Edificio España és l’edifici totèmic que Franco féu aixecar a la Plaza España de Madrid. Un gratacels de 117 metres d’altura que allotjà oficines, apartaments i un hotel de luxe, l’Hotel Plaza. L’any 1953, ran de la seva posada en marxa, l’edifici esdevingué un símbol propagandístic. Franco hi volia projectar la imatge d’una Espanya (àligues, aus fènix i demés bestiari falangista) emergint de les cendres de la postguerra. Un símbol de prosperitat d’una dictadura que es projectava en vertical. Passats cinquanta anys, el 2007 s’iniciaren les obres de remodelació del cèntric gratacels. El projecte inicial preveia construir-hi pisos i refer-ne els usos, tot optimitzant-los. Era el moment àlgid de la bombolla immobiliària. Zapatero es vantava d’unes dades macroeconòmiques triomfants. Els mitjans internacionals s’hi referien com el miracle econòmic espanyol. L’atur tot just rondava el 10% de la població activa. El cineasta canari Víctor Moreno, fascinat per l’envergadura titànica d’aquella obra, decidí filmar el procés de deconstrucció de l’edifici. Va acompanyar-hi els operaris amb la seva càmera durant tot un any. Durant les tasques d’enderroc, al seu interior varen arribar a treballar-hi més de dos-cents treballadors pervinguts d’arreu. A la pel·lícula hi enrunen, trinxen, piquen, esbuquen. Tasques de demolició controlada. Tot just buidat, van haver d’aturar-ne les obres sine die. Temps després, Moreno torna a l’edifici. Es retroba amb un dels caps d’obra i li demana pels treballadors amb qui féu coneixença. Tothom és a l’atur i molts se’n tornaren als seus països d’origen. Avui l’Edificio España és una enorme baluerna buida, un miratge en venda. Jordi Balló recordava a La Vanguardia com la façana hom la féu servir de pantalla en la presentació de la candidatura olímpica de Madrid pels Jocs del 2020. Aquesta imatge acaba de reblar el sentit del documental de Moreno. I tanmateix, el cineasta no ho ha tingut gens fàcil. La pel·lícula ha estat en guaret durant dos anys. L’actual propietari de l’edifici i promotor de l’obra, el Banco de Santander, en prohibí l’exhibició al·legant motius espuris. Una campanya a la xarxa (Quiero ver Edificio España) propicià que el Grup Santander finalment cedís en les seves pretensions d’impedir-ne l’exhibició. Des del proppassat 7 de febrer, un cop alliberada, la pel·lícula ja és de domini públic.
 |
| Edificio España |
Veure Edificio España (2012) comporta un trasbals. Talment se us hagués cremat la casa, i ara, un cop apagat el foc, us trobéssiu deambulant entre envans carbonitzats i bigues blegades per mor de les flames. Aquesta impressió va acompanyar-me una colla de dies. La pel·lícula de Moreno enregistra un món en cendres rere una façana de luxe revellit. Una mica com féu el mariscal Potemkin amb Caterina la Gran al seu pas pels vilatges miserables de Crimea. Moreno penetra més enllà del cartó pedra i mostra l’interior de les carcasses. El documental s’erigeix com una implacable radiografia del col·lapse espanyol. Les seves imatges desolades, fantasmals, capturen els treballs d’enderroc dels operaris que hi varen treballar durant més de tres anys. Són imatges que condensen, d’una forma escruixidora, l’ensulsiada que vivim. La primera seqüència és carregada de significança. Dos operaris buiden una cambra. N’extreuen un armari metàl·lic d’oficina i el llancen per un forat d’escala. Però l’armari queda entravessat. Moreno fixa el pla. No és tan fàcil de desfer-se d’allò vell, del passat, de la memòria. I davant d’aquesta imatge absurda, que us provoca un somriure torçat, és inevitable preguntar-vos: ¿i què és allò nou? ¿i el que no acaba de caure? Potser per això es fa difícil deixar de pensar en les punyents imatges d’aquest memorable document. Una altra seqüència. El conserge que, després de trenta anys de treballar-hi, es perd pels intestins interminables de l’edifici. En sentim l’angoixa, la desorientació, la perplexitat, amb el director encalçant-lo amb la càmera. L’home no reconeix l’espai, s’hi han esvaït els punts de referència. Hem posat dos exemples però, tanmateix, resulta complicat dir alguna cosa d’Edificio España que s’adigui amb la capacitat de les seves imatge de dir tant amb tan poc. Perquè amb ben poc, Moreno ha aconseguit desvelar la vacuïtat del sistema polític i financer espanyols, ço és, l’amoralitat rampant que esperonà la seva aparent prosperitat durant els anys de l’alegria immobiliària. D’aquí que Edificio España sigui una pel·lícula que, més enllà dels detritus i les endergues que mostra, de les seves runes polsegoses i dels espais espectrals a què aquestes finalment han donat pas, copsa sobretot una ontologia.
En bona mesura, totes les pel·lícules del cicle Un impuls col·lectiu que ha programat Carlos Losilla al festival D’A, i on s’emmarcava l’estrena a Barcelona d’Edificio España, comparteixen, certament, una mateixa corada. Parlem d’una generació talentosa i avesada al precariat. Així, a despit d’una gran pobresa de mitjans materials, vet aquí que cineastes com Los Hijos, Juan Cavestany o Carlos Balbuena han anat aixecant acta dels efectes del pas del diluvi. Aquest impuls representa un punt d’inflexió respecte a una indústria cinematogràfica moribunda. En aquest sentit, els signants d’El futuro, Árboles o Sobre la marxa han bastit, des dels marges de la indústria, pel·lícules veritables, pel·lícules que diuen el nostre temps. Totes elles, de fet, posen en evidència les mitologies arnades de la cultura de la transició. Ara en podeu veure tres excel·lents mostres als cinemes Zumzeig: Edificio España, Paradiso i Las aventuras de Lily Ojos de Gato. És una bona notícia. És de justícia normalitzar la presència d’aquests films a les nostres pantalles. Perquè és el cinema del present. Perquè són films que ens forneixen un relat de la crisi a fi de fer-la comprensible. Pel·lícules necessàries, doncs. Pel·lícules d’un temps que hem de fer nostre.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário