La llengua de la burgesia

Si realment voleu épater les bourgeois (i els qui els sostenen i en fan de portaveus), parleu en català sempre i amb normalitat. 

Escrit per Jordi Martí Monllau

Tinc un compte Whatsapp i un altre de Telegram, i prou. Aquí s’acaba la meua participació a les xarxes socials. He posat límits al remolí d’hiperestimulació que caracteritza el món actual. La meua quotidianitat està exempta dels vídeos de gats de Facebook, del que sigui que es faci a Instagram i del sigui que sigui això que s’anomena Tik Tok. I, per descomptat, em mantinc aliè a la discussió de Twitter (ara X). 

Malgrat tot, amb les disputes d’aquesta darrera xarxa, em passa com amb Rosalia o el Barça: per molt que no m’hi interessi, n’acabo assabentat. Si bé jo no vaig a Twitter (amb aquest nom em vaig quedar), X ve a mi. I acabo assabentat de molts dels tòpics de l’esbroncada nostra de cada dia, uns tòpics que podríem anomenar piulemes (o tuitemes, si us ho estimeu més). 

I no puc evitar de pensar-hi. 

Entre els tòpics nocius que em consta que circulen per la xarxa, introduïts pels qui la nodreixen de mals hàbits discursius (de manera semblant a com ho fa el colesterol per les artèries, introduït pels mals hàbits alimentaris), trobaríem aquell que assegura que el català, més que no la llengua d’un poble, és la llengua d’una classe que mereixeria el rebuig popular: la burgesia. A partir d’aquí, i en un senzill exercici de transitivitat, el menyspreu cap a la classe es transforma en menyspreu cap a la llengua i, indirectament, en apologia de l’idioma que la residualitza: el castellà. Més exactament: no hi hauria un poble català, sinó una classe burgesa catalanoparlant enfrontada a un poble fonamentalment de llengua castellana. En base a aquesta argumentació, les conseqüències pràctiques que es derivarien sobre el valor i la legitimitat de les llengües del contacte es podran concloure sense dificultats. 

Doncs bé, ja que no he pogut evitar assabentar-me d’aquest tòpic-calbot, miraré d’aturar-m’hi un moment a parlar-ne. A qui li sembli bé el que en diré ja s’encarregarà de fer-ho circular via piulada.    

D’entrada caldrà fer un aclariment: estarem d’acord que, quan parlem de “la llengua de la burgesia”, hauríem d’entendre que pròpiament estaríem parlant de la llengua del poder econòmic, d’aquella de les juntes d’administració i d’accionistes, de la que és necessària en el món de l’empresa i que s’exigeix per norma tàcita als treballadors (i sense la qual la contractació és impossible o, si més no, molt difícil), de la llengua triada per defecte per a adreçar-se als consumidors, de la del gruix dels negocis i de les escoles de negocis (amb permís de l’anglès), de la de la borsa i del Club de Polo, la preferida del Foment del Treball Nacional i del Círculo d’Economia, de la de les escriptures i els contractes… No pas de la llengua que la classe alta (o una part d’ella) parla ―encara― a casa, en l’àmbit domèstic, quan els seus membres descansen de l’exercici d’allò que és específic de la seua funció de classe. 

És perfectament imaginable que pugui haver-hi una diferència entre la llengua familiar i informal dels membres d’una classe burgesa (i aquí se suposa que tenim en ment, no qualsevol propietari, ni els propietaris de tallers i negocis de serveis que s’ajusten més a la categoria de treballador autònom que no pas a la d’empresari, sinó als titulars de negocis de certa envergadura, als accionistes d’importància i als que viuen de les rendes del patrimoni) i aquella altra llengua en què operin. Si acaba passant és perquè, o bé la seua activitat s’inclou en un mercat global i es dona una situació específica de diglòssia entre la llengua de l’activitat econòmica (la formal i de l’espai públic) i la privada (domèstica i informal), o bé perquè la burgesia en qüestió forma part d’una comunitat subordinada, que s’ha vist impel·lida a deixar de banda la seua llengua en l’àmbit socioeconòmic, però que encara la manté, per norma de manera només provisional, de portes endins (en la intimitat, com diria aquell). En el primer cas la llengua dels subjectes que integren la classe serà la seua de sempre, però la seua llengua com a agents socioeconòmics, és a dir en tant que burgesia, en serà una altra, que podem pensar que tendirà a ser, també, necessària per a l’acceptació i el reconeixement com a membre d’aquell estament social en qüestió, en la mesura que el seu desconeixement serà un marcador d’al·loctonia i qüestionarà la legitimitat de les pretensions de l’aspirant. En el segon cas passaria igual, però amb una diferència essencial: la llengua dominant, aquella que ser serveixen en la seua activitat els membres de la classe econòmicament, en tant que serà, també fora de l’àmbit dels negocis, l’única necessària, ja no jugarà cap funció legitimadora, ja no podrà ser una condició de l’acceptació (és ben il·lustratiu d’això, en el nostre cas, un exemple com aquell del marquès de Comillas). Encara més: ara serà sols una qüestió de temps que la llengua familiar dels membres de la burgesia passi a ser també l’altra, la dominant (i aquí els exemples es multiplicarien, i me’ls estalvio). 

En realitat, potser no passa mai que la llengua privada serveixi perquè els membres de la classe dominant reconeguin quins individus poden accedir al seu grup i quins no. Segurament allò que passa és que la burgesia, com a classe, no discrimina per llengua, sinó simplement per capital i actius, que la burgesia, com a classe no té llengua, només interessos.  

Ara bé, amb aquesta reflexió en realitat hem començat la casa per la teulada. El primer que hauríem de tenir en compte és que, pròpiament, les classes no tenen llengua, en tenen els pobles. A l’Espanya castellana, el castellà és la llengua de la burgesia i la de les classes populars, i el mateix passaria als Països Catalans si fossin lliures. Totes dues llengües, com de fet totes les llengües del món, són vehicle d’expressió de tot un poble (amb les seues fractures i diferències internes, amb els seus estrats i subgrups, socials i regionals).   

Passa que, a conseqüència, primer de la satel·lització del nostre país i, tot seguit, de la seua ocupació per les armes castellanes, amb la consegüent subordinació cultural política i econòmica, l’arribada d’un gran nombre de població immigrada d’extracció popular, majoritàriament de llengua inicial castellana, i a la qual se li ha procurat evitar la integració lingüística, però també d’altres llengües d’origen, i a la qual se l’ha impel·lida a incorporar-se al castellanofonia, el castellà ha esdevingut a casa nostra la llengua més habitual entre les persones d’aquesta extracció social. La més habitual, però no pas l’única, és clar, perquè les classes populars catalanoparlants no han deixat d’existir, només han vist com a la seua subalternitat econòmica s’hi ha afegit la cultural i lingüística. Alhora però ―no ho oblidéssim pas― el castellà és també, als Països Catalans, la llengua del poder polític prevalent (el central) i la dels seus funcionaris destinats, la dels militars i, en definitiva, la de l’entramat politicoeconòmic i financer, la llengua, per tant, de referència de la burgesia que compta a l’estat i la que els cal als qui cerquen refugi a la seua ombra.  

He d’admetre que es fa pesat haver d’explicar aquestes coses, de tan evidents com són. Però què hi farem! Hi ha gent que no hi veu més enllà dels seus prejudicis. Fixeu-vos, si no, com, tot sovint, els mateixos que intenten connotar negativament la llengua catalana qualificant-la de marca de classe (burgesa) es comptin entre els qui mantenen la tesi ―raonable― que l’estat-nació és un invent interessat de la burgesia per tal d’afermar la seua primacia i garantir-se un mercat unificat i sense barreres que afavoreixi els seus interessos. Es veu que per a aquests bescantadors de la llengua és coherent afirmar que, en el nostre cas, l’estat-nació (és a dir, el Regne d’Espanya), fonament polític d’una nació ―i, per tant, d’un mercat― vehiculat en castellà, podria ser alhora l’aposta d’una part de la seua burgesia (la catalana) que en realitat tindria com a llengua de referència i aspiració una altra de diferent. Dit altrament: sembla ser que la burgesia catalana compartiria amb la resta de la burgesia estatal un projecte d’estat-nació (qui podria negar-ho?) que relegaria el català a la posició de llengua regional secundària (quan no a la de simpàtica llengua prescindible o encara, en els casos més expeditius, al de problema per a la cohesió nacional i de mercat al qual caldria posar fi l’abans possible), alhora que, paradoxalment, la tindria com a llengua d’identificació i mantindria la voluntat ―més o menys decidida, però real― d’elevar-la a la posició de llengua imprescindible per a l’estat meritocràtic que té en ment.  

Ens trobaríem davant de l’insòlit cas d’una llengua bandejada per l’estat burgès (és un fet) i, per tant, per l’estrat (unit per llaços de solidaritat de classe) que el sosté i se’n beneficia, però que, curiosament seria una llengua de referència per a una part d’aquesta classe (fins i tot per damunt de la mateixa llengua de l’estat). Per contra, el castellà seria una llengua netament popular que, no obstant i sorprenentment, hauria estat la triada… per a bastir l’estat burgès. 

Quan escric això tinc la impressió que m’esforço a pensar molt més que no ho fan aquells a qui miro de contestar. Però, ja posats, continuo. 

Alguns podrien dir-me que, en realitat, en el procés de formació de l’estat contemporani en aquesta part del món, hi ha hagut diverses burgesies que s’ha enfrontat, i que només una n’ha sortit triomfant: la castellana, mentre que les altres, que haurien estat en bona mesura relegades, s’hi mantindrien més o menys al marge, defensant projectes divergents, mentre mantindrien una posició, si no dominant, sí que certament influent, en determinades zones de l’estat.  No sembla, però, que hagin anat així les coses, sinó que més aviat hi ha hagut ―com era d’esperar― una confluència d’interessos que hauria dut a convergir en la matriu castellana totes les burgesies del territori estatal. 

Potser sí que, a principis del XVIII, la classe mercantil catalana va cercar d’imposar-se com a primera de la monarquia (tot i que no sembla gens clar que, si ho hagués aconseguit, no s’hagués erigit en la continuadora de les classes dirigents castellanes descavalcades, i en castellà). Concedim-ho. Fos com fos, d’aquella confrontació van sortir-ne guanyadores unes classes altes castellanes cap a les quals l’elit catalana supervivent (a més, és clar, de la col·laboracionista), i la burgesia successiva, van acabar convergint amb la voluntat de fondre-s’hi. Es veritat que aquesta darrera tindria interessos particulars, però van acabar concebent-los i defensant-los com a interessos d’Espanya (del nou estat que, poc després, entraria, accidentadament, i no sense reculades provisionals i llacunes, en el camí de la revolució liberal). És veritat que ho van fer amb certs escrúpols i recances que haurien dut una fracció d’aquesta classe  ―com també de la seua equivalent basca― a promoure una Renaixença que contribuiria a refer el país (després de la seua annexió a Castella) i que va ser decisiva en el seu procés contemporani de nacionalització, però que, pel que fa precisament a la seua classe burgesa, va acabar desembocant en un simple i inofensiu regionalisme colorista tan bon punt va se li presentar el dilema d’haver de triar entre els seus interessos (coincidents  ―repetim-ho― amb la de la burgesia castellanoespanyola i defensats per l’estat) i una Catalunya on les classes populars li diputaven l’hegemonia política. Convergència burgesa estatal i assimilació de la burgesia catalana a la castellana, al final del camí, fins a esdevenir una de sola. Confluència en tot, és clar, també pel que fa a la trista consideració que finalment s’atorgaria a la llengua catalana, que en no pocs casos, no trigaria a ser abandonada, fins i tot en el si de la família per aquelles cases bones de Catalunya (com abans ja havien començat a fer les valencianes i les mallorquines). A la Catalunya Nord tot va ser clar des d’un principi, i revolució burgesa va ser sinònim d’afrancesament. Només a Andorra el català va continuar sent la llengua dels prohoms i s’erigí ―es confirmà― en la de l’Estat. 

Com a molt, el català hauria estat, adés i ara, la llengua d’una petita burgesia menestral (i, per cert, revolucionària), partidària d’un estat burgès altre del que efectivament s’ha bastit (de manera que difícilment a aquesta classe se la podria anomenar burgesa amb propietat, perquè els derrotats, si mai han estat burgesos, immediatament deixen de ser-ho). En qualsevol cas, l’estat somiat per aquesta menestralia poc tenia d’estat burgès pròpiament. És clar, que s’hi se n’hagués sortit, potser sí que la victòria n’hauria canviat les aspiracions socials sense canviar-los en les lingüístiques. Però aquesta ja és una altra història, en la qual encara estem, i per a la feliç resolució de la qual prou que ens caldria que la burgesia catalana efectivament catalanegés. Tan de bo el català fos la llengua d’identificació, aspiració i ús d’una burgesia potent!     

En fi, fins aquí. Al final l’explicació s’ha fet llarga. I no calia. Decididament sí que m’he trencat el cap molt més que els revolucionaris d’universitat i de sindicat subvencionat (i llurs corifeus), que ara canvien manifestos per enfilalls.   

I a sobre algú encara podria brandar allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta. 

En realitat hauríem pogut acabar molt més de pressa, amb una brevissima excusatio que ens hagués estalviat tota aquesta reflexió, perquè la improcedència de la vinculació biunívoca entre llengua catalana i burgesia es desemmascara amb la resposta a un simple pregunta oberta que ja havíem començat a esbossar al principi i que podríem acabar de formular de la següent manera: quina és la llengua dels instruments que en darrera instància salvaguarden l’ordre burgès? Més concretament encara: quina és la llengua de la Guàrdia Civil, de la policia estatal (la no condicionalment concedida), de les agències estatals i del banc central, la del mercat de valors, la dels tribunals i la de la Corona? Davant de la resposta evident a aquesta qüestió, insistir a vincular catalanofonia i burgesia només pot ser un exercici d’evident confusió… o de mala fe. Facin les seues apostes. 

Només afegir una darrera cosa: si realment voleu épater les bourgeois (i els qui els sostenen i en fan de portaveus), parleu en català sempre i amb normalitat.

[Font: www.nuvol.com]