Dual-lingüització, si us plau

Per David Valls

No fa gaire una persona catalanoparlant em deia que no entenia com podia ser que jo sempre parlés en català amb tothom sense canviar mai de llengua. Deia que era una qüestió d’educació que si l’altra persona parlava en castellà jo també havia de canviar, obviant el fet invers que poques vegades es compleix, però em va servir d’excusa per explicar-li la següent història que és ben real. A la regió del Chaco al nord d’Argentina hi ha una àrea on s’hi parlen tres llengües indígenes: la cohoté, la nivaclé i la chulupí, totes tres pertanyen a la família de les llengües matacoanes. Al mateix temps, la majoria del jovent i molts homes també saben parlar l’espanyol. La qüestió és que els habitants d’aquesta regió, independentment de quina de les tres llengües hagin après a casa, quan es comuniquen ho fan sense canviar de llengua. Cada participant de la conversa parla en la seva llengua. Lyle Campbell, que és un lingüista que ha estudiat la zona, ho anomena dual-lingüisme,però nosaltres ja tenim un terme encunyat que és bilingüisme passiu, és a dir: “jo t’entenc i no cal que canviïs de llengua, perquè jo tampoc canviaré”. També és important esmentar que en aquesta regió l’exogàmia lingüística hi és força habitual, això és, el fet que un parlant d’una determinada llengua no es pot casar amb parlants de la mateixa llengua, sinó que ha d’anar a buscar parella en una altra comunitat lingüística. Com que hi ha aquesta barreja constant de les tres llengües, tothom que és de la zona, les entén totes tres.

La tria lingüística, a més, no va condicionada per paràmetres com ara la primera llengua apresa a casa, el fet de ser home, dona, ric, pobre, el prestigi, etc., sinó que la tria ve donada per motius estètics de l’estil de: “m’hi sento millor”, “m’agrada més”, “crec que és més maca” i en base aquestes preferències, i com que sobre gustos no hi ha res escrit, és habitual de trobar que en una mateixa família, els membres d’aquesta es parlin en diferents llengües. Segons Campbell, per aquesta gent les llengües no es mesuren per prestigi o per força, són dos paràmetres que se’ls fan molts estranys d’aplicar a les llengües, en canvi a les societat occidental són utilitzats per a imposar una llengua sobre d’una altra.

Vist això, segur que més d’un deu pensar que arran d’aquesta barreja lingüística aquestes tres llengües, o quatre, si hi comptem l’espanyol que és de recent incorporació —no fa més de 60 anys— deuen tenir un alt grau d’interferència entre si, sobretot en termes de manlleus de lèxic. Doncs la resposta és no. Aquestes llengües han acceptat molt pocs manlleus de l’espanyol i de les altres llengües indígenes. Campbell ho argumenta referint-se només a l’espanyol, llengua que com he esmentat és d’arribada recent i que, segons ell, quan hi va arribar aquestes llengües indígenes ja tenien ben establerts els mecanismes de creació de neologismes. Fet que per mi no és massa plausible ja que penso que totes les llengües des que són llengües que tenen aquest mecanisme creat i actiu. El català té perfectament establert el sistema de creació de neologismes i, per exemple, aquests últims tres cents anys no ha parat de manllevar lèxic de l’espanyol i, aquests últims anys, ja no només lèxic, sinó que manlleva estructures fonètiques i morfosintàctiques. Pel que en aquest cas, jo m’inclinaria més pel fet que l’espanyol és una llengua de contacte recent, on aquest contacte possiblement és superficial i on molta gent, com bé explica l’autor, no el sap parlar. Però el punt més interessant és quan Campbell esmenta que el fet que tinguin pocs manlleus pot tenir alguna cosa amb aquest comportament de dual-lingüisme. Una persona que no parla una llengua en concret, difícilment n’agafarà paraules, si no és que aquestes paraules vénen associades a conceptes d’importació que no existeixen a la cultura en qüestió i fins i tot així, el manlleu tampoc queda garantit. Tornant al català, he de dir que conec d’altres persones que mantenen aquesta actitud dedual-lingüisme envers el català, això és, que sempre es mantenen en català. Sense haver-ne fet cap estudi, sí que puc dir que aquestes persones parlen un català força depurat de manlleus de tota mena, tenint en compte les circumstàncies sociolingüístiques actuals, evidentment. També puc dir que no és una qüestió de puritanisme, ni cap mena de radicalisme de voler conservar una llengua impol·luta, sinó que un no sent la necessitat de barrejar paraules d’una llengua que no utilitza. En canvi, si un és parlant actiu de dues llengües, és normal que traspassi paraules d’una llengua a una altra i si en comptes de ser una persona, ho és una societat  i està socialment acceptat, llavors tenim el cas català. De totes maneres, d’aquesta experiència que en podem extreure? Doncs que mantenir-se sempre en català, dins dels territoris de parla catalana, és un doble exercici molt saludable. El primer és que és una eina d’integració per als nouvinguts i pels no tant nouvinguts. És una manera d’encomanar la llengua i fer-la necessària, i en segon lloc, és una eina per mantenir una llengua que tots podem reconèixer com a catalana. 

[Font: www.nuvol.com]