Timothy Garton Ash: “Defensem Internet”

“Avui dia tots som veïns. Per mitjà d’Internet i dels telèfons mòbils, podem posar-nos en contacte amb quatre mil milions de persones. Això ofereix una oportunitat sense precedents per a la llibertat d’expressió”, diu Timothy Garton Ash en el seu text de presentació del Free Speech Debate, on presenta deu principis que ell i un equip internacional de la Universitat d’Oxford han redactat per promoure un debat al voltant de la llibertat d’expressió. En el seu manifest, traduït a tretze llengües i des d’ara també al català, Garton Ash proposa un debat en què tothom pot participar fent esmenes i comentaris al manifest. “Uniu-vos a nosaltres, sigueu on sigueu, i participeu en una conversa d’abast mundial. Llegiu i critiqueu els esborranys dels deu principis que us proposem. Exploreu exemples controvertits. Escolteu el que pensen els altres. Digueu-hi la vostra en la llengua que vulgueu. Els altres us escoltaran”. Gràcies a la gentilesa de Garton Ash i a la intermediació d’Arcàdia, Núvol té el privilegi de publicar un dels deu punts del decàleg que proposa el pensador britànic.

Timothy Garton Ash

La llibertat d’Internet

Gràcies a Internet, molts de nosaltres som molt més lliures i més capaços d’expressar-nos i de rebre i transmetre informació i idees. Aquesta llibertat no és ni perfecta ni segura. Els delinqüents, els terroristes i els pedòfils en fan mal ús. Els governs i les grans companyies la limiten, de vegades de forma il·legítima, d’altres, no. Nosaltres, ciberciutadans, hem d’estar alertes a la usurpació il·legítima d’Internet i de totes les altres formes de comunicació. Defensem Internet i totes les altres formes de comunicació contra la usurpació il·legítima dels poders públics i privats.

L’arquitectura de la neutralitat de la xarxa

Els enginyers i els visionaris que van crear Internet van dissenyar la xarxa de manera que els «paquets» d’informació poguessin viatjar a través del món, de l’ordinador A a l’ordinador B, per mitjà de milers de rutes alternatives. Van proclamar el end-to-end principle, (principi d’extrem a extrem), que presenta diverses variants però que bàsicament suggereix que la xarxa porta els paquets de dades d’un extrem a l’altre indiscriminadament. La complexitat, la discriminació i les opcions intel·ligents haurien de concentrar-se als extrems de la xarxa. El que ens fa falta és el que alguns pioners van anomenar dumb pipes (xarxes utilitzades per transferir bytes sense restriccions).

A partir d’aquesta idea es va elaborar un principi més general conegut amb el nom de «neutralitat de la xarxa», darrere el qual hi ha complexes qüestions tècniques sobre el que es coneix amb el nom d’«arquitectura d’Internet». La versió més radical de la neutralitat de la xarxa implica que no hi hauria d’haver cap tipus de discriminació. Tant si es tracta d’un senzill missatge de correu electrònic com d’una pel·lícula pornogràfica que consumeix una gran quantitat de banda ampla, els proveïdors d’Internet —que són els qui en realitat posseeixen i fan funcionar la infraestructura física d’Internet, inclosos els cables terrestres i els submarins— haurien d’oferir aquest contingut de forma equitativa, sense por ni favoritismes. Altres versions més matisades de la neutralitat de la xarxa tenen en consideració una «gestió raonable del tràfic», però no permetrien que operadors de xarxes com ara Comcast o Verizon excloguessin o frenessin ofertes (com ara canals de TV per cable) que competissin amb d’altres en els quals ells tinguessin algun interès comercial. Tampoc no haurien d’afavorir aquelles ofertes per les quals d’altres pagarien més.

En aquesta xarxa mundial, gestionada gairebé tota per poders privats, hi ha una tensió constant entre la neutralitat a la xarxa i l’ànim de lucre. Si voleu entendre més bé aquest tema tan complicat, podeu donar un cop d’ull a aquesta explicació de l’especialista en dret cibernètic, Larry Lessig; llegir aquesta provocativa ressenya d’Evgeny Morozov; o bé, per aprofundir més, fer una ullada als dos llibres que esmenta a la ressenya: The Master Switch, de Tim Wu, i Internet Architecture and Innovation, de Barbara van Schewick.

Mai no es va preestablir com s’havia de desenvolupar Internet. Si l’haguessin inventat els militars russos o els aiatol·làs iranians, hauria estat ben diferent; de fet, ho hauria estat tant que potser no el reconeixeríem. Tampoc no s’ha preestablert que hagi de ser així sempre. Hi ha molts estats i moltes companyies, en bona part per raons polítiques comercials respectivament, que ja han s’han allunyat del somni original. Encara que la majoria de nosaltres no ens n’adonem, hi ha una lluita de poders darrere les nostres pantalles i dins dels nostres dispositius mòbils. Si volem que la comunicació electrònica ens doni tota la llibertat d’expressió possible, hem d’entendre què passa.

El paper dels governs

La majoria de nosaltres hem sentit parlar de la censura per mitjà de «tallafocs» nacionals. La informació i les idees entren en un país a través dels cables i de les xarxes sense fils d’un nombre limitat d’intermediaris: proveïdors d’Internet (ISP), companyies telefòniques, etc. Els governs els diuen: «Bloquegeu això, filtreu allò altre. Si no ho feu, podreu ser processats o obligats a tancar». A la versió més òbvia de bloqueig, que jo he experimentat a l’Iran, un senyal d’advertència, un triangle com els senyals de perill de trànsit, apareix a la pantalla i t’adverteix que aquest lloc web ha estat bloquejat. A la Xina, l’Aràbia Saudita, al Pakistan o a Turquia reps una varietat de missatges diferents, més o menys eufemístics. Si trobeu que un lloc web està bloquejat en un indret determinat, podeu informar-ne al web Herdict, i comprovar si hi ha altres persones que també s’hi han trobat.

Timothy Garton Ash

Però el bloqueig directe només és la forma de control més evident. Avui dia, els estats tenen mètodes més sofisticats. Mostren versions alternatives, sovint falses o deformades, als primers resultats de la teva cerca i t’omplen la safata d’entrada. Organitzen atacs de «denegació de servei» contra webs que no els agraden. Legalment o il·legalment aconsegueixen accedir a comptes de correu electrònic, espiar les cerques, vigilar què diuen els usuaris i a qui. I després, exactament com en els temps d’abans, poden empresonar la gent per haver intercanviat informació i haver dit el que pensava.

Els governs democràtics occidentals denuncien aquestes pràctiques. El Govern dels Estats Units oficialment dóna suport  al desenvolupament de tecnologies ideades per a eludir els tallafocs de països autoritaris. Tanmateix els mateixos governs occidentals bloquegen, filtren i espien els usuaris de telèfons i d’Internet amb fins, segons ells, bons: prevenir atacs terroristes, combatre el ciberdelicte, aturar els pedòfils, protegir la privacitat i, en el cas de molts països europeus, censurar el discurs de l’odi. De vegades la mà dreta del govern lluita contra allò que fomenta la mà esquerra. WikiLeaks va fer servir Tor, una tecnologia d’elusió finançada en part pel Govern dels Estats Units que va permetre als informadors de divulgar secrets del mateix Govern.

El paper de les companyies

Però no es tracta tan sols dels poders públics. Les tecnologies de la comunicació s’han desenvolupat de manera que un nombre relativament petit de companyies privades (o semiprivades) també tenen molt de poder per determinar el que podem o no podem veure, llegir o sentir. Google i Facebook, Baidu i Rostelecom, Comcast, Microsoft, Verizon, China Mobile, Apple: totes aquestes companyies posen límits al que poden rebre i transmetre els seus usuaris. En part ho fan com a resposta a les lleis o disposicions polítiques dels països en els quals són presents, unes lleis i disposicions a les quals unes companyies s’adapten més bé que d’altres. (El 2004, l’oficina de Yahoo a Pequín va donar a les autoritats xineses la informació sobre els correus electrònics —nom real i contingut— d’un periodista que es diu Shi Tao; per consegüent, el periodista va ser sentenciat a deu anys de presó.) Però aquests poders privats també actuen segons els seus propis valors, criteris editorials i interessos comercials. Pel que fa a la llibertat d’expressió mundial, és més important el que faci Google que no el que pugui fer Alemanya.

En el cas del conflicte entre dos gegants com Google i la Xina, Google va aparèixer com el defensor de la llibertat d’expressió contra el poder polític opressiu. Tanmateix, en tant que el motor de cerca predominant en molts països —fixeu-vos que en anglès ja no diuen «fer una cerca», sinó «googlejar»—, Google té un enorme poder potencial per limitar o tergiversar la llibertat d’expressió. Actualment, per exemple, com a mesura proactiva, censura la pornografia infantil i ajuda els organismes encarregats de fer complir la llei a seguir la pista dels pedòfils. La majoria de nosaltres podem pensar que això és bo. Però què passaria si d’aquí a uns quants anys, uns altres dirigents de Google decidissin empaitar un grup diferent de persones, potser un col·lectiu que no agradés al Govern dels Estats Units? L’escriptor nord-americà Eli Pariser cita les paraules d’un enginyer de motor de cerca de Google que fa una reflexió sobre el famós lema de la companyia «No feu mal». «Procurem no fer mal, però si volguéssim, en podríem arribar a fer molt».

Hi ha moltes altres maneres en què els poders privats poden delimitar (i delimiten) o afectar la nostra llibertat per comunicar-nos per mitjans electrònics. Per exemple, ofereixen tractes pels quals les persones poden pagar perquè les seves idees, els seus missatges o els seus productes siguin transmesos més de pressa que els d’altres persones, o perquè apareguin més amunt a les nostres pantalles. I un defensor del lliure mercat podria dir: quin mal hi ha en això?

Encara que creguem que el nostre mòbil, el nostre llibre electrònic, el nostre IPhone, el nostre portàtil són realment nostres, el fabricant i/o l’operador encara tenen accés remot a l’aparell i poden veure’n i guardar-ne informació, mentre nosaltres dormim. Un dia de juliol del 2009, uns clients d’Amazon.com van descobrir que el seu exemplar de 1984 de George Orwell senzillament havia desaparegut del seu llibre electrònic. (Potser estaven llegint el famós passatge del «forat de memòria», on s’enviaven documents per ser destruïts per ordre del Gran Germà.) Aquestes companyies d’informació i comunicació també tenen enormes quantitats d’informació molt personal nostra. Si voleu saber més coses sobre el perill per a la nostra intimitat que això suposa, vegeu la discussió sobre el Principi 8.

Quines restriccions són legítimes?

Només el ciberutòpic més llibertari defensaria que no hi hauria d’haver cap restricció. Per exemple, avui dia hi ha un consens gairebé universal per bloquejar l’accés als llocs webs que fomenten el maltractament als infants. El ciberdelicte és un negoci que avui dia mou milers de milions de dòlars, i que s’aprofita del caràcter obert d’Internet. Els terroristes recluten gent en línia.

Timothy Garton Ash

Així doncs, l’esborrany del nostre segon principi no condemna totes les restriccions, sinó que se centra curosament en les intromissions il·legítimes. Però on cal traçar la línia que separa el que és legítim del que és il·legítim? Al capdavall, no pocs xinesos consideren que el control d’Internet que fan les autoritats del seu país pel bé de «l’harmonia social» és una cosa positiva. Qui ha de traçar aquesta ratlla? I com? Fins a quin punt podem confiar que unes companyies poderoses amb ànim de lucre s’autocontrolaran? Fins a quin punt podem refiar-nos dels sistemes legals de cadascun dels estats sobirans?  Quin paper haurien de tenir els organismes internacionals? És correcte que qui s’encarregui d’assignar noms de domini sigui una empresa sense ànim de lucre enregistrada a Califòrnia i anomenada ICANN, en comptes d’una organització intergovernamental?  El Fòrum sobre la Governança d’Internet de les Nacions Unides només és un munt de xerrameca? Si voleu una anàlisi detallada i matisada de les qüestions relacionades amb la llibertat d’expressió a Internet, podeu llegiu aquí l’informe del relator especial de les Nacions Unides Frank La Rue.

Nosaltres, els ciberciutadans

Com tots els altres principis que us proposem, aquest comença amb un «nosaltres» i suggereix que nosaltres, ciutadans i ciberciutadans del món, podem fer-hi alguna cosa. «Nosaltres defensem…». Però, com? En primer lloc, hem de comprendre què passa en aquest entorn. Hi ha uns quants llocs excel·lents en línia. Proveu, per exemple, el lloc web del Berkman Centre de la Universitat Harvard, l’Electronic Frontier Foundation (EFF), l’Open Net Initiative, el projecte Chilling Effects i l’European Digital Rights Initiative.

Després hem de decidir quins creiem que haurien de ser els límits de la llibertat d’expressió en línia o per telèfon. Això vol dir descobrir què en pensen els altres, discutir amb ells i veure en què estem d’acord i en què encara no hi estem. Aquesta és la finalitat d’aquest lloc web.

Si creiem que una cosa no és correcta, podem exercir pressió sobre els nostres governs perquè canviïn les lleis, regulacions i pràctiques. També podem provar d’influir en els organismes internacionals que en teoria regulen aquestes coses. D’altra banda, hi ha una gran quantitat de bones ONG que analitzen aquestes qüestions i fan pressió tant sobre els governs com sobre els organismes internacionals. Trobareu una extensa llista d’aquestes organitzacions de diversos països, així com també actualitzacions sobre els darrers esdeveniments, a IFEX.

També és important que fem sentir la nostra influència en els poders privats. Al capdavall, nosaltres som clients seus. Si no utilitzéssim mai els seus serveis, no existirien. De vegades, per fer-ho només cal triar les opcions que ells mateixos ja ens donen i que estan amagades en algun lloc del menú de preferències. Però també podem fer pressió pública, com ara la resposta dels usuaris que va obligar Google a canviar els aspectes intrusius de Google Buzz (i més endavant a incloure’l a Google+), o la que va forçar Facebook a abandonar Beacon (sistema publicitari pel qual altres webs exteriors tenien accés a les dades d’aquesta xarxa social). Una altra cosa que podem fer és canviar de proveïdor d’Internet i fer públics els motius pels quals ho fem.

A més hi ha aspectes tècnics que podem utilitzar nosaltres mateixos. El web EFF ofereix uns quants suggeriments molt bons en aquest sentit. El Berkman Centre està treballant en un projecte per garantir que la informació que pengem en línia no la puguin fer «desaparèixer» els poders públics o privats que no l’aprovin —per exemple establint acords mutus perquè cadascuna de les parts tingui una còpia del contingut. A Internet, així com a totes les formes de comunicació, hi intervenen grans poders, públics i privats, però els milions d’usuaris d’Internet també conformen un gran poder.

Traduït al català per Josefina Caball, editat per Arcàdia (Montse Ingla i Antoni Munné) amb el suport del Diplocat.

[Font: www.nuvol.com]