sexta-feira, 11 de agosto de 2017

Un panorama de la literatura francesa del segle XX

Lectura de Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, un dels llibres que m’havia reservat per a aquestes vacances d’estiu. Escrit el 1948 i revisat el 1957, és una aproximació crítica de gran categoria a la literatura francesa des del 1930 al 1970, amb síntesis excel·lents sobre Bernanos, Malraux, Céline, Sartre, Camus, Genet, Bréton, Aragon, Michaux, Artaud… El primer capítol, titulat Les derniers classiques, està dedicat a Proust, Valéry, Gide i Claudel. Picon diu de Proust que ha deixat una obra que és per al segle XX el que els Essais de Montaigne van ser per al XVI: una summa de la reflexió humana alhora que un exemple d’art perfecte. 

Gaëtan Picon (1915-1976), juntament amb Erich Auerbach i Lionel Trilling, és un dels meus crítics de referència. La seua contribució a la Histoire des littératures, dirigida per Raymond Queneau i publicada per Gallimard en tres gruixuts volums, ha estat impagable per a les meues classes de literatura universal. L’estil de Picon és sec i precís, dens, concentrat, sense palla. Picon no exposa informacions prèviament recopilades. Tot el que escriu ha estat profundament meditat. La crítica literària era per a ell, sobretot, un exercici d’intel·ligència. 

Mentre llegia aquest Panorama no podia deixar de preguntar-me fins a quin punt tots aquests autors revisats per Picon són llegits, encara, per qualsevol lector culte. Eren els referents literaris actuals, immediats, de la generació de Fuster o de la del meu pare. Quanta gent té avui el francès com a llengua de lectura habitual?



[Font: laserpblanca.blogspot.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário