quarta-feira, 22 de novembro de 2017

Quítxues: el moviment perpetu


El quítxua és la llengua comuna d’alguns dels pobles indígenes de la serralada dels Andes, a Sud-amèrica. Al Perú, el país amb més parlants, és l’idioma originari majoritari. Allí, entre els anys 70 i els 90 del segle passat, l’economia, la cerca d’oportunitats i la violència generaren grans moviments de persones de les muntanyes a Lima i a altres ciutats costaneres. A Catalunya, s’estima que diversos milers de persones parlen aquesta llengua.


                      Erika Ibargüen a Mataró, la ciutat on viu. ImatgeGabriela Cuadros 


Escrit per MATILDE GORDERO-MORENO


¿Podemos aspirar a ser un gran país cuando las mayorías 
somos tratadas como sirvientes por el gran delito 
de nuestra piel y nuestro origen?

Marco Avilés, No soy tu cholo


—Com has aconseguit casar-te amb el senyoret? —li preguntà una veïna de la seua sogra.

L’any 2000, Erika Ibargüen acabava d’arribar a Barcelona. S’havia casat uns mesos abans amb un català a Arequipa, la ciutat on s’havien conegut i on Erika havia crescut. Els seus sogres mai no havien posat en dubte l’autenticitat del seu vincle afectiu, però la veïna sí que ho va fer:

—Conec moltes peruanes i totes cuiden avis o netegen culs —li digué al peu de l’escala.

No s’explicava com s’ho havia fet Erika. Tampoc no sabia res de la seua vida. No sabia que havia conegut el seu home al cibercafé que ell administrava, ni que ella era arquitecta, ni que el despatx que fins llavors havia tingut al Perú era molt pròsper, tant, que havia estat la principal font d’ingressos de la parella. No sabia que havien decidit mudar-se a Barcelona, l’urbs natal d’ell, perquè el fujimorisme havia posat Erika en el punt de mira, ja que es rebel·lava contra la corrupció, contra les comissions que calia pagar als ajuntaments en els concursos per a adjudicar projectes. Així que, a contracor, deixant pares i amics enrere, feren les maletes.

A finals dels anys 90, el poder del president de la República del Perú, Alberto Fujimori, s’havia estés com una taca d’oli. En una dècada, entre altres accions que més tard el portarien davant de la justícia per violacions de drets humans, tancà el Parlament i concentrà els poders legislatiu i judicial. Per tots eixos delictes, l’exmandatari fou condemnat a més de 30 anys de presó, on viu des de 2007.

Erika entengué la imatge que la veïna de la seua sogra s’havia fet d’ella: dona, immigrant, sudaca. La mateixa que s’han fet moltes de les persones amb qui ha tingut relació des que va arribar, la mateixa de la qual ha sigut víctima un compatriota seu que té un bar:

—Abans tenia un altre local i contractà un cambrer d’aquí. Pots creure’t que els confonien? Donaven per fet que ell era l’empleat! —exclama, indignada—. A mi també em passa. Cal que treballes el doble o el triple que la persona que seu davant teu. Sempre has de demostrar més experiència, esforçar-te més. I si ets una dona, encara és més complicat. T’has de defensar constantment.

Gran part de la conversa girarà entorn d’eixe tema: la discriminació i el racisme. A Mataró i a Arequipa, a Barcelona i a Lima.

—I saps què? Que els qui suportem açò som els de les muntanyes, els cholos, els indígenes o mestissos. Amigues meues de Lima, blanques, se n’han tornat perquè no podien més. Allà, pel seu color de pell, són algú. Ací, són com jo, sudaques. I sempre —recalca—, sempre, cal tenir algú al darrere. Jo he tingut una sòcia molts anys i això m’ha ajudat enormement, si no... Els meus clients es posaven nerviosos quan els anava a veure amb la meua trena i el meu ponxo, que, per cert, és una peça de roba d’origen quítxua. A més, els desconcerta el meu accent, que no és com el d’un peruà que tinga com a llengua materna l’espanyol.

Erika no és invulnerable, però tampoc no és la primera vegada que ha hagut de fer front a la discriminació pel seu color de pell, per la seua procedència. De menuda, ja ho experimentà al Perú.

El racisme: el llegat de la colònia

En el seu últim llibre, l’escriptor peruà Marco Avilés transcriu una conversa en què mira de fer-li entendre a un conegut què vol dir cholo:

—Allà, al meu país, ens diuen cholos als mestissos, als que tenim de blanc i d’indígena, als que baixem des de les muntanyes a la ciutat.

Hui dia, al Perú, cholo és un insult, un terme despectiu. Té molts sinònims: serrà, indi, mesclat, marró, chuncho, alpaca, brut, color porta.

El sociolingüista peruà Luis Enrique López explica que la discriminació i el racisme són fenòmens encara comuns, pràcticament, en tota l’Amèrica Llatina. Ell és professor a la Universidad Mayor de San Simón de Cochabamba, a Bolívia. Especifica que hi ha diferències entre països, però que la condició colonial segueix vigent arreu.

Des de fa un parell d’anys, però, el racisme s’ha fet més visible i és un tema de debat recurrent als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, en el món acadèmic i en la literatura. En aquest context, moltes víctimes d’aquesta discriminació miren de reapropiar-se del terme. Marco Avilés, autor de No soy tu cholo, creu que si s’ho diu ell mateix, l’insult ja no té sentit.

I els ‘cholos’ baixaren de les muntanyes

Freddy Chalco, com Erika Ibargüen, és natural del departament d’Ayacucho, al centre-sud del Perú. Té 52 anys i fa 27 que viu a Barcelona. Nasqué a Puquio, un poble del sud d’Ayacucho. Quan acabà l’educació secundària, es traslladà a Ica, la ciutat més propera on podia estudiar, en la costa.

El Perú es divideix en tres zones totalment diferents: la costa, amb Lima com a estendard; la serralada, els Andes i la selva, l’Amazònia. Qualsevol guia de viatges ho fa constar des del principi. Qualsevol turista ho percep des que hi posa un peu.

Erika, com Freddy, migraren per estudis. En el cas d’ella, marxà amb tota la seua família, de menuda, per cursar la segona part de l’ensenyament primari.

—El meu marit i jo volíem que les xiquetes progressaren, que foren algú —recorda Teodora Pomarino, la mare d’Erika—. Anàrem a Arequipa perquè el meu home tenia família allí i una casa que son pare havia comprat en el seu moment.

Moltes de les famílies que migraren en aquells anys de les muntanyes a les ciutats per motius econòmics o educatius —la violència arribaria més tard— abandonaren les seues tradicions i canviaren molts dels seus hàbits. Inclús, alguns deixaren de parlar quítxua als seus fills.

—El meu home i jo continuàrem parlant quítxua entre nosaltres, però sempre dins de casa. I deixàrem d’usar-lo amb les xiquetes, volíem que l’oblidaren —reconeix Teodora.

—Pensàveu que no us enteníem —li recorda Erika—, però sí que ho féiem. A més, de portes a dins escoltàvem música andina i el pare ens explicava històries i llegendes.

—Ens obligaven a parlar espanyol —continua Teodora—. La família del meu marit i l’entorn em pressionaven. A l’escola on les portàvem, per exemple.

—Era una escola de choles, però ens educàvem com a senyoretes —ironitza Erika— i això volia dir no parlar quítxua. Ser indígena és motiu d’humiliació, no ets res. No obstant això, nosaltres ho teníem més fàcil que altres, perquè el nostre color de pell és prou clar, per la part blanca de la família del meu pare.

Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i professora de Lingüística de la Universitat de Barcelona, constata que el més important per a la supervivència de la llengua és que s'use i es transmeta, que la transmissió és clau perquè si s'interromp, és molt difícil recuperar la llengua. Alerta que de les llengües amenaçades actualment, més de la meitat ja s'han deixat de transmetre i que això les condemna a l'extinció.

Segons el ministeri de Cultura del Perú, a començaments del segle XX, el 60% de la població parlava quítxua, però a principis del segle XXI, només ho feia el 15%. D’acord amb l’últim cens, és la llengua originària més parlada al país, amb prop de tres milions i mig de parlants, almenys un terç dels quals viu en espais urbans.

El sociolingüista Luis Enrique López assenyala que la majoria dels parlants de llengües ameríndies són bilingües, però destaca un fet paradoxal: la societat estigmatitza el bilingüisme indígena. És a dir, que s’aprén el castellà per a desaprendre el quítxua. És un bilingüisme, explica, que resta. En contraposició, opina López, el bilingüisme de les elits —sumar altres llengües a l’espanyol que ja parlen— sempre suma. En eixe cas, sí que es considera que els individus enriqueixen el seu capital lingüístic i cultural amb la possessió d’un idioma més.

Terrorisme i coerció

La historiadora peruana Maritza Villavicencio comparteix la visió que el racisme cap a la població indígena començà durant la colònia i continuà durant la República, creada en 1821. Explica que el fenomen s’exacerbà en Lima i en altres ciutats arran de les onades migratòries que es produïren entre la dècada de 1970 del segle passat —a causa d’una crisi del camp— i la de 1990 —per la violència terrorista de Sendero Luminoso i la coerció per part de l’Estat.

Per un costat, explica Villavicencio, els terroristes extorsionaren les camperoles i atemptaren contra la vida de les seues líders. En algunes zones de la serra central, on es troba Ayacucho, les dones indígenes eren assassinades i violades. Els seus familiars barons desapareixien. Qualsevol dona indígena era sospitosa de terrorista i aquest prejudici se sumà al racisme preexistent, reforçat per la precarietat econòmica.

Per la seua banda, continua, el govern de Fujimori, a través de programes estatals, les manipulà i va fer que perderen la seua autonomia. És el cas del Programa de Planificación Familiar, que en quatre anys esterilitzà 272.028 dones i 22.004 homes. La majoria eren de comunitats indígenes en zones rurals. Milers d’ells han declarat que els esterilitzaren sense el seu consentiment informat. Ara, iniciatives com el Proyecto Quipu els donen veu.

L’informe final de la Comisión de la Verdad y la Reconciliación del Perú xifra en 70.000 les persones que moriren o desaparegueren en el conflicte armat intern. La mare de Teodora, àvia d’Erika, va ser una d’elles.

—La mataren els terroristes —explica Erika.

—Es mirava malament les persones que tenien una economia més elevada —apunta la Teodora.

—Economia elevada volia dir tenir quatre vaques més que el veí —s’indigna Erika—. No calia tenir un poder adquisitiu molt alt perquè et posaren en el punt de mira. La meua àvia era humil, però s’havia dedicat al comerç i tenia més animals que altres persones.

Teodora té reconegut l’estatus de víctima del terrorisme. A causa de la violència, especialment cruel a la serralada, deixaren d’anar a Ayacucho als estius, com havien fet des que s’havien traslladat a Arequipa.

Fes memòria

L’Erika sempre diu el mateix als seus compatriotes que asseguren que no han patit discriminació:

—Fes memòria.

Això mateix va fer Joan Vicens Moreyra per a respondre a la pregunta de si se sentia discriminat a l’escola. Digué que no, que ell no. Però va fer memòria i recordà que de vegades, mig de broma, mig seriosament, alguns xiquets sí que l’havien apartat, a ell i a alguns amics seus amb pares estrangers. Així que potser sí que s’havia sentit discriminat.

Willman Moreyra és el seu pare, un peruà nascut a Querobamba, departament d’Ayacucho, com les altres dues persones entrevistades per a aquest reportatge. La mare de Willman morí quan ell tenia dos anys i el seu pare, que quedà sol amb 10 fills, es mudà a Lima per tal que uns familiars l’ajudaren en la criança. Willman és el benjamí.

Abans de la conversa amb Joan Vicens, Willman havia explicat, davant d’ell, alguns dels moments durs que passà a l’escola, a Lima, i com el seu pare li repetia:

—Mai no oblides la teua essència, d’on véns.

Al principi, no es ficaven amb ell. La discriminació començà vora els 9 anys.

—Volia passar desapercebut, però no podia canviar les meues faccions, ni el meu lèxic, ni el meu accent —reflexiona—. Jo parlava quítxua des que havia nascut. No era tan senzill adoptar el castellà en tots els àmbits. Dir que venies de la província era roín. Em posaven malnoms. M’arribaren a dir choloman. Per a un xiquet, això és tràgic.

Mai no es va atrevir a explicar-li-ho a son pare. Tenia por. O vergonya. No ho sap. Però no va caler dir-li res:

—Em deia una vegada i una altra que la meua cultura em corria per la sang i que això no ho podia canviar. Que no acceptara, enlloc, la discriminació.

I Willman començà a defensar-se.

—Quan m’atacaven, jo els deia que d’on es pensaven que venien ells, que si analitzàvem els seus cognoms, ells eren tan provincians com jo. Molts dels seus pares també venien de les muntanyes, com el meu, però havien tallat qualsevol vincle amb el seu origen. Nosaltres, no. Arran de les converses amb mon pare, comencí a entrar en qualsevol casa sense abaixar el cap. Hi havia migrants que deien: jo sóc limeny. Però mai no ho seràs.

A casa, parlaven quítxua des que sempre. I encara és la llengua de relació amb els seus germans.

Freddy Chalco assegura que a Catalunya ha sentit discriminació, sobretot, per part de compatriotes seus, una extrapolació del choleo de la societat peruana.

—Per fer-hi front, cal preparar-se —afirma—, tenir bagatge intel·lectual. L’educació és clau. S’ha d’estar aprenent tota la vida. Quan m’ataquen, els demane: De què vols parlar? De política, de música, de geografia?

Tu ets maca”

—Tu ets maca.

A Erika la posa nerviosa que li diguen això.

—Saps per què em diuen que sóc maca? Perquè tinc la pell més clara que els indígenes sense ascendència blanca. Llavors, la meua cosina d’Acocha no pot ser maca? També és una forma de discriminació.

Des de ben menuda, ho ha escoltat:

—A Arequipa, a ma mare li deien que tenia dues filles molt maques. És clar, tenia dues xiquetes blanquetes!
Erika reconeix que malgrat la discriminació per ser serrana o chola, no tindre la pell molt obscura li donà privilegis al Perú. L’escriptor Marco Avilés afirma que la pell blanca és un símbol aspiracional, malgrat que al país coexisteixen un ventall de tonalitats de pell que van del canella al negre, del blanc al marró. I cada color és un pas cap a dins o cap a fora de la societat.

—Aquí em diuen que sóc maca, però això no m’ha aïllat de comportaments xenòfobs en la meua feina o en l’escola dels meus fills —diu Erika—. Quan vaig arribar, em preguntava constantment: qui sóc? Em qüestionava la meua identitat. I va ser clau veure que necessitava aprendre català. Pensí que no podia aprendre català i haver deixat de banda el quítxua.

Començà a aprofundir en les seues tradicions, a llegir, a escoltar més música andina. A vestir-se com a quítxua, a fer-se una trena llarga, a viure plenament la seua identitat. I ja quan sa mare enviduà i se’n vingué a viure amb ella, reprengué l’idioma.

La lingüista Carme Junyent explica que aquest és el cas de moltes persones parlants de llengües subordinades que vénen a viure a Catalunya. Molt sovint s'estableix la simetria del català i el castellà amb la llengua subordinada i la llengua oficial dels seus llocs d’origen i això provoca un efecte d'emmirallament. Per això considera que és tan important adreçar-se en català als desconeguts, ja que es projecta un missatge alliberador que els anima a fer el mateix en la seua llengua.

Junyent aclareix que no totes les persones migrants reaccionen igual, però que aquest fenomen és força habitual. Segons aquesta especialista, sovint és una idealització, no sempre respon a la tradició real, però és una manera d'incorporar-se en la societat d'acollida. Hi ha evidència que, en general, les persones que tenen clars els seus vincles amb la comunitat d'origen s'incorporen millor. És a dir, que lluny de crear guetos, permet fer aportacions creatives en el lloc de destí.

Freddy Chalco emigrà a Barcelona perquè li oferiren formar part d’un grup de música llatina. Ell toca la guitarra i el charango. Des que va arribar, en 1990, ha estudiat cicles formatius, estudis universitaris, ha exercit professions sanitàries diverses, ha creat associacions i ha fet molta música.

En un dels viatges que va fer al Perú, es quedà més temps del que havia previst i això li va permetre aprofundir en la música llatina, actualitzar-se. Estava desfasat i es va endinsar novament, de ple.

—El huayno és el gènere més conegut —explica Freddy—. És un cant de lament, trist. Hi ha pocs que siguen alegres. Són diferents segons la zona. Acostumen a ser en espanyol, però també n’hi ha en quítxua. El huayno s’ha imposat a tot Sud-amèrica. En especial, el huayno d’Ayacucho, on és especialment sentimental, atesa la història tràgica de la regió. M’omple d’orgull que peruans de la costa ploren amb els meus huaynos.

Li va costar integrar-se?

—Quan arribe a un lloc, m’oblide de la resta. Faig la vida que fa la gent del meu voltant. M’ha passat aquí i les temporades que he tornat al Perú. No mire enrere.

Costa de creure, però. Aprén, ensenya i difon música andina. Toca amb altres músics. Aprén, ensenya i difon el quítxua a Sants, a Barcelona, a Catalunya. Creà el Centre Rimasun amb una amiga lingüista i un amic historiador. Ell volgué saber més i millor i es llicencià en Educació Social per la UNED. Tenen convenis amb institucions, amb associacions, pertanyen al Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Està en procés de creació d’una altra agrupació. Imparteix tallers. Ajuda músics, participa en videoclips. És la persona de referència del Consolat del Perú a Barcelona quan algú demana pel quítxua, una llengua que, segons fonts associatives quítxues, té uns pocs milers de parlants a Catalunya. Bé que, com passa amb el cas de l’amazic, la manca de prestigi de la llengua pot provocar un efecte d’ocultació entre els seus parlants.

Willman, com Erika, també va aprofundir en la seua identitat quan feia uns anys que havia arribat, en el seu cas, a Esplugues de Llobregat, buscant oportunitats al costat de la seua excompanya, la mare de Joan Vicens. I com Freddy, el seu camí va ser la música, que ara combina amb la professió de lampista.

—Jo volia portar el quítxua arreu del món —sosté Willman— i que quan el meu fill escriguera el nostre cognom a Internet, trobara alguna cosa important.

Willman i Joan Vicens Moreyra, a Saragossa, durant la gravació d'un videoclip / Imatge: José Correa Correo.

I ho ha aconseguit. En 2014, formà el Duo Moreyra amb el seu fill. A Google, aquestes dues paraules posades entre cometes generen més de 800 entrades. Acaben de gravar el videoclip d’una cançó sobre futbol i identitat que ha coincidit amb la classificació del Perú per al Mundial de Futbol de Rússia, el 2018.

La força dels pobles

El quítxua és la llengua materna d’un conjunt gran i divers de poblacions andines que, com explica la Base de Datos de Pueblos Indígenas u Originarios, agrupa un seguit d’identitats com ara els chankas, els huancas o els q'eros, entre d’altres.
Segons les dades del ministeri d’Educació del Perú, es parla quítxua a set països d’Amèrica del Sud: Perú, Bolívia, Equador, Colòmbia, Argentina, Xile i Brasil. S’estima que té entre 10 i 12 milions de parlants, segons explica Luis Enrique López.

Mentre que alguns experts consideren que és una única llengua, altres es refereixen al quítxua com una família d’idiomes. El sociolingüista Luis Enrique López corrobora aquesta situació, però subratlla que sovint, l’actitud cap a una llengua i aspectes com l’opressió idiomàtica o la condició colonial determinen la definició de llengua.

Exposa que hi ha dos grans variants, el quítxua I i el quítxua II, però que només afecten el quítxua que es parla al Perú. I els parlants de totes dues variants poden tenir greus problemes per entendre’s. En la resta de països, explica López, les variants són intel·ligibles entre elles. Curiosament, és al bressol d’aquesta llengua andina on hi ha les diferències més grans.

Quan se li pregunta per les particularitats del quítxua, el primer que ressalta és la percepció del temps i espai. Així, per exemple, per a un parlant de quítxua, el passat se situa davant i el futur, darrere. Segons la lògica andina, el passat, ja viscut, es pot veure al davant, mentre que el futur està per venir, és desconegut i per tant, està al darrere.

N’hi ha altres. Quan un quítxua narra una història que algú li va explicar, ha de marcar discursivament i gramatical “que així ho diuen o relaten”. Solament és possible afirmar categòricament que alguna cosa va ocórrer o ocorre quan la persona ha tingut o té una participació directa en l'acció.

Quant al sistema vocàlic, el quítxua té tres vocals —a, i, o—, però en una de les varietats peruanes, per exemple, té més consonants que el castellà.

Hi ha paraules que l’espanyol ha adoptat del quítxua? Unes quantes: canchacarpapita (corda o a una soga), caucho i moltes altres que fan referència a la flora i a la fauna autòctones, com ara papa. Només al castellà de la península Ibèrica pren la forma de patata.

L’expressió preferida de l’Erika en quítxua és ampullaicuy, que vol dir “ací estic”. S’utilitza quan hom arriba a un lloc nou, quan visita algú. És una manera de saludar i demanar permís per entrar-hi. A Willman li agrada com sona sumaq waytytay, “flor bonica”. És el títol d’una de les seues cançons. Li agrada, explica, perquè la flor també simbolitza la dona. Si ha d’escollir, Freddy es queda amb llaqtakunapa kallpan, “la força dels pobles”. Per què?

—Perquè el Perú profund té una força innata.





[Font: www.nationalia.cat]

Sem comentários:

Enviar um comentário