Per Francesc Bombí-Vilaseca
(*Això deia a ‘Caroline Says II)
S’ha mort Lou Reed. I no sé on he posat el llibre aquell amb les
traduccions de les lletres, aquell tan ben dissenyat fins i tot amb les
traduccions. L’hi vaig deixar a algú? Sé que era en algun lloc
preeminent de la biblioteca, però no el trobo.
Em poso davant l’ordinador a escrutar la xarxa i trobo que no tinc
digitalitzada la seva discografia. Però els discos, almenys, sí que els
trobo, ben arrenglerats, al seu lloc, tret de l’últim, aquest estrany
‘Lulu’ (2011) que va fer amb Metallica i que amb prou feines he
escoltat, ho reconec… El poso, i no em puc dir que em sorprengui la
companyia dels thrashers amb el fundador de la Velvet. Estic temptat de
posar el ‘Metal Machine Music’ (1976), aquella joia (pre)industrial i
electrònica, i em maleeixo per no haver-ne comprat l’altre dia, a la
Fira del Disc, una còpia preciosa en vinil…
Quan ens deixa un músic com Lou Reed, amb una carrera llarga i sucosa
és fàcil tenir-ne un grapat de records. Aquell concert davant de la
catedral de Barcelona, magnètic, per la Mercè del 1998, que tot just
l’altre dia vaig trobar gravat en un VHS… aquell dia que a classe
d’anglès algú va portar el ‘New York’ (1988) i en vam traduir, potser,
‘Dirty Blvd’, el dia que vam escoltar per primer cop ‘Heroin’, o cada
nit al Karma de la plaça Reial, que acaba amb el ‘Goodnight Ladies’ del
‘Transformers’ (1972), o el dia que als Encants vaig comprar, de segona
mà, el casset de ‘The bells’ (1979), l’actuació al teatre Grec en què va
presentar ‘The Raven’ (2003), el disc amb què s’apropava a Edgar Allan
Poe i alhora ens descobria l’impressionant Antony Hegarty (Antony and
the Johnsons), l’estiu que amb el Jacobo escoltàvem un dia i l’altre
també el ‘Berlin’ (1973), quan en vaig traduir ‘Caroline Says II’ i les
tantes vegades que l’he recitat, com un poema…
Vaig passar uns anys obsessionat amb Lou Reed, amb la seva música,
amb una certa distància. Defugint quan podia els seus grans èxits, tants
com en té, i buscant aquells racons menys coneguts, aquells discos
menystinguts, aquells anys que ningú hi pensava. I va i quan i ens en
desenganxem, i un dia ens deixa, quasi per sorpresa, i ens deixa amb un
pam de nas, l’home que diuen que no somreia –però alhora tenia sempre un
mig somriure irònic a la cara–, el que recitava poesia catalana, el
que va tenir tantes cares a la història del rock, de l’underground
(esclar!) al popular –qui no ha taral·lejat mai el ‘Walking on the wild
side’, en qualssevol de les versions que hi ha?–, aquell home que
passejava pel costat salvatge tranquil·lament, sense pressa, que bevia
sangria un dia perfecte al parc, podria celebrar el Nadal al febrer, que
travessava el foc, aquell animal del rock ’n’ roll…
Miro la paret i hi trobo penjat el poema que li vaig escriure, que sempre me’l recorda.
Escoltant Lou Reed
Us he dit
–mil vegades–
que escolteu
–atentament–
el que us envolta.
Interpreteu
la no interpretació
de qui no té o
cap somni
–o no el recorda.
Algú es recargola
enmig de tot
el silenci.
Habitem un món
ple de desitjos
insatisfets
–“i si jo…”,
“i si tu…”–
amb l’únic objectiu
inconfessable.
Endevina
el nom
de la desena persona
que veuràs
a partir d’ara
–avui? demà?–
mateix.
19-VI-2000
Sem comentários:
Enviar um comentário