segunda-feira, 28 de outubro de 2013

Fa fred a Alaska?*


Per Francesc Bombí-Vilaseca
(*Això deia a ‘Caroline Says II)

S’ha mort Lou Reed. I no sé on he posat el llibre aquell amb les traduccions de les lletres, aquell tan ben dissenyat fins i tot amb les traduccions. L’hi vaig deixar a algú? Sé que era en algun lloc preeminent de la biblioteca, però no el trobo. 

Em poso davant l’ordinador a escrutar la xarxa i trobo que no tinc digitalitzada la seva discografia. Però els discos, almenys, sí que els trobo, ben arrenglerats, al seu lloc, tret de l’últim, aquest estrany ‘Lulu’ (2011) que va fer amb Metallica i que amb prou feines he escoltat, ho reconec… El poso, i no em puc dir que em sorprengui la companyia dels thrashers amb el fundador de la Velvet. Estic temptat de posar el ‘Metal Machine Music’ (1976), aquella joia (pre)industrial i electrònica, i em maleeixo per no haver-ne comprat l’altre dia, a la Fira del Disc, una còpia preciosa en vinil…

Quan ens deixa un músic com Lou Reed, amb una carrera llarga i sucosa és fàcil tenir-ne un grapat de records. Aquell concert davant de la catedral de Barcelona, magnètic, per la Mercè del 1998, que tot just l’altre dia vaig trobar gravat en un VHS… aquell dia que a classe d’anglès algú va portar el ‘New York’ (1988) i en vam traduir, potser, ‘Dirty Blvd’, el dia que vam escoltar per primer cop ‘Heroin’, o cada nit al Karma de la plaça Reial, que acaba amb el ‘Goodnight Ladies’ del ‘Transformers’ (1972), o el dia que als Encants vaig comprar, de segona mà, el casset de ‘The bells’ (1979), l’actuació al teatre Grec en què va presentar ‘The Raven’ (2003), el disc amb què s’apropava a Edgar Allan Poe i alhora ens descobria l’impressionant Antony Hegarty (Antony and the Johnsons), l’estiu que amb el Jacobo escoltàvem un dia i l’altre també el ‘Berlin’ (1973), quan en vaig traduir ‘Caroline Says II’ i les tantes vegades que l’he recitat, com un poema…

Vaig passar uns anys obsessionat amb Lou Reed, amb la seva música, amb una certa distància. Defugint quan podia els seus grans èxits, tants com en té, i buscant aquells racons menys coneguts, aquells discos menystinguts, aquells anys que ningú hi pensava. I va i quan i ens en desenganxem, i un dia ens deixa, quasi per sorpresa, i ens deixa amb un pam de nas, l’home que diuen que no somreia –però alhora tenia sempre un mig somriure irònic a la cara–,  el que recitava poesia catalana, el que va tenir tantes cares a la història del rock, de l’underground (esclar!) al popular –qui no ha taral·lejat mai el ‘Walking on the wild side’, en qualssevol de les versions que hi ha?–, aquell home que passejava pel costat salvatge tranquil·lament, sense pressa, que bevia sangria un dia perfecte al parc, podria celebrar el Nadal al febrer, que travessava el foc, aquell animal del rock ’n’ roll… 



Miro la paret i hi trobo penjat el poema que li vaig escriure, que sempre me’l recorda.

Escoltant Lou Reed


Us he dit

–mil vegades–
que escolteu
–atentament–
el que us envolta.
Interpreteu
la no interpretació
de qui no té o
cap somni
–o no el recorda.
Algú es recargola
enmig de tot
el silenci.
Habitem un món
ple de desitjos
insatisfets
–“i si jo…”,
“i si tu…”–
amb l’únic objectiu
inconfessable.
Endevina
el nom
de la desena persona
que veuràs
a partir d’ara
–avui? demà?–
mateix.

19-VI-2000

Sem comentários:

Enviar um comentário