Quan el nom no fa la cosa

Suposadament els noms de les coses haurien de donar una pista de les seves característiques principals, llançar la nostra ment de manera instantània a la diana del significat. En la política catalana més recent, però, sembla no ser així i els noms, en lloc de ‘fer la cosa’ soterren paranys semiòticament eufemístistics. Per què deu ser? La resposta al final de la lectura d’aquest article.

Mariano Rajoy, Soraya Sáez de Santamaria, Ana Pastor a la boda de José Manuel Lara

Per Albert Calls

Entrem en el cas concret dels partits polítics que ens governen.

1. Posem un primer exemple: CDC (Convergència Democràctica de Catalunya). Més que ‘convergència’, el tret més destacat en els darrers anys d’aquesta formació política, implícit en titulars periodístics de totes les mides i magnituds, és precisament la ‘divergència’ amb el seu principal soci, UDC. D’altra banda, els plantejaments sobiranistes dels darrers temps d’aquesta força política ‘convergeixen’? A Catalunya, a Espanya?… El terme més aviat grinyola.

2. Ben curiós, també, que ‘Unió’ (UDC, Unió Democràtica de Catalunya) sigui el nom per designar una força política sobre la que permanentment penja l’espasa de Dàmocles del trencament amb CDC, és a dir: la ‘des-unió’, per entendre’ns més clarament.

3. Si analitzem el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), costa imaginar-se l’aplicació de la principal paraula en algunes de les persones que l’han liderat en els darrers anys. És a dir, si associem ‘Socialisme’ amb ‘suor’, ‘recursos migrats’, ‘moltes hores de treball’ i ‘lluita per assolir drets laborals’. 

4. Si extrapolem aquesta mateixa tesi a l’homònim estatal, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), el terme ‘Obrero’ aplicat a la majoria dels seus dirigents –que cadascú hi posi el nom que vulgui aquí– es fa dífícil, la veritat. De fet, podríem aventurar-nos a insinuar que destacats ‘socialistes espanyols i catalans’ actuals segurament van veure el moviment obrer molt de lluny, des de la talaia dels despatxos de les fàbriques dels seus pares, perquè ho van llegir als llibres o en alguna pel·li.

5. Més paranys semiòtics, seguim… El terme ‘Popular’ del partit que li dóna nom fa pensar en un punt de trobada hippy, folk i multitudinari… ‘de tots’. Res més lluny, segurament, de l’actitud estructuralment elitista i del perfil conservador –amb tota la legitimitat democràtica que es vulgui– d’aquesta força. Tanmateix, els seus líders més destacats en els darrers anys són herois venerats pel poble? Com podria desprendre’s, a priori, de la ‘popularitat’.

6. I més qüestions-exemple… Té ‘iniciativa’ ICV? Esquerra (ERC) no amaga en el propi nom la seva principal debilitat. Izquierda Unida no és en si mateix una declaració d’intencions inassolible i utòpica. UPyD (Unión, Progreso y Democracia) no contribueix habitualment a allunyar-se de la seva terminologia nominativa? Ciutadans representa la ciutadania o el nom és una apropiacció pretensiosa d’un col·lectiu al qual pertanyem tots, fins i tot aquells que mai els votarien?

7. Hi ha noms de grups polítics que costa més de trobar-los la volta. Per exemple: Candidatura per la Unitat Popular. O també Plataforma x Catalunya, que en aquest cas fa pensar, d’entrada, en una base petroliera a l’alta mar. Són veritablement solidaris els líders i els militants de Solidaritat? Amb el Reagrupament ja se’ns estava avisant que anar junts, els nacionalistes de Catalunya, és una entelèquia?

8. Aquesta distorsió lingüístico-conceptual també pot aplicar-se a d’altres termes. Posem per cas ara ‘Estatut’, que ha passat a significar el contrari del que posa al diccionari i a evocar-nos la imatge mental –a més de la retallada–, d’aquell estri tan vinculat a l’ofici de fuster, el ribot.

9. Més encara, el ‘Dret a decidir’ (antigament anomenat ‘Dret a l’autodeterminació’), sembla significar, en els darrers temps, que no et deixaran prendre cap decisió: ‘Agafa-t’ho amb calma!’. ‘Federalisme’, aplicat al moment actual, què vol dir? Hi ha diverses teories per estudiar i analitzar, segons qui les planteja. I ‘Independència’? És un mot que provoca orgasmes espirituals a favor i en contra i que pren flexibilitzacions a debatre com ‘Interdependència’; és també un concepte que en la seva omissió (quan no s’esmenta) amaga múltiples possibilitats interpretatives, el buit purament fet substància.

10. I per acabar ja, la resposta a tots aquests neguits es podria contestar amb una sola pregunta: Són uns hipòcrites els polítics? Motiu pel qual aquesta característica subjau implícita en els noms de les forces que votem i en les seves propostes i projeccions neuròtico-socials, sovint inversament proporcionals al que plantegen. I més qüestions obertes per arrodonir-ho tot plegat i perquè no quedi curt: Qui escriu aquest article és un paranoic? (És una possibilitat). Aquesta tesi està finançada per un lobby secret o pel mateix Club Bilderberg? La societat moderna evoluciona en perpetu moviment cap al caos? Estem tots bojos i les TIC amplifiquen de manera desproporcionada la bogeria i el desconcert? Tantes preguntes sense resoldre… Vés a saber. Ja ho diu en Kevin Costner a ’13 dies’: ‘Senyor, el teu mar és tan gran i la meva barca tan petita’. 

[Font: www.nuvol.com]