El jueu en la política catalana

Por Borja Vilallonga

En les darreres setmanes hem estat testimonis d’un repunt en l’habitual antisemitisme cultural i de baixa intensitat a Catalunya. L’origen va ser la compareixença d’Uriel Benguigui, president de la Comunitat Israelita de Barcelona, a la comissió d’exteriors del Parlament de Catalunya. Això va provocar una reacció irada del diputat de la CUP Benet Salellas contra Benguigui, on el qualificava de «botxí dels palestins», «agent exterior», a més de parlar de les «pressions del lobi sionista». Benguigui venia a dissertar sobre Israel. A partir d’aquí va començar el foc creuat d’articles sobre aquesta qüestió: Xavier Antich amb «La temptació antisemita» al diari Ara; la rèplica de Benet Salellas al Nacional «Mai més, enlloc i contra ningú»; la rèplica a Antich d’Albert Pla Nualart «La temptació sionista» al diari Ara; l’article de Toni Florido al Nacional «Cal ser valent, Salellas»; i l’article de Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia «Agents exteriors».

Tot l’afer debat sobre jueus. Amb poques excepcions, als articles esmentats la figura del jueu ha estat reificada. És especialment notable el procés de reificació que el jueu experimenta a l’article de Pla Nualart. En el fons, encara que tot hagi començat per la presència d’un jueu català al Parlament de Catalunya, es tracta d’un assumpte eminentment gentil i propi de la política catalana. El jueu juga un paper merament secundari. Un cop més, es materialitza la tesi de l’historiador americà David Nirenberg al seu llibre Anti-Judaism. The Western Tradition. Segons Nirenberg, el jueu ha estat emprat com a arma dialèctica occidental de deslegitimació i destrucció d’enemics, rivals i competidors. La presència del jueu en la retòrica occidental serveix l’imaginari de la vilesa encarnada, del deïcida novotestamentari. I a partir d’aquí s’elabora una figura arquetípica útil per destruir idees o individus… gentils—sota l’acusació de judeitzar o ser jueu. Per descomptat, atès que el jueu, aquest altre arquetípic, era una peça viva de les societats europees, va acabar essent dipositari en la carn d’aquesta vilesa i violència.

Portada de “Anti-Judaism: The Western Tradition”, de David Nirenberg. (W. W. Norton & Company)

Catalunya és una societat antisemita, com l’espanyola. Catalans i espanyols no són diferents en això. D’ençà el 1492 que Catalunya i Espanya han estat terres lliures de jueus. Els catalans es van avançar una mica, i al 1391 ja van fer neteges ètniques de màxima brutalitat. A partir de 1492, tot el que s’ha creat al voltant de la figura absent i arquetípica del jueu ha servit per combatre i deslegitimar els ocasionals rivals i enemics que li sortien a un escriptor, teòleg, oligarca, governant o estat de torn. Així, tot l’afer Salellas-Benguigui al Parlament de Catalunya entronca amb aquesta excelsa tradició d’arquetips antisemites aplicats als rivals. En aquest cas la pugna és política i els rivals són cupaires i convergents.

Els mesos posteriors a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí van oferir un retorn al real polític que el processisme ens havia obnubilat. Vaig celebrar obertament que la pressió immensa de la CUP era necessària per retornar a la realitat i reprendre una política de conflicte que quedava segrestada i fagocitada pel procés indefinit. Amb l’arribada de Puigdemont semblava que s’obria una nova etapa. Malgrat Puigdemont i el seu independentisme de pedra picada, la nova etapa ha reprès amb força les formes processistes, de rumb sense rumb i d’objecte polític permanentment mobilitzador però mai consumat—la independència. La tensió entre la CUP i, especialment, Convergència és una lluita entre el real polític de la desobediència i el conflicte independentista amb l’estat o l’antipolítica liberal del processisme sempitern com a nova pastanaga neoliberal de la política capitalista a Catalunya. I en aquest estira-i-arronsa els jueus han servit, un cop més, com l’arquetip de vilesa útil en pugnes gentils.

És possible que Pla Nualart vulgui establir una línia de divisió ben clara entre el sionista i el jueu. Tanmateix, passa dissimuladament sobre la transmutació dels llocs comuns de l’antisemitisme modern en l’antisionisme. Ho ha d’ometre a la força, altrament tot el seu article s’esfondra. El lobi sionista és un element especular del lobi jueu. La pròpia imatgeria antisionista acostuma a reproduir la imatgeria antisemita del decenni de 1930. L’antisionisme sincer hauria de rebutjar tot lloc comú que li prové de l’antisemitisme. Al final, si l’antisionisme fos un mer moviment pels drets dels palestins—com el moviment contra l’apartheid sud-africà va lluitar per la fi de la segregació racial i la igualtat de tots els ciutadans—l’afer Salellas-Benguigui no hauria passat mai. No conec encara cap lobi afrikaner, o bòer, o que s’hagi parlat dels botxins sud-africans. El bòer mai va sofrir el grau de deshumanització que ha sofert el jueu. I l’oposició a l’apartheid mai va ser alguna cosa més.

El filòsof i psicoanalista comunista eslovè Slavoj Zizek ens explica què és aquest alguna cosa més. Zizek afirma que quan un conflicte com el d’Israel-Palestina rep aquest extra d’energia libidinal, de focus obsessiu, és que amaga una motivació addicional, que va més enllà dels drets dels palestins. I Zizek assenyala, clarament, l’arquetip que el jueu representa per a l’occidental. Com he dit moltes vegades, la guerra entre àrabs i israelians és d’una absoluta fallida moral. Israel necessita de desprendre’s urgentment del govern actual. Israel ha d’encarar una refundació amb l’objectiu d’un sol estat binacional per a tothom: àrabs i jueus. I certament, cal reivindicar la pluralitat del sionisme, avui amenaçada per la fratricida polarització dins el món jueu i per l’absurd repartiment de carnets de «bon jueu», que generalment equivalen a «sionista del Likud» i «sionista hawkish». Aquesta és la denúncia recent que ha fet Marc Angel, rabí americà i ex-president de la principal organització rabínica ortodoxa dels Estats Units, en la seva defensa de la pluralitat del sionisme i del sionisme i judeïtat de Bernie Sanders.

En qualsevol cas, tot aquest debat jueu i sionista és irrellevant per al gentil antisionista o antisemita, atès que, en el fons, no qüestiona la presència jueva al llevant mediterrani. El problema no és Israel o el sionisme; el problema continua essent el jueu en si.

El sionisme és un projecte polític dels jueus, un entre tants. Per qüestions històriques, es va convertir en l’únic viable després de l’Holocaust. L’assimilació entre sionisme i judaisme és una tendència present tant al món jueu—especialment proisraelià—com al món gentil amb pòsit o postures antisemites. Solament així es pot entendre la reutilització tan ràpida i efectiva dels llocs comuns d’aquell vell antisemitisme que era tabú. És per això que, per exemple, a Girona algunes manifestacions en favor dels drets dels palestins es fan davant el Museu d’Història dels Jueus. Es deuen pensar que aquell museu és infestat de sionisme—idea que defensen sense poder-la demostrar. Tal com he explicat alguna vegada i vaig transmetre al regidor de la CUP a Girona, Lluc Salellas, la CUP de Girona mostra una absoluta hostilitat i antipatia al fet jueu, fins al punt que al seu programa electoral s’inclouen mesures clarament contràries a la vinculació del llegat i patrimoni jueus de Girona amb els jueus d’avui. El peatge que la CUP vol imposar és la de forçar el jueu a acceptar el BDS i a rebutjar l’estat d’Israel i el sionisme. No es pot pretendre de potenciar festivitats jueves a Girona, amb l’explícit suport de MOZAIKA, mentre poses condicions al jueu d’avui sobre què ha de fer de la seva judeïtat i com l’ha de viure si vol participar del parc temàtic jueu de Girona.

Benet Salellas participa de tot aquest pòsit antijueu que descric més amunt. Un aclariment com el que ha escrit al Nacional, amb jueus reificats i consignes de tota mena, no corregeix absolutament res. Actualment no hi ha cap contacte ni relació potencial entre la CUP i el món jueu català. Milers de jueus viuen a Barcelona, i uns quants som d’esquerres. Avui, per l’hostilitat i antipatia que adopta la CUP—oficial o oficiosament—, difícilment ens pot representar. Encara ajuda menys que tot plegat es limiti a un conflicte gentil entre cupaires i convergents i que el jueu, una vegada més, sigui arquetip de vilificació, víctima i moneda de canvi. Si realment Salellas, o qualsevol altre polític català, volen contribuir a reparar el món—tikkun olam—s’han d’apropar i obrir-se al jueu català. 

[Font: www.mozaika.es]