El siamès sinistre del comte don Julián

L’any 1970 Juan Goytisolo va publicar a Mèxic Reivindicación del conde don Julián, llibre publicat abans a Mèxic que a Espanya donat el seu caràcter de libel contra el carpetovetonisme castellà, que va suposar que la censuressin.

Per Roger Ferrer Ventosa

El protagonista d’aquesta història està tan fastiguejat de l’Espanya inveterada que decideix anar-se’n del país i, a més, pren com a exemple a imitar al gran traïdor en l’imaginari castís, el comte don Julián, invertint els valors tradicionals de la historiografia espanyola, defensant el personatge mític que va afavorir la conquesta musulmana.

Goytisolo ho narra en un estil molt lliure i singular, una mena de monòleg interior en que la primera persona sovint es desdobla, en un estil ple de digressions i en el que s’interpel·la a ell mateix. En ocasions recorda a Bernhardt per aquest ús d’una primera persona retorçada i plena de inventiva verbal, així com per la crítica al lloc on va néixer.

Per confirmar la seva repulsa a allò castís, el personatge (igual que l’autor) decideix fugir a la contrada més odiada per un espanyol com cal, el superdolent per excel·lència en l’imaginari patri: el moro, un Altre al qual, segons el relat llegendari de l’espanyolisme (i del catalanisme) es va fer fora en una reconquesta (produïda, això sí, a càmera lenta). Amb els infidels se’n va el nou don Julián, àlter ego de Goytisolo, en una renúncia completa a ser un castellano de bien.  Amb la seva petició d’encarnar al gran traïdor, enuncia a reclamar els papers del rei Rodrigo o el Cid, mites nacionalistes espanyols per antonomàsia.

L’escriptor aplica la ironia típica del postmodernisme (Goytisolo és un clar pre-post, un precursor dins les lletres hispàniques) per a mofar-se amb ganes dels mites espanyols i de l’estil carpetovetònic, els de la raza, els toros, els homes d’honor, l’ABC… En fa escarni i en parodia les maneres pomposes a vegades, altres cops ascètiques, en un llibre que tècnicament és magistral, un prodigi de veus narratives foses al crisol  de les planes. El nou don Julián ataca com la cobra, clavant els ullals i inoculant el verí. Especialment memorable en resulta la biografia fictícia del modern Séneca, retratat amb floritures típiques de la literatura carpetovetònica i els seus cants a la unidad de destino en lo universal o la literatura taurina, estils parodiats al text.

Però, quines són algunes de les característiques del carpetovetonisme?: la sensació de sistema corrupte i d’impunitat, ja que els càrrecs no dimiteixen, desentenent-se de la responsabilitat política, la fatxenderia de certes autoritats milhomes, l’ús de les institucions per a treure’n benefici privat… delictes i malifetes que es troben tant a una com a l’altre ribera de l’Ebre o a una i altra banda de la Franja lapaoista, per expressar-ho en termes rabiosament contemporanis. Si fins i tot han empresonat abans a Bárcenas que a Millet!

En aquest temps de recerca de la sobirania catalana, es podria reivindicar aquesta gran novel·la de Goytisolo, clar que una part dels lectors catalans han mirat sempre amb prevenció a aquest barceloní apàtrida, antinacionalista i castellanoparlant, cosa que és una llàstima perquè potser es tracta del millor escriptor espanyol de la seva generació. Tal volta sigui perquè en l’imaginari català que té l’hegemonia en el procés d’independència Juan Goytisolo no és només l’Altre dels espanyols sinó també l’Altre dels catalans.

Una pel·lícula serveix per a il·lustrar metafòricament el perill que es corre de caure en aquells comportaments i accions arnats i egòlatres atacats per Goytisolo. A Germanes (Sisters, Brian de Palma, 1973), dues bessones siameses són separades quirúrgicament després de que una d’elles, amb tendències psicòpates, hagi matat al fill de l’altra. La siamesa assassina mor arrel de l’operació. Acaba així el problema? 

Doncs no, ja que la siamesa teòricament equilibrada, qui sap si per les experiències traumàtiques viscudes, per una causa de psicologia profunda entre siamesos, qui sap si per la natura del mal, per la raó que sigui acaba desenvolupant una personalitat doble, una mena de daimon que integra el jo de la difunta germana. Sense que ella se n’adoni, actua en certes condicions (sexuals) com si fos l’altra; fins i tot arriba a matar a dos homes, un d’ells el seu marit.

Certament la bessona siamesa castissa ha donat molts exemples passats del seu trastorn, fins a l’extrem que hi ha tot un subgènere dintre de la literatura espanyola que es queixa del caràcter patri, de la generació del 98 als autors antifranquistes. Però atenció, perquè com hem apuntat hi ha evidències que fan témer que els atacs d’esperit carpetovetònic potser no són exclusiva castellana. A Catalunya hi ha admiradors del Cid com hi havia catalans franquistes.

El que podem batejar com a síndrome de les bessones depalmanianes (autoritats fent gala d’una retòrica buida de contingut, corrupció institucional, autoritarisme, negació de l’evidència, manca d’empatia, subjecció a una ideologia econòmica nefasta….) constitueix un dels riscos més grans del present a Catalunya. Compte no sigui cas que, al separar-les, la bessona teòricament entenimentada evidencií estar encara més boja que la psicòpata. No sigui cas que acabem representant una mena de performance col·lectiva en homenatge a Germanes.

[Font: www.nuvol.com]