quinta-feira, 9 de fevereiro de 2017

I després de la guerra... Barcelona


Fotogrames de Barcelona, ritmo de un día (1940)
Muntatge de Naranjas de Hiroshima

Barcelona, ritmo de un día
 va ser dirigida per Antonio Román, que pertany a aquell grup de cineastes que van aparèixer durant la República, però que van fer fortuna a la postguerra, com José Luis Sáenz de Heredia o Rafael Gil, i a qui alguns recordaran, sobretot, per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).


Román va acabar el documental l'octubre de 1939, i s'incorporava al catàleg de Cifesa per a la temporada 1940-41. Tant Román com el guionista José González Ubieta fan evident amb el títol quina és la seva font d'inspiració: la pel·lícula de Walther Ruttmann Berlín, sinfonia d'una ciutat (1927). Salvant les distàncies ètiques i estètiques de l'Alemanya de la República de Weirmar, el documental és un exercici d'estil, ritme i muntatge que vol retratar la vida de la ciutat pocs mesos després de l'entrada a Barcelona de l'exèrcit sublevat, el 26 de gener d'aquell mateix any.





Durant prop de deu minuts, la cinta retrata la vida urbana i posa un èmfasi especial en la indústria, la mecànica i tot allò que pot ser un signe de progrés, i en les actituds quotidianes dels personatges anònims que hi surten anant a la feina, al port, passejant per la Rambla i la plaça de Catalunya i divertint-se com anuncien els neons de les façanes dels cinemes i els teatres, evitant qualsevol signe dels estralls de la guerra i de la misèria que va comportar. Res no ha passat durant els darrers tres anys: la Barcelona industriosa i treballadora del tòpic, camina autocomplaent després d'haver-hi posat ordre a cop de bombes i repressió, acompanyant les imatges amb la retòrica d'aquella veu en off dels noticiaris del No-Do, que no ens va abandonar en tot el temps que va durar la dictadura.

I malgrat tot, és una mirada sobre la ciutat, que ens ajuda a descobrir-la; una de les moltes Barcelones construïdes i deconstruïdes al llarg dels temps. Els relats, vinguin d'on vinguin, també fan la ciutat i construeixen imaginaris que s'acaben compartint de manera totalment acrítica.







[Font: enarchenhologos.blogspot.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário