L’australià Barrie Kosky inaugura amb èxit el festival alemany amb una brillant nova producció de l’òpera ‘Els mestres cantaires de Nuremberg’
 |
| El baríton alemany Johannes Martin Kränzle, Beckmesser en el muntatge de Barrie Kosky d’Els mestres cantaires de Nuremberg. |
Ja ho va dir Katharina Wagner, directora del festival, en la roda de premsa prèvia: aquest any, per variar, no hi ha polèmiques a Bayreuth, la qual cosa ha permès centrar l’atenció en la magnífica nova producció de l’òpera Els mestres cantaires de Nuremberg amb direcció d’escena de Barrie Kosky, una estrena rubricada per ovacions quasi unànimes.
La tria de Kosky era una aposta força segura atès l’èxit de la seva gestió al capdavant de la Komische Oper de Berlín i la realització de muntatges aclamats a mig món com La flauta màgica vista també al Liceu. Però en la trobada amb la premsa Kosky confessava la seva reticència inicial davant una obra de la qual admira la música (tot i que, segons ell, no passaria res per escurçar-la una mica), però no tant la temàtica. Davant una òpera escrita per un alemany sobre Alemanya per al públic alemany, què pot dir un jueu australià (per a més inri, el primer director d’escena jueu en la història del festival)? La clau d’accés ha sigut la mateixa figura de Wagner.
Coneguda la passió del compositor per fer tots els papers de l’auca, Kosky i la seva brillant dissenyadora de decorats, Rebecca Ringst (col·laboradora habitual de Calixto Bieito), ens traslladen d’entrada a Wahnfried, la casa del músic a Bayreuth, on Wagner, acompanyat per la seva esposa Cosima, el pare d’ella, Franz Liszt, i Hermann Levi, el director d’orquestra jueu que estrenaria Parsifal, es preparen per recrear la història dels mestres cantaires envoltats de personatges amb vestimenta renaixentista. Però Wagner no serà només el protagonista, Hans Sachs, també és el jove cavaller Walther i l’aprenent David, tres estadis diferents d’una mateixa personalitat proteica, els dos primers units en la seva persecució d’Eva/Cosima. Arraconat queda Levi/Beckmesser, de qui Kosky subratlla amb una plètora de detalls el caràcter d’ outsider.
La sala dels judicis de Nuremberg
El to de comèdia escumejant es veu complementat per les fosques corrents subterrànies que nien a l’obra. Al final del primer acte, mentre el saló de Wahnfried es mou cap al fons de l’escenari, Wagner queda sol en el que es revela com la sala dels judicis de Nuremberg contra els jerarques nazis. I és que el paradís idíl·lic que són Wahnfried i la idealitzada Nuremberg tenen el seu costat negre: l’òpera i la ciutat esdevindran emblemes del nazisme, indrets on l’altre, el jueu, no té lloc. I aquest és encarnat per l’apallissat Beckmesser al final de l’acte segon. Per si no quedés clar, un gegantí cap inflable amb els trets ofensius del jueu etern caricaturitzat pels antisemites (com Wagner) omple l’escenari, deixant l’estrella de David encarada al públic en el darrer acord. El gran, i polèmic, discurs final de Sachs/Wagner sobre el sagrat art alemany esdevindrà un al·legat en defensa pròpia des de l’estrada del tribunal. I la millor defensa és la música, amb una orquestra (de mentida) i un cor (de veritat) abordant l’apoteòsica conclusió abans de tornar a deixar sol un compositor en èxtasi. Quin és el veredicte?
Per dur a terme la seva concepció, Kosky compta amb la plena complicitat de dues veritables bèsties d’escena, Michael Volle i Johannes Martin Kränzle. El primer, fa uns anys un fenomenal Beckmesser a Bayreuth, és ara un Hans Sachs d’una eloqüència desbordant, assaborint amb fruïció cada mot, mentre que el segon defuig la caricatura per revelar tot el desconcert de qui no entén per què és rebutjat pel seu entorn. Walther segueix sent un dels millors papers de Klaus Florian Vogt, Daniel Behle va ser un David de veu fresca, Günther Groissböck un Pogner/Liszt expansiu i Georg Zeppenfeld un luxe com a vigilant de nit, mentre que la decepció va venir de l’opaca Eva d’Anne Schwanewilms. La batuta càlida i transparent de Philippe Jordan va lligar a la perfecció amb el concepte de Kosky, amb cor i orquestra, com sempre, a gran nivell.
Verdi sona a Bayreuth!
La inauguració va ser, un any més, un dels grans esdeveniments socials a Alemanya, deslluïda per una pluja persistent que no va espantar, tanmateix, ni la cancellera Angela Merkel, habitual a Bayreuth, ni els reis de Suècia. El dia abans va tenir lloc un pròleg musical amb dos compositors del tot inesperats a l’escenari del Festspielhaus: Giuseppe Verdi i Alban Berg. El motiu era un concert d’homenatge a Wieland Wagner pel centenari del seu naixement. Diversos solistes, el cor i l’orquestra del festival sota la direcció de Hartmut Haenchen van interpretar fragments d’ Otello i Wozzeck, així com de Rienzi i Parsifal de l’avi del genial director d’escena que va ser, juntament amb el seu no tan genial germà Wolfgang, l’artífex del nou Bayreuth nascut el 1951 de les cendres del nazisme. Com a mínim, l’acte va unir per una nit les nissagues, normalment enfrontades, dels dos germans. Ja ho deia Katharina Wagner, que aquest any no hi hauria polèmiques.
[Fotos: Enrico Nawrath / Bayreutehr Festspiele - font: www.ara.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário