L’Agulla Daurada recupera ‘La lluna i les fogueres’, una novel·la sobre retorns impossibles i les ferides del feixisme, amb una nova traducció de Pau Vidal.
Cesare Pavese
Escrit per Maria Pallàs Barrios
Vaig llegir a algú
comentar que La lluna i les fogueres és una anti-Odissea, i em sembla una observació encertada. Si Ulisses dedica
vint anys a tornar a casa, però hi arriba, aquí l’Anguila —un personatge sense
nom, sense pares, sense origen ni destí— torna adult al poble on es va criar
per descobrir que recuperar el passat és impossible.
Escrita a mitjans del segle XX i estretament lligada al context polític d’aleshores, parla de com el món, la vida, no satisfà les necessitats de l’esperit humà. Per mostrar-ho agafa un personatge individual (l’Anguila) i un personatge col·lectiu (la societat de Santo Stefano Belbo) i explora com dialoguen amb la memòria del passat. En el cas de l’Anguila, els seus records tenen a veure amb la constitució d’un sentit de la identitat, de la pròpia posició en el món; en el cas de la societat, es tracta de la memòria de la Guerra Civil Italiana entre els partisans i les brigades negres. A totes dues bandes, la memòria ha sigut reescrita o reinterpretada, ofegada per un coneixement madur del futur que impedeix l’esperança.
El ritme de l’obra és d’una dualitat sorprenent; potser aquí s’amaga el seu tret particular, l’autèntica melodia de La lluna i les fogueres. La brevetat dels capítols permet llegir-la gairebé sense pauses, saltant d’un al següent de manera desbocada. Alhora, el seu interior sembla aturat, com un paisatge de boira. Part d’aquest aire té a veure amb el fet que la novel·la es nega a dir sense obstacles per què res ja no és recognoscible: en els personatges que saben què va passar durant la guerra s’ha donat un emmudiment.
Cesare Pavese
A La lluna i les fogueres, Amèrica és la terra dels qui no pertanyen, repulsiva, alhora que es presenta com a única via per pujar d’estatus social i fugir d’unes dinàmiques cruels definides per la necessitat. La misèria empeny un pare a atonyinar la filla fins matar-la i a voler executar també el seu fill. Les famílies adopten nens bords, pels quals l’hospital ofereix cinc lires mensuals, i els esclavitzen com a treballadors desnodrits d’una terra quasi erma. Cesare Pavese fa dialogar subtilment els diversos angles en joc a la Itàlia rural posterior a la guerra: l’òptica de l’Anguila, fill de ningú, situat fins i tot ―com a nen bord i esclau― per sota dels pobres; la del Nuto, antic idealista, fill d’un fuster que llegia el diari; la de les tres germanes Irene, Silva i Santa, pertanyents a la burgesia agrària; la del Cavaller, últim descendent d’una aristocràcia arruïnada.
De nen, l’Anguila projecta en la seva vida adulta somnis de fortuna econòmica, honors i respecte, pels quals la seva persona ha d’adquirir valor. D’adult, sap que el món és tan sols un càstig a suportar i enyora la joventut en què quedava l’univers per descobrir, quan era capaç de fe i d’esperança. Gastem la vida situant l’alegria lluny d’on som, cap endavant o cap enrere. Pavese va escriure La lluna i les fogueres pocs mesos abans de suïcidar-se; potser aquest llibre ja dona prou resposta a qualsevol ‘per què’.
[Fotos: Viquipèdia - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário