aquestes empreses. Però, en el fons, les conseqüències directes d’aquests desastres queden molt lluny de les nostres vides acomodades i cosmopolites, on només podem reciclar els envasos i llegir amb admiració notícies de la Greta Thunberg per sentir-nos compromesos. A Guerras del interior (Debate), però, el periodista limeny Joseph Zárate recull les històries d’Edwin Chota, Máxima Acuña i Osman Cuñachí, tres habitants de l’Amazònia peruana que han format part del que és alhora una lluita política d’escala mundial i una de personal per la preservació de la seva llar.

Joseph Zárate | Foto: Mario Segovia

Escrit per Carlota Rubio

A Guerras del interior, Joseph Zárate combina el rigor periodístic amb una escriptura curada. La inquietud del periodista de narrar la història del seu país, així com la seva participació al Màster en Creació Litèraria de la Universitat Pompeu Fabra, van ser el que van empenyer la creació d’aquest llibre, en el qual la intenció de dotar el periodisme de literatura es revela en coses tan subtils com la frase de descripció física que acompanya cada persona que introdueix a la història. Els estils periodístic i literari es combinen per oferir un retrat rigorós alhora que complex psicològicament, fet que desperta l’empatia del lector quan comprèn els conflictes i contradiccions dels protagonistes. Les tres cròniques que componen el llibre, ‘Madera’, ‘Oro’ i ‘Petroleo’ (per cert, guanyadores del Premi Ortega y Gasset 2016 i el Gabriel Garcia Márquez 2018) relaten històries personals aïllades però alhora paral·leles, en les quals la preservació de la llar dels protagonistes posa pals a les rodes de grans taurons empresarials emparats per la narrativa de la modernitat, que no deixa de ser la de la fucking money de la qual no deixem de parlar últimament.

Edwin Chota (“sonrisa amplia, exagerada, contagiosa, con un agujero visible por la falta de uno de los dientes delanteros”), líder de la comunitat amazònica dels asháninkas, va morir assassinat a bales l’any 2014 (presumptament) a mans dels “madereros” (traficants de fusta) contra els que va passar la vida lluitant. Dic presumptament perquè el cas encara ara resta obert i oblidat. Les comunitats indígenes com la dels asháninkas es troben doblement desemparades davant la tala il·legal dels seus boscos. D’una banda, perquè la indústria fustera és una de les fonts econòmiques més importants del Perú: el 80% de la producció de fusta que s’exporta del Perú prové de la tala il·legal. Per altra banda, com diu Zárate, “lo que no está en un mapa no existe”. Poques d’aquestes comunitats, tot i habitar els boscos des de temps immemorials, estan reconegudes i, per tant, no tenen cap tipus de poder legal sobre les seves terres.

Diuen que el Perú és un captaire assegut sobre un banc d’or. Aquesta dita ressona constantment en la història de Máxima Acuña (“mide menos de un metro, pero carga piedras de casi el doble de su peso sobre la espalda y destaza un carnero de cien kilos”). Acuña ha passat gairebé tota la seva vida lluitant contra la minera milionària Yanacocha, qui vol fer-la fora de casa seva a Cajamarca per furgar la terra en cerca d’or. De forma implícita, Zárate retrata a partir del litigi entre Acuña i Yanacocha la vanitat humana: gairebé tot l’or que s’extreu al món acaba en joies i lingots, és a dir, en objectes inútils.

La fotografia que es va fer viral d’Osman Cuñachí

Osman Cuñachí (“once años, flaquito como un cable, camiseta desteñida de Spiderman, piensa mudarse a la ciudad para estudiar arquitectura”) es va convertir en la cara visible de la lluita ambiental de casualitat. És el protagonista d’una fotografia que l’any 2016 es va fer viral com a denúncia del desastre químic que va provocar el vessament de la companyia estatal Petropelú al riu on la seva comunitat (l’awajún) acostumava a nedar i pescar. Arran d’aquest desastre, l’empresa va pagar alts sous als awajún (nens inclosos) a canvi d’endinsar-se al riu per a recollir les restes de petroli, fet que ha provocat múltiples malalties a posteriori.

Els elements naturals protagonistes de les tres històries de Zárate, no per casualitat, representen un viatge al centre de la terra, creant un discurs conjunt de denúncia al nucli de la humanitat, regit per la cobdícia. Més enllà de les històries personals de Chota, Acuña i Cuñachí, aquestes cròniques deixen el malestar de qui llegeix sabent que la derrota ja està escrita amb antelació pel déu del Progrés. Persones com ells tres poden aconseguir victòries personals de gran valor, sí, però les comunitats com les seves juguen en un tauler de joc completament aïllat del que s’està jugant al món sencer, amb unes regles, valors i imaginari diferents. Zárate no cau en la victimització gratuïta de personatges heroics, sinó que reflecteix a partir d’ells tres les contradiccions que viu un país que es vol projectar al Primer Món a costa de perdre la seva ànima.

[Font: www.nuvol.com]