Plataforma per la Llengua ha nomenat el sociòleg Gautier Sabrià com a nou responsable de l'entitat a la Catalunya del Nord. Amb el nou encarregat de l'ONG a la zona més septentrional de l'àmbit catalanoparlant, EL TEMPS radiografia les constants vitals de la catalanitat i de la llengua pròpia en aquest territori.
El sociòleg Gautier Sabrià
Escrit per Moisés Pérez
—Vostè ha estat nomenat com a responsable de
Plataforma per la Llengua a la Catalunya del Nord. Quin diagnòstic fa de la
salut del català en aquest territori?
—Segurament, no viu els seus màxims moments de
glòria. Ara bé, la llengua és viva i un exemple és que ambdós puguem fer
aquesta entrevista en català. A casa nostra, de fet, tenim una manera de viure
la catalanitat una mica diferent de la resta dels Països Catalans. Diríem que
cada cop està menys vinculada a l'idioma, malgrat conservar el sentiment de
pertinença a la catalanitat. Aquesta diferència es produeix per la feina de l'Estat francès
per minoritzar la llengua.
—Hi ha, per tant, una
identificació amb la catalanitat a pesar d'un ús del català en retrocés.
—Existeix, de fet, una frustració. Ho veig en
molta gent del meu entorn: se sent catalana, però, en realitat, no sap dir gran
cosa en la llengua catalana. A causa d'aquesta sensació, s'està produint un
augment de l'interès per aprendre català i reconnectar amb la llengua. Hi ha
persones que viuen com un dol el fet de sentir-se molt catalanes i, al seu
torn, no saber expressar-se bé en català.
—Com es desenvolupa aquesta pertinença a la catalanitat més
deslligada de la llengua?
—Diria que es dona una sensació inversa a la
valenciana: si al País Valencià hi ha menys connexió amb la catalanitat i es
parla més la llengua, a la Catalunya del Nord ocorre el contrari. Ens sentim
plenament catalans. Per a nosaltres, és un orgull perquè ens fa una mica
diferents de la resta de l'Estat francès. És el nostre particularisme i ens
connecta amb els veïns del sud. A ma casa, ningú m'ha dit mai que era francès. Sempre ens hem identificat
com a catalans. I no es tracta d'una anècdota, sinó que ocorre en moltes
famílies. A la Catalunya del Nord, tothom té clara la seva identitat catalana.
—La meva generació, per exemple, fou de les
últimes a viure la presència del
català amb tota normalitat. Els meus avantpassats, els meus avis, els meus
padrins, tots es parlaven en català. Parlaven la llengua
amb tothom, amb els seus amics. Els meus avis, de fet, no tenen cap dubte de
quina és la seva llengua. Tanmateix, la sort que tenim
és la persistència de la identitat catalana, perquè tothom ens coneixen com els
catalans. Fa un temps, va haver-hi un debat, especialment a Barcelona, sobre
com anomenar la Catalunya del Nord, sobre si s'havien de denominar com a
Pirineus Orientals. La qüestió era que ningú coneix els habitants del departament com a pirinencs orientals, sinó com a catalans. De fet, la nostra
identitat catalana és molt inclusiva.
—Per què?
—Perquè tothom es pot sentir part d'aquesta
comunitat catalana sense haver-hi un vincle directe amb la llengua. Tinc molts
amics que no han nascut a la Catalunya del Nord, però que hi han vingut per
estudis o per feina. Poques coses em generen més goig i més il·lusió que
aquesta gent s'identifiqui com a catalana. A la Catalunya del Nord ens
emociona que una persona nouvinguda d'un altre territori, d'un altre indret, se
senti catalana. Diríem que és una identitat inclusiva i popular.
—Explique's.
—Qui ha mantingut històricament el català a la
Catalunya del Nord? Han estat més aviat la gent pobra. La identitat catalana és
especialment popular i oberta. Un dels moments més visibles d'aquesta catalanitat és al camp de la USAP, en els partits d'aquest equip de rugbi. A
l'estadi sempre hi ha moltes banderes catalanes i els seus aficionats no
van amb la samarreta blau cel del seu equip, sinó que van vestits de roig i groc.
 |
«A casa nostra, de fet, tenim una manera de viure la catalanitat una mica diferent de la resta dels Països Catalans. Diríem que cada cop està menys vinculada a l'idioma», assenyala el nou responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya del Nord. | Viquipèdia-Jordi Gili / Diada del 7 de novembre del 2018 |
—Entre les noves fornades, s'ha perdut el català?
—Diria que hi ha una reconnexió amb l'idioma. A
la meva generació, hi ha aquesta connotació del català com una
llengua del passat, dels nostres avis. En canvi, a les noves fornades,
s'observa una visió positiva del català, com un símbol de progrés i de
modernitat. Les noves generacions no tenen aquest menyspreu de considerar el
català com una llengua del passat.
—Quines escletxes han trobat els sectors conscienciats amb la
llengua per esquivar les polítiques uniformadores i de pressió lingüística
desplegades per l'Estat francès?
—És cert que a la Catalunya del Nord no és
fàcil sentir el català a l'espai públic, ja que es reclou més a
l'àmbit privat. Ara bé, el nostre francès està força influenciat pel català,
amb moltes expressions i estructures importades del català. Davant d'unes
institucions que no han fet res per la llengua i, fins i tot, hi han jugat a la
contra, hi ha escletxes de reivindicació de la catalanitat, com ara els estadis
o les festes majors d'un poble. L'associacionisme, però, ha estat el gran
bastió de resistència, amb espais com ara el Casal de Perpinyà o el Casal de
Conflent. Les entitats han estat els motors perquè encara puguem expressar amb
certa normalitat la nostra identitat catalana.
—Quin rol tenen per al sosteniment del català i de la
identitat catalana espais educatius com ara la Bressola?
—Són molt importants, però no hi ha només la Bressola. Hi ha més escoles, com ara de caràcter públic,
que fan una tasca d'ensenyament en català. Es desconeix que Perpinyà és l'única
ciutat de l'Estat francès que té dues escoles amb un model bilingüe d'una
llengua denominada regional. Ni els bretons, ni tampoc els bascos, no gaudeixen d'una
oferta pública amb aquests trets. Sí que tenen
escoles associatives, com ara la Bressola. És
determinant que hi hagi encara ensenyament en català. De fet, cada cop hi ha
més interès per estudiar el català.
—Detalle aquest procés.
—Aquest interès naix de pares amb 38 o 40 anys i
un sentiment de pertinença a la catalanitat, però que no saben parlar ben bé la
llengua. Aquests progenitors estan reconnectant amb la llengua i aprenent-la
després d'apuntar els fills a la Bressola o les escoles associatives bilingües
Arrels. Hi ha procés de transmissió invers molt bonic, on són els fills que
empenten els pares a aprendre català. Possiblement, i si es manté aquesta
tendència, en uns anys, a la Catalunya del Nord, el català serà una llengua més
parlada per la gent jove que no per altres generacions. Aquest fet injecta
optimisme.
—Com es compagina aquestes iniciatives amb el creixement de
l'extrema dreta a l'Estat francès, la qual sempre ha manifestat una posició
nacionalista francesa, uniformadora, més exacerbada?
—Molta gent viu la seva catalanitat lligada al fet de ser francès. Crec que no es pot comparar el vot a Reagrupament Nacional amb el vot a Vox a l'Estat espanyol. Discursivament,
l'extrema dreta francesa mai carrega contra el català.
—En la pràctica, però, sí que ocorre?
—Sí, el creixement de l'extrema dreta té efectes
pràctics sobre la persistència de la catalanitat. A Perpinyà, de fet, tenim un
bon exemple. El batlle de Reagrupament Nacional ha eliminat el lema de la
ciutat, que era «Perpinyà, la catalana». Era una denominació acceptada per
tothom, amb la qual hi havia un consens absolut. Tenia una dimensió emocional.
—Quines altres accions contra la normalització lingüística ha
impulsat l'extrema dreta francesa a la Catalunya del Nord i, més concretament,
a Perpinyà?
—L'Ajuntament de Perpinyà, en mans de Reagrupament Nacional, ha emprat les
subvencions com a eina política. S'ha vist amb la Bressola o amb Òmnium
Cultural. L'extrema dreta francesa està reduint cada cop més
la catalanitat a una cosa simbòlica i està traient tota la part lingüística i
cultural. És cert que ha mantingut el Sant Jordi, però s'ha eliminat qualsevol
element de catalanitat del seu cartell. Abans, per exemple, hi havia
barretines, espardenyes o la flama del Canigó.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário