«Eichmann a Jerusalem», vigent i polèmic, es publica en català seixanta anys després

VilaWeb conversa sobre l’obra de Hannah Arendt amb la professora Fina Birulés, la traductora Helena Lamuela i l’editora Maria Nadal

Escrit per Ot Bou Costa

A principi dels anys seixanta, la pensadora Hannah Arendt va sotragar l’opinió pública mundial amb les cròniques del judici a Adolf Eichmann, un dels responsables directes del genocidi contra el poble jueu comès per l’Alemanya nazi. Les cròniques, publicades a la revista New Yorker i escrites amb una gran distància analítica, irònica i dura, van originar una polèmica fortíssima, que avui encara s’arrossega. L’any 1963 ja es van aplegar en un llibre de títol cèlebre, Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal, que inexplicablement encara no s’havia publicat tot sencer en català. Ara ho ha fet l’editorial Arcàdia, amb una traducció d’Helena Lamuela. I no pas en un moment qualsevol.

La lectura és vigent i pertinent no sols perquè ajuda a entendre les turbulències internes que viu avui l’estat d’Israel, amb unes eleccions a la cantonada, sinó també perquè les cròniques d’Arendt no s’han llegit prou ni s’han llegit bé. El llibre es publica amb una introducció de Fina Birulés, professora de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, ara retirada, i una de les principals expertes de casa nostra en l’autora. Birulés hi lamenta que, en gran manera, la conversa que s’ha tingut entorn del llibre s’edifica sobre tòpics o crítiques que es refereixen més a la polèmica que va causar que no pas a la literalitat del text. 

El primer element mal entès, segons el seu parer, és que se suposa que el llibre és una teoria sobre la banalitat del mal malgrat que, en realitat, l’expressió només hi surt dues vegades: al títol i en uns apunts afegits a posteriori. Arent, diu Birulés, fa tot just un informe en què “mostra que Eichmann es presenta a si mateix com un perfecte pare de família que fa una feina que li serveix per a pujar l’escalafó i tenir cura de la família”. Arendt es limita a descriure, i en la descripció no cerca consol per la tragèdia, sinó purament la constatació que “hi ha hagut grans crims comesos per persones que aparentment no tenien intencions malignes”.

El segon problema és la mala interpretació que es va fer del to irònic de les crítiques. Segons Birulés, Arendt el fa servir per a allunyar-se del sentimentalisme, perquè considera que, per a comprendre les coses terribles, hom no s’hi pot aproximar només amb un sentiment per les víctimes. Les ferides del món s’han d’afrontar de manera rigorosa, diu. “Arendt va ser molt criticada pel recurs de la ironia: li va costar car i va perdre molts amics. I la ironia és una manera de distanciar-se dels fets per pensar-hi sense quedar negat per les llàgrimes”, diu Birulés.

“Arendt es demana com s’ha de jutjar algú que no té mens rea, que no té cap intenció de fer el mal, sinó d’obeir una llei particular. I la manera de fer-ho és jutjar-lo i condemnar-lo per crims que encara no eren prevists en l’ordenament legal”, explica. “Ella diu que Eichmann és un subjecte incapaç de pensament, de reflexió, i, per tant, situa el problema en l’aspecte del coneixement. I fa un desplaçament interessant. No es fixa en l’emoció i en l’empatia. I això li permet, després, en el judici, de dir que Eichmann ha de ser condemnat no sols per haver comès un genocidi contra el poble jueu, sinó també per crims contra la humanitat”, explica Birulés.

I el tercer és que Arendt va posar el dit a la nafra fent aflorar “una cosa que sabia tothom, però que no havia dit ningú fora d’Israel: que els consells jueus, col·lectius amb el suport dels nazis, van col·laborar en certa manera en l’eliminació dels jueus”, explica Birulés. “Arendt diu que si no haguessin existit, no és pas que no s’haurien eliminat els jueus, però probablement molts menys, perquè el responsable de cada consell jueu solia tenir una certa autoritat i ordenava el nombre de persones que anaven als trens. Ara: no sempre va passar això. A Itàlia i en més llocs, els consells jueus es van negar a col·laborar-hi. Però en molts llocs, sí. I ella, dona jueva que escriu per al públic nord-americà, ho posa en evidència. Això va ser molt escandalós.”

La traductora Helena Lamuela diu que hi va tenir molta feina, i molt difícil, no sols per les frases llargues, enrevessades i plenes d’incisos, sinó també per a sintonitzar aquest to distant d’Arendt. Explica que la hi va ajudar trobar una entrevista en què Arendt situava Bertolt Brecht com el seu referent principal a l’hora de trobar el to. Deia Arendt en aquella conversa: “Quan vaig escriure Eichmann a Jerusalem encara no ho sabia, però un dels meus grans objectius era de destruir la llegenda de la grandesa del mal, de la força demoníaca; volia arrabassar a la gent l’admiració que tenen pels grans malvats com Ricard III. I vaig trobar en Brecht aquesta reflexió: ‘Els grans criminals han de ser exposats, i exposats especialment a la riallada. No són grans criminals polítics, sinó homes que han comès un gran crim polític, que és ben diferent. El fracàs de les seves empreses no indica que Hitler fos un idiota i l’abast de les seves empreses no el converteix en un gran home.’” 

Lamuela també explica que durant la traducció pensava sovint: “És clar que va ser polèmica, no m’estranya: justament posa el dit a la nafra que fa més mal. Critica les estratègies propagandístiques de l’estat d’Israel tot just fundat. Ataca la burocràcia, i atacar la burocràcia és molt perillós, perquè si l’ataques, t’ataca. I a vegades, més que no pas irònica, és fins i tot sarcàstica. Llegint el llibre és molt evident per què va molestar tant.” 

De tots aquests elements, la crítica d’Arendt a la propaganda israeliana és especialment valuosa avui encara. Lamuela diu que té un component gairebé profètic. La distància d’Arendt amb els fets, el vernís de la ironia per a poder criticar allò que s’edifica sobre les emocions, aquest refús de l’autocomplaença, són recursos que semblen avui un antídot per a frenar la fanatització de bona part del sionisme. Un antídot que, tres anys després del crim del 7 d’octubre i després de tres anys de genocidi a Gaza, sembla fallit.  

Birulés no creu que el llibre permeti d’interpretar mecànicament la realitat actual, però diu que dóna moltes pistes sobre com Israel ha tractat tot un seguit de qüestions que encara avui són fonamentals en la política del país: “Arendt havia estat sionista perquè era l’única manera que entenia que tenien els jueus per a defensar-se de la persecució. Però tan bon punt va acabar la guerra, al final de la dècada dels quaranta, ja va qüestionar en uns articles certs aspectes de la creació de l’estat d’Israel, cosa que li va valer moltes crítiques. I l’Eichmann a Jerusalem va ser la gota que va fer vessar el vas.”

“Paga la pena preguntar-se per què l’estat d’Israel va decidir de fer el judici a Jerusalem. Per què ningú no va reclamar un tribunal internacional. Per què Adenauer no va demanar l’extradició d’Eichmann. D’alguna manera, el judici va servir a Israel per a donar un estatus comú als habitants de l’estat, la majoria dels quals no havien sofert la persecució. Dient-ho malament: van decidir que la identitat no la feien a partir d’una llengua, sinó a partir d’una memòria, que era europea i no pas israeliana”, explica Birulés. El judici d’Eichmann servia com un espectacle més que no pas com un judici, en paraules del mateix primer ministre David Ben-Gurion, i el text d’Arendt no sols el tractava com un judici, sinó que també denunciava les incongruències de l’espectacle. El judici va servir a l’estat per a consolidar-se sobre un tràngol. “Abans del judici, Arendt va escriure un article en què ja ho avisava. ‘Aquí s’hi jugarà tot. Aquí Israel es funda com si no hi hagués hagut ningú’”, diu Birulés.

Arendt és una autora especialment admirada per Arcàdia, que darrerament ha publicat un llibre de Birulés que servirà als lectors per a aprofundir en totes aquestes idees, Hannah Arendt: el món en joc, i les cartes que Arendt va intercanviar amb el seu amic Günther Anders, aplegades al volum Dona’m notícies teves. L’editora executiva, Maria Nadal, explica que la publicació d’Eichmann a Jerusalem és el segon lliurament d’una nova col·lecció de clàssics del pensament contemporani, molts dels quals, malauradament, no s’han publicat en català. El primer va ser Minima moralia de Theodor W. Adorno.

 

[Font: www.vilaweb.cat]