La necessitat natural de traduir

Deu ser cert que existeix alguna mena de predeterminació o, si som incrèduls, de predisposició en els fenòmens que configuren les fites o els puntals d’una vida. És indubtable que alguna cosa em lligava als llibres.

Miquel Desclot, vist per Daniel Rocavert

Per Jaume Creus

I puc aportar tres exemples força clarificadors. El primer de tots, al bateig del Miquel Desclot (cosí meu), quan jo a penes tenia un any. Aquell dia, després de passar per la pica baptismal, mentre ho celebràvem a casa seva, em van fer fer el meu primer espectacle. El meu oncle Miquel, requerit per la meva mare, em va posar a les mans un llibre per tal de tenir-me distret. Me’l va donar —m’han explicat— cap per avall, i jo sense dubtar-ho gens ni mica me’l vaig posar del dret. Una parenta, en veure’m girar el llibre que m’havien donat invertit, devia quedar prou admirada per fer-me repetir l’operació; un cop certificat en diverses proves que no era pas casualitat, que jo sabia com anaven les lletres, va anar cridant els altres parents per mostrar-me com una atracció de fira («Mireu, mireu què fa aquest nen!») davant la desfilada general dels convidats. Jo sempre he pensat que no devia ser tan extraordinari: si hi havia “sants”, diria que no era cap mèrit especial, perquè llibres de contes en vaig tenir des del primer respir. Però i si, com sempre m’han dit, era un llibre sense il·lustracions? Segon exemple: també m’han dit sempre que vaig aprendre a llegir tot sol. Bé, suposo que almenys les vocals i algunes consonants me les devien ensenyar, perquè recordo, tot i tenir tres anys (és un dels meus primers records conscients, i a més a més hi ha fotos!), haver preguntat com es deien les lletres; la resta, sí, segurament va ser deducció meva després de mirar-me repetides vegades, en solitari, el llibre de lectura, amb uns dibuixos que duien el nom a sota (en castellà, és clar) separat en síl·labes. Aquest procés sí que devia influir en la meva clara facilitat per desxifrar els idiomes (i explica la meva dèria juvenil pels jeroglífics egipcis, per l’escriptura cuneïforme, la minoica, l’asteca, etcètera). Tercer exemple o millor dit, corol·lari: com que els pares veien que tenia aptituds intel·lectives, em van fomentar l’ànsia lectora (ma mare diu que em ve de la banda d’ella, perquè la seva mare, la iaia Maria, era una devoradora de novel·les, algunes de les quals jo encara conservo, per l’antiguitat que tenen). Em regalaven molts llibres: pel sant, l’aniversari, les bones notes, els Reis. Tinc una pel·lícula de 8 mm on se’m veu el dia de Reis del 1961, amb deu anys, portant un munt de llibres recollits dels diversos regals dels familiars, més de quinze. I me’ls llegia tots. Llavors eren els de la col·lecció «Historias» (molts Julio Verne, Mark Twain o els misteris i aventures de les primeres novel·les de l’Enid Blyton). Sempre he estat envoltat volgudament i permanentment de llibres: a la universitat em coneixien com el que sempre duia un llibre sota el braç. I suposo que la curiositat per saber sempre més i més coses i distreure’m en les hores soles, quan els pares treballaven i no tenia encara germà, devia fer miracles, i llegir es va convertir en una necessitat vital i del tot natural, si bé estranya als ulls de la majoria de la gent. Quan vaig anar al primer col·legi als set anys, ja sabia llegir i havia llegit molts contes, «tebeos» i llibres juvenils. En aquell col·legi, abans dels deu, ja llegia el Quixot, el llibre que fèiem servir de lectura, quan tocava fer-la drets en filera i passant-nos-el. Allà, els dissabtes al matí, a l’última hora, que era una mica lliure, la «señorita» ens llegia alguna de les aventures de la Blyton que jo portava perquè ja l’havia llegit i així ho compartia amb tota la classe. Tot plegat, era la primera manifestació d’una voracitat lectora que no m’ha abandonat mai. I la base primera per al posterior interès a conèixer també altres llengües i llegir altres llibres en les seves llengües originals: el puntal imprescindible per a ser traductor.

Paral·lelament, també amb molt pocs anys, els diumenges, quan els pares es quedaven més temps al llit, m’hi deixaven pujar i quedar-me a escoltar per una petita ràdio de color taronja els concerts radiats. Així vaig conèixer Beethoven, Prokofiev, Txaikovski, els romàntics, etcètera. Més endavant, la música i la lletra (cantada) van començar a polsar dins meu alguna corda que tindria conseqüències, perquè no entenia què cantaven. Entenia les cançons corals (algunes en català, als anys 50!) que sentia en directe en algunes festes assenyalades en teatres de barri o a l’escola que abans de la guerra havia estat la del meu pare, però no entenia les àries d’òperes que escoltava als primers concerts a què vaig assistir al Palau de la Música (ja a primeries dels anys 60). Llavors ja havia canviat d’escola i anava als claretians, ja m’havien passat algunes coses prou traumàtiques en el pitjor i millor sentit, ja havia tingut oportunitats per valorar alguns fets que et poden marcar la vida, i ja sabia què era la fidelitat, l’estimació (no gosaria dir encara que era amor) i la decepció més profunda. Però ara érem al Palau de la Música, en una mena de preàmbul de la beatitud excelsa de l’intel·lecte que allà es manifestava. Perquè allà feien concerts especials per a les escoles, i uns quants privilegiats (així em sentia) ens saltàvem les classes avorrides i anàvem a escoltar música en viu. Però només hi podien anar els primers de classe, els que sortíem al quadre d’honor. I hi anàvem acompanyats pel «padre» Palacín, que era mentor literari dels que volíem escriure i també era el director del cor escolar, on jo cantava aleshores. Va ser a través d’ell que em vaig trobar per primera vegada davant del fet de la traducció: jo li havia demanat que m’expliqués què deia l’últim moviment de la Novena de Beethoven, i vaig tenir la primera manifestació del prodigi de traduir: de cop i volta posseïa el coneixement d’aquell cor que sentia cantar i no entenia. Més endavant el vaig arribar a cantar en català i tot, però llavors encara no sabia que Maragall l’havia traduït, tenia només dotze o tretze anys i gairebé ignorava que hi hagués literatura en català: coneixia únicament els textos de Verdaguer en el català d’abans de Fabra, difícils de llegir, que eren tot el que hi havia a casa de literatura catalana editada, herència de l’avi Creus que mai no vaig conèixer. Però la meravella de saber en un instant el que significaven unes paraules que no podia entendre, perquè eren en alemany, va disparar el ressort de la voluntat que en endavant m’impulsaria a voler entendre-ho tot (pretensió òbviament inabastable, però engrescadora com poques he tingut en ma vida).

Si fa no fa per aquelles mateixes dates, també a casa em permetien comprar discos que t’arribaven a casa a través d’una mena de subscripció, no se si directament de la casa RCA o per intermediació de Selecciones del Reader’s Digest, que era l’únic que llegia el meu pare, tret potser d’alguna revista a cal barber. Una vegada em van deixar triar disc a mi, i en vaig demanar un del tenor Beniamino Gigli, amb àries d’òperes italianes: m’agradava la música, però me’n distanciava el fet de no entendre el que deia la lletra, tot i que repetia com un lloro el que em semblava comprendre. I amb això en tenia prou, de moment. Segurament així s’explica perquè l’italià és la primera llengua que vaig voler aprendre de cap a peus, fins al final, a part del francès que a col·legi, durant el batxillerat, ja havia començat a dominar. Però per ser cronològicament exactes hauria de dir que abans vaig tenir els primers contactes també seriosos amb el rus. Als disset, treballant l’estiu a Can Jorba, en passar per la secció de discos on sempre m’aturava, havia vist i, en cobrar el sou, m’havia comprat un disc amb els millors fragments de Borís Godunov de Mussorgski. Aquella música em va fascinar literalment, per molt que ja conegués la dels ballets de Txaikovski, més ensucrada i fàcil. De menut, els contes que més m’havien agradat eren els contes russos i m’havien deixat un delit d’acostar-me a tot el que fos rus, i encara que llavors ja sabia que aquell país era dit Unió Soviètica, potser al romanent infantil de la imaginació m’hi havien quedat més aviat els tsars, tsarines i tsarèvitxs, i els prínceps i dones exòtiques de països més llunyans encara (com els que també sortien a Les mil i una nits que tenia en versió de la «Juvenil Cadete». Una de les meves primeres narracions matusseres i, com tantes altres, inacabades presentava un nen rus, entotsolat davant del Volga, que se sentia cridat a llançar-s’hi per l’atracció d’unes dones d’aigua. Fascinat, doncs, pel Borís, vaig voler penetrar els misteris d’aquell text de Puixkin (de qui ja havia llegit Dubrovski, un efectiu potenciador de les meves inclinacions romàntiques) i així va ser com als vint-i-un vaig començar a aprendre el rus, compaginant-ho amb els estudis universitaris a la UAB i els estudis musicals al Conservatori. Només ho vaig mantenir tres anys perquè la carrera i la música m’exigien cada vegada més, però ja sabia què deia el cant original de l’òpera i ja havia traduït poemes de Maiakovski, Puixkin i Akhmàtova (perquè sortien en una revista soviètica per a estudiants estrangers a què m’havia subscrit). Els primers anys de la dècada dels vuitanta vaig fer tots els cursos i l’especialització d’italià, i, primer de la meva promoció, vaig acabar la meva formació en italià a la Universitat de Perugia. No gaire després (necessitat de saber sempre més i més llengües?) vaig començar els estudis d’alemany, que em van servir per traduir El matrimoni de Maria Braun, de Fassbinder, per a TV3, de la qual cosa n’estic especialment orgullós. I per culpa segurament de les òperes de Janáček, que van ser una altra de les grans descobertes de la música del segle XX que vaig fer durant els anys vuitanta, a l’inici del nou segle vaig encetar el txec, perquè, a part de les òperes, volia llegir i després traduir uns quants poetes de les terres bohèmies: Seifert, guanyador del Nobel, Holan, imprescindible, Halas, Holub, Orten i algun més. Això ja ho he fet, i ha estat un altre motiu de profund orgull; ara, a la segona dècada del XXI li ha tocat al suec: vull traduir Strindberg. L’anglès no l’he estudiat mai a consciència, vaig rebre’n algunes classes a la universitat, en horaris no lectius, que vaig deixar ben aviat, però els grups de música rock ja me n’ensenyaven de franc. I anar-hi anant.

La primera traducció professional, deixant de banda els assaigs i provatures amb el francès al batxillerat (Baudelaire, Rimbaud, Daudet, sí, i Gide, però sobretot Verne!), va ser de l’italià: El corsari negre, de Salgari, feta a quatre mans amb el Jordi Fornas, ara notori exalcalde de Gallifa, encara que només la signo jo. Ja estava fent aleshores les primeres temptatives serioses de traduir Pavese, i algunes coses van sortir en revistes universitàries dels setanta. La següent, i en endavant ja en solitari, va ser justament Verne i les seves Vint mil llegües de viatge submarí, única traducció en aquell moment sencera, amb totes i cadascuna de les espècies de peixos i animals marins que hi descriu. La resta de feina feta ara ja és llarga i es pot consultar al Diccionari de la Traducció catalana.

Ah, i si amb l’òpera vaig començar a necessitar saber què deien les llengües estrangeres, és a l’òpera on m’he capbussat de ple les dues últimes dècades, amb més de cent òperes traduïdes (per a TV3 o per als teatres d’òpera, com el Liceu o fins i tot el Teatro Real o la Maestranza de Sevilla) de gairebé totes les llengües operístiques. Qui diu que no hi estava predestinat? 

[Font: www.nuvol.com]