«Escriptures sagrades», d’Àlvar Masllorens

Recuperar la Bíblia, una experiència estètica encara factible

Àlvar Masllorens

Escrit per Jaume C. Pons Alorda

Escriptures sagrades d’Àlvar Masllorens, amb un pròleg excel·lent d’Oriol González Tura, s’inscriu, des de la primera pàgina, en una tradició literària molt precisa i, alhora, ambiciosa: la poesia bíblica com a horitzó simbòlic, narratiu i espiritual.

Podem contextualitzar el volum de Masllorens en una genealogia que va des de la tradició canònica fins al seu súmmum modern català com és El nabí de Josep Carner, recentment recuperat per Edicions 62. Ara també el podem vincular amb un altre llibre recent: Joan, el testimoni savi, de Jordi Pàmias a Lleonard Muntaner.

El resultat és que l’obra de Masllorens no s’ha d’entendre com una extravagància aïllada sinó com una baula dins un fil creatiu que torna a activar-se: la recuperació d’un fonament ontològic a partir del qual cal repensar el món contemporani. Masllorens s’insereix en aquesta línia, però no s’hi limita: la continua i l’eleva amb una veu pròpia.

Escriptures sagrades s’estructura en dos blocs, “Escriptures sagrades” i “Breviari d’humana geografia”, que funcionen com moviments teològics i poètics. La primera part es basteix a partir de l’extensió i l’alè de poemes llargs.

Aquí Àlvar Masllorens treballa en una zona híbrida entre la narració, la meditació filosòfica i el cant. Això li permet desplegar el seu discurs pensamental sense trencar el ritme poètic i construir imatges de llarg recorregut que demanen al lector paciència, concentració i una obertura que ja no és gaire habitual en la lírica catalana contemporània, que té tendència a l’impacte epifànic. Aquest retorn a formes d’amplitud i de solemnitat és, en efecte, una aposta contra el temps present, que tendeix a la brevetat, a la fragmentació i a la ironia postmoderna.

Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades, Pagès (2024)

“Gènesi” és, doncs, el primer gran territori del volum i, com indica el títol, aborda l’origen. No es tracta però d’un inici mitològic en clau literalista, sinó d’una història de l’evolució humana reconstruïda a través del recurs metaliterari. 

Masllorens aconsegueix arribar a l’essència de la poesia treballant amb el que aquesta no diu sinó amb el que suggereix. És significatiu el diàleg constant amb l’alteritat que ens envolta, present al llarg dels versos a partir d’aquest “tu” que interpel·la i que converteix l’obra en un gest empàtic, com si la creació del món fos també l’aprenentatge d’una mirada i l’oferiment d’un llenguatge.

“Credo” és d’una intensitat diferent, un cant net a favor de la creença en conceptes que en el nostre present semblen estellats: veritat, fe, esperança… No hi ha ingenuïtat ni consol fàcil. L’expressió, de tall filosòfic i moral, beu de la perspectiva neoplatònica, la mateixa que va fonamentar els treballs d’Iris Murdoch, per a qui el bé i la veritat no són abstraccions sinó tasques intel·lectuals i ètiques. Masllorens treballa aquest accés al sagrat sense necessitat de religió institucional, cosa que reforça el seu caràcter independent.

El segon bloc, “Breviari d’humana geografia”, introdueix un contrast que resulta decisiu per al llibre. Després de l’amplada narrativa i metafísica de la part anterior, aquí la poesia es contreu, se sintetitza. La densitat ja no prové de l’extensió sinó de la condensació. El lector hi troba una forma de cop poètic que impacta precisament perquè destil·la el que abans s’havia desplegat. En lloc d’abaixar la intensitat, aquesta brevetat la concentra.

El que emergeix del conjunt és un projecte poètic que articula una genealogia verbal marcada per una espiritualitat lacerant i per un aprofundiment antropològic que resitua l’ésser humà no només com a criatura biològica sinó com a ésser de llenguatge. Masllorens recupera la Bíblia per convertir-la en una experiència estètica encara factible, i ho fa amb una seriositat intel·lectual i una ambició literària poc comunes. 

El resultat és un llibre insòlit, valent i altament coherent, que exigeix a qui el llegeix una actitud similar a la que demana la pregària o la filosofia: concentració, lentitud, disponibilitat interior.

[Font: www.diarilaveu.cat]