Joan-Daniel Bezsonoff: «He volgut donar dignitat literària a la llengua dels meus avis»

El 12 de març l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va visitar la Universitat d’Ais-Marsella, per respondre les preguntes que li formularen els alumnes que hi segueixen cursos de català. Marc Colell i Teixidó, lector de llengua i literatura catalanes a la Universitat d’Ais-Marsella, ens fa unes quantes impressions sobre aquesta trobada. 

Joan Daniel Bezsonoff

Escrit per Marc Colell i Teixidó

M’ha fet gruar una mica però al final he aconseguit portar Joan-Daniel Bezsonoff, aquest combatent, malgrat el cognom rus, de la literatura catalana al nord de l’Albera, davant d’un auditori de joves universitaris francesos. Tot un desafiament, tenint en compte la poca consideració que té a França una literatura escrita en el que allà s’anomena, amb un cert aire de perdonavides, una «langue régionale». No va poder ser a París, però sí que ha estat a Ais de Provença, un paisatge físic, humà i literari –l’endemà em duu a visitar la casa i la tomba del seu admirat Mistral– que Bezsonoff estima amb veneració.

A la sala s’hi agombolen més d’una vintena d’estudiants. A la nostra universitat, en un acte d’aquesta mena, n’hi ha per estar-ne satisfet. Pren la paraula Nicolas Berjoan, professor, també nord-català, de la facultat i especialista en història contemporània del Rosselló. La lectura del seu L’identité du Roussillon, penser un pays catalan à l’âge des nations (1780-2000) (Trabucaire, 2012) és una obra imprescindible per entendre el procés de francesització –o el que, de fet, és el mateix: la pèrdua de la catalanitat– de la Catalunya del Nord. Berjoan, a tall de breu introducció, ens parla de la figura de l’escriptor català al Rosselló, a cavall entre els segles XIX i XXI, i fa una síntesi de la producció literària catalana en aquella part del país.

Tot seguit, s’obre la tertúlia amb el convidat. Cedim immediatament la paraula als estudiants, els veritables protagonistes de l’acte. A les classes han pogut llegir fragment d’algunes obres bezsonoffianes, en especial, les de caire més autobiogràfic, com ara Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010). Alguns han mostrat una certa debilitat pel mític avi rus del novel·lista, la història del qual es desgrana a Els taxistes del tsar (2007).

La conversa entre els estudiants i l’escriptor es va trenant amb una naturalitat sorprenent. Bezsonoff barreja amb habilitat el català i el francès per tal que «tot el que explico quedi ben clar», segons confessa. En el transcurs de l’hora llarga que dura el debat, el literat exhibeix amb coqueteria l’humor i la ironia fina que destil·len les seves planes. Una manera excel·lent de ficar-se el públic a la butxaca. Més d’una vegada arrenca la riallada general quan etziba pel boc gros boutades com «jo sóc conservador: m’agraden les dones» o «A Perpinyà no em coneix ningú, tret del meu barber».

Davant l’interès dels estudiants per conèixer l’impuls que el va encoratjar a escriure i a fer-ho en català, respon que, d’entrada, ho va fer per neutralitzar alguns sofriments, allò que anomenaríem la funció catàrquica de la literatura. I, és clar, va optar espontàniament pel francès. Més endavant, tanmateix, en proposar-se dedicar-s’hi de debò, l’ús del català li va permetre fer reviscolar la llengua que fins als anys seixanta havia estat hegemònica als carrers dels pobles de la plana del Rosselló.

Tot i tractar-se d’un acte acadèmic, Bezsonoff, en determinats moments, es mostra irreverent i provocador, com si pretengués buscar la complicitat d’un públic descaradament jove. Rebutja de ple que l’encasellin en qualsevol corrent literari i reivindica el dret d’escriure el que li plagui, al marge de les modes. Si hagués d’esmentar el mestratge d’algú, afirma, potser destacaria el de Pierre Benoit. Admet que l’univers literari català oficial l’avorreix i sempre s’ha sentit atret per altres referents més llunyans com l’Algèria i la Indoxina franceses, i les dues guerres mundials. I que la base de la seva literatura és, per damunt de tot, la llengua, un instrument a partir del qual va pastant la seva obra. En aquest punt es reconeix deixeble de Lluís Creixell, autor del Diccionari Bàsic Francès-Català: «Allà hi he trobat la llengua dels meus avis, depurada». Aquest model lingüístic, d’acord amb el que ens explica, el fa sentir estranger, vagi on vagi: «A Barcelona m’acusen de ser massa dialectalitzant. I a Perpinyà, diuen que espanyolejo».

El discurs de l’escriptor perpinyanès està clafert de cites i al·lusions a literats (Nougaro, Gide, Sagarra, Cervantes) i, de tant en tant, amolla alguna frase antològica de collita pròpia: «la venjança no és mai estètica» o «escriure en català a la Catalunya del Nord és una manera de lluitar contra la mort». Bezsonoff tampoc no escatima l’oportunitat de clavar alguna bastonada. Especialment, quan fa referència a la indiferència dels editors francesos cap a la seva obra, l’honestedat intel·lectual d’alguns crítics, o els tripijocs, gens innocents, que s’amaguen rere la concessió d’algun premi literari. Aquí el novel·lista torna a fer gala de la seva ironia, i lucidesa, quan accepta que això ocorre a Catalunya, a França i arreu, i no és altra cosa que una manera d’equiparar-se amb la resta de cultures normalitzades.

Bezsonoff a la universitat d'Ais-Marsella amb Marc Colell

Un dels moments més interessants del debat es produeix quan, en resposta a una pregunta del públic, confessa que ja no se sent identificat amb la cultura francesa, atès que la major part de les produccions culturals d’aquest país (literatura, música, films) ja no li interessen. I que troba la classe política i periodística de l’Hexàgon mediocre. Formular una afirmació tan contundent en un país tan pagat de si mateix com França hauria pogut aixecar una bona polseguera. En canvi, ningú no sembla contrariat, tot i que potser sí que una mica sorprès. Contràriament, Bezsonoff es reivindica mediterrani i constata que se sent com a casa quan té la Mediterrània a la vora. Com que Ais només és a trenta quilòmetres de la línia del mar, aquesta apreciació sembla satisfer la sala.

L’escepticisme que expressa sobre la deriva que emprèn la França contemporània muda en una il·lusió espurnejant en parlar dels efectes que pot tenir el procés d’emancipació nacional del Principat en la situació de la llengua i la cultura catalanes al nord. Abans d’abordar la qüestió, i en un altre rampell d’ironia que fa esclafir de riure el públic, aclareix que a França ell es considera un conservador recalcitrant (allò de l’enyor de la França d’un altre temps) i, en canvi, al sud, el neofranquisme de la dreta espanyola el fa escorar cap a posicions d’esquerres. Pel que fa al procés, creu que el que està passant és excepcional i irreversible ja que l’empenta de la societat civil ha desbordat la classe política. Quant a les repercussions que aquest fet pot tenir a l’altra banda del Pirineu, pensa que són mínimes, encara que està segur que n’hi haurà. Per il·lustrar-ho constata que hi ha molts nord-catalans, que sense exercir de catalans practicants estan molt engrescats amb el que ocorre al sud i desitjarien, en cas de constituir-se una república independent, adquirir la nacionalitat catalana.

Amb tot aquest gavadal de preguntes només resta temps de cloure l’acte amb la lectura d’un parell de textos de l’autor, l’un llegit pel mateix Bezsonoff i l’altre, per un alumne. Curiosament, l’escriptor tria el passatge final de Dones de paper. I els estudiants, l’inici d’Els taxistes del tsar. Una casualitat circular que permet tancar la conferència amb una quadratura perfecta del cercle.

En acabat, el públic aplaudeix, agraït i complagut. Bezsonoff, i la seva literatura, s’han endut la partida. I això que, paradoxalment, jugaven a camp contrari; només cal parar l’orella pels carrerons del centre històric d’Ais per adonar-se que l’occità s’hi ha fet fonedís. Després de la xerrada, poso la mà al foc que els estudiants hauran entès que, malgrat els estralls perpetrats per la República francesa, la literatura catalana a la Catalunya del Nord no és, almenys encara avui, cap folklorisme. I que la validesa, i la bellesa, d’un missatge no depèn de la llengua en què s’expressa, sinó de la seva universalitat. Missió acomplerta.

Moltes gràcies per aquesta lliçó, amic Bezsonoff. Ens retrobarem, com cada any, pels volts del 15 d’agost a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu.

[Font: www.nuvol.com]