Cesc Martínez (Manresa, 1974), autor de cocció lenta i producció espaiada en el temps, torna a les prestatgeries amb La ciutat errant (Anagrama, 2025), un artefacte breu, singular i llegidor, en algun lloc entre l’assaig i la narrativa, amb el qual torna després de les bones impressions deixades per la seua anterior obra, Traça un perímetre (2019). Una nova criatura literària «més fàcil de llegir que d’explicar», segons la definició bastant encertada del seu progenitor. Un dels encants d’aquest La ciutat errant.
L'escriptor Cesc Martínez
Escrit per Xavier Aliaga
—Traça
un perímetre, el teu llibre anterior, va tindre una recepció
crítica acollidora, però has trigat bastant a tornar a publicar i, a més, ho
fas amb un llibre bastant breu. Crida l’atenció, perquè la majoria d’autors i
autores tracten d’esprémer el seu momentum, però
no has tingut pressa per publicar de seguida.
—Saps què passa? Quan he intentat afanyar-me, no m’acaba de satisfer mai el
resultat. No vol dir que no continuïs escrivint, però potser són els meus
ritmes i no val la pena forçar-los més. He anat fent coses. De fet, La ciutat errant surt d’un moment de
bloqueig d’una altra cosa que estic escrivint i que està costant més del
compte; no me n’acabo de sortir. Per esbargir-me una mica, he escrit una
altra cosa que tenia al cap i em surt de manera bastant fluida. No surt tot de
cop, perquè en algun moment faig una mica més de recerca que veig que em fa
falta, per arrodonir-ho, però ha estat començar i acabar. En un moment de pausa
d’una altra cosa que tinc inacabada.
—Amb La ciutat errant s’extrema
la manera en què deformes la narració i trenques la linealitat, fins al punt
que el llibre es podria llegir de manera fragmentària, amb diferents
itineraris. No seria just dir que el llibre és un divertimento, però hi ha un
cert sentit lúdic que prové d’una escriptura feta amb total llibertat; es
nota que has escrit el que et venia de gust.
—És així, per això que et deia; comences amb aquest esperit per no
encallar-te de nou en una cosa complicada, per fer el que vulgui. Començo amb
la idea de fer un assaig sobre l’entorn, el paisatge, sobre allò que et trobes
sortint al carrer. Però rebutjo la idea de fer un assaig canònic i exhaustiu
perquè havia començat això per passar-m’ho bé. El llibre no és un divertimento, però en aquell sentit sí que
ho és una mica. No és un assaig amb totes les referències que hi podria haver,
però amb les que hi ha és suficient per tirar endavant la idea i lligar-la amb
una altra. I el llibre va anar creixent amb aquesta llibertat autoatorgada.
—El llibre s’ubicarà en els apartats
de narrativa de les llibreries, però un valor de La ciutat errant és que
no és fàcil atribuir-li un gènere determinat.
—Normalment, em posen en la secció de narrativa i em sembla just. No és una
novel·la, però sí que és narrativa, una exploració de l’entorn i dels seus
perquès amb un to narratiu senzill però que és molt clar. T’agafes la
llibertat, però ha d’haver-hi un perquè, un principi i un final. El motor és
aquest quadern on vaig apuntant els llocs per on passo i la relació que tenen
amb el següent. I amb aquest mecanisme tan mínim, però tan funcional, hi ha una
narració. La part narrativa hi ha de ser.
—En
algun moment escrius que segueix les passes «d’alguns exploradors solitaris que
m’han precedit». Els referents com Borges o Sebald hi són, però en el fons és
un artefacte que marca unes regles pròpies.
—És possible. Les regles són el terreny de joc que
t’explicava. Ara he dit «terreny de joc» i és veritat; es proposa una mena de
joc amb el lector. I té aquestes regles, que no són difícils, però que ben bé
no es troben en uns altres llocs. Els exploradors que em van precedir són les
referències que faig servir en el llibre, no hi ha més secret. I d’altres que
no he citat perquè el llibre no és exhaustiu ni pretén ser-ho.
—«Els
aeroports es revelen com l’única forma de cultura a què el món global ha sabut
donar vida», escrius en algun moment. Veig ací un joc de jugar amb
l’ambigüitat, de crear un enigma.
—Una mica sí. El que faig és recuperar una idea
d’una de les exploradores que m’han precedit, Olga Tokarczuk, que parla molt
dels aeroports, sobretot a la seva obra Cos. Capgira la idea
que es té sovint dels aeroports...
—Allò
que els aeroports són un no-lloc.
—Exacte. Una amiga politòloga em feia referència a
estudis politològics que parlen dels aeroports com a no-llocs. Aquesta és una
imatge popular però no només, també és una imatge acadèmica. En canvi,
Tokarczuk, sense dir-ho explícitament, d’alguna manera es mira els aeroports
com a llocs totals, el lloc definitiu de la societat actual, on podries fer-ho
tot i que es justifica per si mateix. Independentment de si al voltant de
l’aeroport hi ha una ciutat o no hi és, com és el cas de Lleida o de Castelló.
L’aeroport de Castelló no és perquè la ciutat necessiti un aeroport, es
justifica per si mateix, per unes altres causes, en un altre lloc que no és
allí. I l’aeroport de Lleida, que és l’exemple que poso jo al llibre, doncs el
mateix: l’aeroport no és allà per Lleida, sinó per si mateix. Una floració, una
calcificació del capital, el lloc per antonomàsia on hi ha de tot.
—Tornant
al vessant narratiu, es fa palès quan apareixen personatges com Pedro
Vives y Vich, el «General Bum Bum», un d’aquells passatges en què ens reveles
que estàs jugant, on li traus solemnitat al discurs.
—Clar, m’interessava no caure en un discurs
excessivament seriós o acadèmic. No volia caure en l’academicisme, d’aquí també
recursos com guardar-me les fonts per al final i deixar que es barregin entre
elles; barrejar-me jo també amb les fonts, apropiant-me-les abans de revelar
d’on venen. També perdre seriositat, fotre’m una mica, fer una crítica des de
la burla més que no pas des de la seriositat. Em semblava més interessant. I em
venia més de gust, també.
«M’interessava no caure en un discurs excessivament
seriós o acadèmic. No volia caure en l’academicisme, d’aquí també recursos com
guardar-me les fonts per al final i deixar que es barregin entre elles»
—Parlant
de les fonts, el final de La ciutat errant és la «Guia de
viatge». En un altre llibre tindria un to explicatiu, però ací torna a tindre
un to literari, no és com un apèndix, és un capítol amb entitat literària
pròpia.
—Aquí en el fons hi ha un altre joc, però no hi
havia caigut fins al final de tot; quan tenia el llibre acabat, m’adono de la possibilitat de jugar una segona partida. Quan arribes a aquesta part, el
contingut et permet tornar al principi. Més que no llegir el text i anar a
buscar les notes, fer tot el trajecte i després tornar-hi i fer un
reconeixement del que s’ha llegit. La brevetat del text i el tipus de proposta
permet fer aquesta tombarella. Em va agradar jugar-hi, a això, però me'n vaig
adonar al final.
—El
llibre té un punt desconcertant, però és bonic arribar al final i fer la relectura.
És un llibre per rellegir.
—Sí, algú m’ho ha dit. Uns altres m’han dit que no m’havien fet cas i havien anat a les notes finals. També és possible, endavant,
es poden fer tots dos viatges. Igualment, he de dir que la nota inicial del
llibre, en què recomano no saltar a les notes fins que no s’hagi llegit tot, va
ser idea de l’editor, de Lluís Ruiz. Jo no l’havia posada, pensava que el joc
hi era i endavant. Però l’editor em va dir: «Així explicites quina és la teva
opció de lectura. I llavors que cadascú faci el que vulgui». Em va semblar bé.
—M’agraden
molt les pàgines dedicades als Palmerola-Fenollar. Hi ha una bona història i
una bona manera de situar-se davant de la història com a narrador.
—Quin lloc seria aquest?
—Doncs
del narrador que conta la història des de dins dels espais relacionats amb el
relat.
—Sí, clar. D’una banda, el narrador és observador,
és qui es troba aquesta realitat, qui viu aquesta realitat, però també és
lector, llegeix sobre aquesta realitat, trau idees i se les apropia, com fem
tots moltes vegades: «Com deia aquell...». És el mateix mecanisme. M’agrada
aquesta textura porosa del narrador que és al mateix temps personatge, és una
de les possibilitats de la narració en primera persona que no vulgui caure en
el jo, jo... Aquest tipus de narrador es pot emprar per parlar del context que
envolta aquell jo. Explica mirant cap enfora, no tant cap endintre.
—Hi ha
un títol de capítol especialment enigmàtic: «Va venir la guerra. La guerra se’n
va anar. El que va quedar no era pau». Ja ho vam parlar quant a Traça un perímetre; tot el text
fa la sensació que té un procés de reflexió llarg darrere.
—Home, ara et diria que, ja que m’hi estic sis anys, almenys que el text
estigui pensat [riures]. Fora bromes,
el títol aquest ve també d’un concepte que per a mi és central en aquest
llibre que sorgeix estirant el fil d’una idea de Sebald: la guerra com a
principi destructor, però també com a principi ordenador del que ve després.
Sebald es refereix a les ciutats destruïdes per la Segona Guerra Mundial que
provoquen una reorganització social i unes conseqüències literàries en
l’Alemanya de postguerra. Fins avui. I estirant aquest fil, penses: bé,
nosaltres també tenim una guerra que va destruir un teixit cultural i
urbanístic, una relació simbiòtica entre ciutat i món rural que s’havia
començat a organitzar durant la República. Tot això queda destruït per la Guerra
Civil. I aquest principi destructor és després el principi ordenador de la
societat posterior, tota aquella estructura de relació camp-ciutat,
l’estructura cultural, urbanística, queda en mans d’una dictadura feixista que
es dedica a dir com s’utilitzarà la terra. I la posa a disposició de qui la
puga comprar, de l’especulació. No és un procés únic, però passa d’una manera
més bèstia que amb uns altres països amb una regulació democràtica. Aquí, la
terra queda a disposició de qui la pugui comprar. Aquest principi rector és
conseqüència d’una guerra i encara continua dictant, d’alguna manera, no les
lleis, però sí les maneres de fer i de tractar la terra, el país, l’entorn, el
món rural o com vulguem dir-li.
—En aquest punt de l’entrevista, tal
vegada el lector no tindrà una visió molt clara de què és La ciutat errant. Potser no
cal aclarir-ho més.
—[Riures]. La ciutat errant és aquesta ciutat que no és la ciutat concreta on vivim, que no es troba aquí, és allò que dèiem de Lleida, de Castelló o d’Igualada, on hi ha un aeròdrom que funciona des de fa molt de temps. Ni tan sols de Barcelona, on es vol ampliar l’aeroport; aquest aeroport ampliat no és de la ciutat de Barcelona, és d’una ciutat que no és mai aquí, que no podries delimitar-la, que se t’escapa.
La
ciutat errant
CESC MARTÍNEZ
Editorial Anagrama, 2025
Narrativa
105 pàgines
[Foto: ACN - font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário