Per Diana Buigues
Inevitablement, parlar de Xavi Sarrià és parlar de música,
d’Obrint Pas, d’acords i versos combatius. Aquesta vegada, però, la
literatura és el motiu per parlar-ne. La setmana passada va sortir a la
llum el seu segon llibre, Totes les cançons parlen de tu,
la primera llavor de la nova editorial valenciana Sembra Llibres. I com
si d’un nou disc de la banda valenciana es tractés, no vaig esperar ni
un dia a visitar la llibreria. És curiós. Quan un grup de música t’ha
marcat a fons, tot el que orbita al seu entorn esdevé simbòlic.
Així, Xavi Sarrià ens endinsa en un record de joventut d’un testimoni de
la València dels anys noranta, l’Ivan, amb qui assistim a la narració
d’una història crua i colpidora, on la mort és present com un fantasma i
on les desgràcies s’acumulen en qüestió de línies. I com si les lletres
de les cançons compromeses culturalment i socialment amb què molts hem
crescut s’hagueren disposat en forma de novel·la, hi trobem un rerefons
històric i social que marca el tempo dels esdeveniments. La caiguda del mur de Berlín, la consolidació dels mercats que regeixen l’economia mundial,
la immigració, la nova societat de consum... una sèrie de canvis que
emmarquen, determinen i trenquen l’evolució natural de la quotidianitat
de la València de fa dues dècades.
D’aquesta manera, el llibre s’ha teixit a partir d’un conjunt de
referències musicals i cinematogràfiques, com claus que serveixen per
obrir la caixa dels records del protagonista. Així, la música hi és
present en totes les seues dimensions: com a estímul de records, com a
refugi, com a eina de combat per canviar el món, com el mitjà que fan
servir l’Ivan i la seva colla de joves músics per explicar la seva
realitat més immediata. La música és, per tant, l’eix vertebrador del
llibre que enllaça disputes i reconciliacions, amistats i enemics, el puny de l’odi i el de l’amor.
Totes les cançons parlen de tu reflecteix les conseqüències d’aquests canvis socials i, paradoxalment, també el resultat
de molts aspectes que després de dècades no s’han aconseguit abolir. Un
món complex situat dintre dels racons més profunds de l’urbs, una zona
molt familiar per a alguns de nosaltres –el barri de Benimaclet– i ja
tot un referent que ha experimentat el procés de despersonalització de
la ciutat i, per extensió, de la societat valenciana. Una història
humil, d’una barriada senzilla que lluita cada dia per sobreviure a les
imposicions d’un món complex i hostil, que s’amaga enmig de l’aparent i
imposat bucolisme de l’horta valenciana.
[Font: laserpblanca.blogspot.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário